(Perpinyà, 1744 – París, França, 19 juny 1794)
Advocat a Perpinyà. Secretari del directori departamental dels Pirineus Orientals (1792).
Secundà Francesc Xavier Llucià en l’arrestament dels perpinyanesos executats a París el 1792 i intervingué en l’empresonament (1793) de 32 ciutadans perpinyanesos a Montpeller.
El 1794 fou arrestat amb Llucià, conduït a París i executat.
(Palma de Mallorca, 1751 – 21 febrer 1794)
Metge. Mantingué relació amb Jenner, el descobridor de la vacuna contra la verola, i la practicà a Mallorca abans que a moltes capitals europees.
Secretari perpetu de l’Acadèmia de Medicina de Mallorca, escriví nombroses memòries, una de les quals li fou premiada pòstumament per l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
(València, 1790/94 – País Valencià ?, segle XIX)
Pintor. Deixeble de l’Acadèmia de Sant Carles; passà a Madrid i després (1822-23) a Itàlia. Treballà a Roma i a Nàpols.
La seva especialitat fou la pintura de paisatges i monuments en quadres de petites dimensions.
(Tarragona, 1794 – 1874)
Noble i militar. Fill i hereu de Josep Antoni de Castellarnau i de Magrinyà.
Participà en la Guerra del Francès com a capità de la primera companyia de tiradors de Tarragona, i es destacà en la defensa de la ciutat.
Fou comandant del terç de voluntaris reialistes el 1831, i diputat a corts.
(Olot, Garrotxa, 1 febrer 1720 – 8 maig 1794)
(Lluís Bassols i Bastons) Frare caputxí i gramàtic. Bibliotecari del convent de Barcelona.
Escriví un Tratado del origen y arte de escribir bien, il·lustrat amb 25 làmines que contenen el dibuix de diversos tipus de lletres d’aquell moment.
Fou un cal·lígraf de fama, i també gravador.
Jardins d’Horta. Creats el 1794 per iniciativa de Joan Antoni Desvalls i d’Ardena i actualment convertits en parc públic.
Hi sobresurten un gran llac; el laberint, que dona nom al conjunt, format per xiprers retallats segons el projecte del mateix Desvalls i de l’enginyer italià Domenico Bagutti i una terrassa decorada amb dos templets circulars.
Hi ha nombroses estàtues neoclàssiques i romàntiques.
(Sant Martí de Maldà, Urgell, 25 gener 1729 – Tarragona, 16 novembre 1794)
Arqueòleg i erudit. Canonge de la seu de Tarragona (1746), arxiver de la catedral i vicari general en diverses ocasions.
Dirigí moltes excavacions i aconseguí una bona col·lecció numismàtica, que llegà, juntament amb la seva notable biblioteca de 4.000 volums, al convent de Sant Francesc.
Escriví una Disertación sobre los tiestos y barros antiguos de Tarragona, com també molt material per a la realització d’un diccionari d’autors catalans.
Té un gran interès la seva correspondència amb el seu germà Llorenç Foguet, jesuïta, expulsat a Bolonya, i, des del 1785, amb Bartomeu Pou.
(Guissona, Segarra, 1734 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 26 desembre 1794)
Militar. Possiblement estudià a Cervera.
Com a oficial del segon regiment de voluntaris de Catalunya (1762), participà en la guerra contra Portugal. Després passà al virregnat de Nova Espanya (1767). Prengué part en l’expedició a Califòrnia (1768-69) dirigida per Gaspar de Portolà i fra Juniper Serra.
Restà a San Carlos de Monterrey com a comandant i, per diferències amb Juniper Serra, fou destituït i traslladat a Mèxic. El seu informe sobre l’expedició a Califòrnia, descripció acurada i detallada del territori, serví per a confiar-li la protecció de les noves missions i els nous establiments.
Després de participar en diverses expedicions contra els indígenes de Colorado, ascendí a tinent coronel (1781) i fou nomenat governador de Califòrnia (1782). Repoblà el territori, féu reconstruir San Carlos de Monterrey i en projectà l’església, que encara es conserva, i fundà Santa Bárbara i altres poblacions.
L’any 1791 es retirà a viure a Mèxic.
(Barcelona, 1730 – Madrid, 1794)
Músic i compositor. Emigrà a Madrid el 1760, ciutat on residí fins a la seva mort, i on es dedicà quasi exclusivament a la música escènica. Fou el primer músic que, el 1778, rebé el títol de mestre compositor, adscrit als teatres municipals de Madrid, juntament amb Blas de Laserna.
Impulsà la tonadilla escènica i n’escriví més de 429, de les quals destaquen Los zagales (1761), El juicio del año (1779), El luto de Garrido (1781) i Garrido enfermo y su testamento (1785). Amb les seves obres lluità contra l’italianisme que dominava les escenes hispàniques.
Fou empresonat dues vegades pel fet d’haver atacar, en les seves obres, figures notables de la cort. Estigué uns quants anys al servei del duc d’Osuna, i es retirà el 1790.
(Basse-Terre, Guadalupe, França, 1 agost 1738 – Mont-roig, Alt Empordà, 18 novembre 1794)
(Jacques-François Coquille) Militar. Pel gener de 1794, durant la Guerra Gran, fou nomenat comandant en cap de l’exèrcit dels Pirineus Orientals, després de la desastrosa campanya del Rosselló del 1793.
Reorganitzà les forces i prengué la iniciativa militar: el 30 d’abril obtingué la primera gran victòria sobre l’exèrcit espanyol al Voló (Rosselló), fet que li comportà la recuperació d’una gran part del territori. Presentà (12 maig) un pla d’annexió de Catalunya a França.
Conquerí el fort de Sant Elm (on fou ferit), Cotlliure i Portvendres i concentrà les forces (20.000 homes) en el setge del fort de Bellaguarda, que es rendí el 18 de setembre. Mentrestant, la divisió de la Cerdanya havia ocupat Ripoll, Sant Llorenç de la Muga i Camprodon.
L’atac previst al Principat no s’inicià fins al novembre: les tropes franceses, amb l’avantguarda acantonada al castell de Mont-roig, atacaren les fortificacions que el comte de La Unión havia bastit per protegir Figueres.
En l’acció moriren Dugommier i el comte de La Unión, i al cap de pocs dies capitulava Figueres. Fins el 1826 estigué enterrat a la plaça de la República de Perpinyà, juntament amb el general Dagobert.
Dades dels Països Catalans 