(Girona, 1822 – Vic, Osona, 1881)
Bisbe de Vic (1876-81) i escriptor. Ordenat a Roma (1845), fou professor al seminari de Girona.
Llatinista, compongué himnes i poemes religiosos, com Maria Virgo, seu de vita Beatae Mariae Virginis (1881).
(Barcelona, 1822 – segle XIX)
Músic i gravador. Fou bon instrumentista de clarinet i d’oboè.
Es dedicà també al gravat musical, amb una producció de qualitat remarcable.
(Badalona, Barcelonès, 16 octubre 1822 – 13 gener 1887)
Compositor. Fou organista a Martorell, Badalona i Vinaròs. Dirigí algunes bandes.
És autor de tres simfonies, de música per a banda i de música religiosa.
(Alacant, 30 abril 1822 – Catalunya, 1882)
Militar. L’any 1854 entrà a la redacció del “Diario de Barcelona”, i en fou corresponsal durant la guerra d’Àfrica (1859-60) i la d’Itàlia.
Comandà el sometent del Principat. Lluità, durant l’última guerra carlina, als rengles liberals i hi assolí el grau de brigadier.
Féu professió explícita de regionalisme i és coautor, amb Mañé i Flaquer, d’Historia del bandolerismo y la Camorra en Italia (1864).
(Santa Coloma Sasserra, Moianès, 1 abril 1761 – Prats de Lluçanès, Osona, 24 desembre 1822)
Erudit i eclesiàstic. Cursà estudis a Vic i a Cervera.
De la seva obra escrita, sobre història local, epigrafia, agronomia i filologia, destaca l’Alfabeto reformado universal (1813), reeditat en nova versió: Alfabeto griego-latino-catalán (1817) i Alfabeto de comparación hebreo-catalán-castellano (1817).
(Barcelona, 1822 – 7 gener 1888)
(Caterina Casals i Mirambell) Actriu. Debutà el 1845 al Teatre Nou.
Treballà a l’Odeon, al Circ Barcelonès, al Novetats, al Romea, etc.
Entre les seves interpretacions cal destacar Don Joan de Serrallonga, de Víctor Balaguer, i El ferrer de tall, de Frederic Soler.
S’especialitzà en papers de característica.
(Barcelona, 19 novembre 1822 – 9 novembre 1878)
Arqueòleg i naturalista. Després d’haver-se dedicat al comerç i endut per la seva afició, el 1854 inicià una col·lecció malacològica, que arribà a tenir 6.000 espècies. Els científics li’n dedicaren tres: la Modolia martorelli, l’Helix martorelli i la Linnaea martorelli.
Llegà a Barcelona les seves col·leccions i els seus llibres, que foren la base del Museu que duu el seu nom, al Parc de la Ciutadella, que dirigí el seu germà Manuel. Instituí el premi Martorell, que s’atorga cada cinc anys a la millor obra sobre arqueologia.
La selecció dels seus escrits s’ha publicat amb el títol d’Apuntes arqueológicos (1879).
(Vilassar de Dalt, Maresme, 1822 – Madrid, 1863)
Escriptor. Fill del tinent coronel d’infanteria Rafael de Llança i de Valls-Morera.
Llicenciat en dret; fou, pel seu matrimoni (1849) anb Concezione Pignatelli d’Aragona e Belloni, duc de Solferino, marquès de Coscojuela de Fontova i comte del Castell de Centelles.
Fou membre de l’Acadèmia de Belles Arts i ocupà càrrecs a l’ajuntament i a la diputació de Barcelona.
En col·laboració amb Manuel Tamayo y Baus escriví el drama històric Centellas y Moncadas (1850), així com altres drames que no publicà.
Mantingué una llarga i significativa correspondència (1846-65) amb Francesc Pi i Margall, conservada, així com també amb Joan Mañé i Flaquer, Manuel Tamayo y Baus i Francesc Puig i Esteve.
(Tossa de Mar, Selva, 1822 – l’Havana, Cuba, 1890)
Escriptor. Residí un quant temps a Buenos Aires, on publicà Escenas de la revolución hispanoamericana (1860).
El 1864 passà a Cuba i treballà al diari “La Prensa” de l’Havana, del qual fou més tard director i propietari. Fundà també el diari “La Constancia”.
Publicà Estudios sobre la América (1864-66), Situación de España y de sus posesiones de ultramar… (1871), Los autonomistas de Cuba… (1879) i Historia de la revolución y guerra de Cuba (1887-89) (que deixà incompleta), obra en què proposava solucions per evitar la independència de les colònies.
(la Canonja, Tarragonès, 14 novembre 1822 – Reus, Baix Camp, 21 desembre 1889)
Poeta i periodista. Fou director-fundador del “Diari de Reus”.
Formà part de l’antologia d’Antoni de Bofarull Els trobadors nous (1858). Guanyà accèssit als Jocs Florals restaurats de 1859. Als de 1860 guanyà la Viola amb el poema Jesucrist.
Dirigí “El Eco del Centro de Lectura” de Reus i col·laborà a “Lo Gai Saber” i al “Calendari Català”.
Dades dels Països Catalans 