(Pamplona, Navarra, 4 març 1767 – València, 4 setembre 1822)
Militar i polític. Participà en les operacions del Rosselló. En acabar la guerra del Francès era capità general de València, on donà suport a la causa absolutista de Ferran VII de Borbó i perseguí els liberals.
Reinstaura el turment i ordenà nombroses execucions.
Després del triomf liberal de 1820 fou empresonat i executat.
(València, març 1822 – juny 1823)
Diari liberal. Sufragat per la Societat Patriòtica de València, per combatre l’absolutisme.
Hom l’anomenava popularment la Candileta per la vinyeta que l’encapçalava: una llàntia voltada per la llegenda “De vida y esperanza”.
A la seva redacció figuraren Antoni Domínguez i Joan de Latorre.
(País Valencià, 1822 – )
Demarcació administrativa (6.679 km2). La seva capital és Castelló de la Plana. És dividida en tres partits judicials i 143 municipis (1981).
En la divisió provincial decretada pel govern liberal, fou creada la província, la més al nord de les quatre en què fou dividit el País Valencià; corresponia aproximadament a l’antiga governació de dellà Uixó (o de Castelló de la Plana), incloses, però, les viles d’Almenara, al sud, i les aragoneses de Cantavella, Anglesola, Mosquerola i Puerto Mingalvo amb la totalitat de les conques del riu de Montlleó i del Bergantes.
Amb la reacció absolutista del 1823, aquest divisió fou abolida, i, el 1833, la nova divisió provincial conservà la nova província de Castelló (incloent l’Alt Palància) i retornà dins els límits històrics del País Valencià, el 1834 foren creats els partits judicials de Castelló de la Plana, Llucena, Albocàsser, Morella, Sant Mateu del Maestrat, Vinaròs, Viver, Sogorb, Nules i Vila-real, aquest darrer suprimit posteriorment; actualment, han quedat reduïts a Castelló, Sogorb i Vinaròs.
(València, 1822 – 1879)
Financer. Col·laborà a les empreses del seu germà Josep Campo, especialment a la creació i al desenvolupament de la Societat de Ferrocarrils Valencians, de la qual fou gerent des del 1868. Havia militat al partit progressista.
Publicà alguns estudis sobre el sistema tributari espanyol.
(Perpinyà, 1822 – París, França, 1886)
Químic. Fou membre de l’Acadèmie de Mèdecine i professor a l’École Supérieure de Pharmacie.
És autor de Cours de chimie analytique (1871) i de Traité élémentaire de chimie légale (1873).
(Alacant, 12 maig 1822 – Madrid, 27 novembre 1899)
Enginyer de mines i geòleg. Estudià a l’École de Mines de París, on fou deixeble d’Elie de Beaumont. Membre del cos d’Enginyers de Mines de València, en fou inspector general l’any 1877, i fou també president honorari de la Sociedad Geográfica de Madrid, de la qual era fundador.
Entre les seves obres: Ojeada sobre la geología del antiguo reino de Valencia, amb un mapa geològic del País Valencià (1854), Descripción geológico-minera de las provincias de Murcia y Albacete (1886), España y sus antiguos mares, Mapa geológico de España y Portugal (1879), Monografía de las aguas minerales y termales de España (1892) i Geografía morfológica y etiológica de la Península Ibérica (1886).
(Illes Balears, segle XVIII – Palma de Mallorca, 24 febrer 1822)
Metge. El seu oncle, Joan Bosch, també fou un notable metge. És autor de nombrosos treballs professionals.
En un d’ells, publicat el 1779, combatia l’ús desmesurat de les sagnies, tan propi del seu temps.
(València, segle XVIII – 1822)
Escultor. Membre de l’Acadèmia de Sant Carles.
La seva obra es d’escola neoclàssica (Neró ordena la mort de Séneca, baix relleu de l’Academia de San Fernando, Madrid).
(Reus, Baix Camp, 2 gener 1822 – Falset, Priorat, 1882)
Escriptor. Autor d’estudis sobre la història de Reus i d’obres teatrals i de poesies en català.
Fou el pare de Francesc Gras i Elias.
(Mataró, Maresme, 1822 – 1886)
Escriptor. Produí en català i en castellà diverses obres per al teatre.
Les seves peces són en general satíriques, amb un fons d’apologètica catòlica.
Col·laborà també a la premsa amb el pseudònim de Doctor Refilando.
Dades dels Països Catalans 