(País Valencià, segle XVIII – )
Títol concedit el 1791 a Felip Amorós i Darder (mort el 1806) en representació de la seva muller Teresa Sotelo, morta el 1805. Passà (1892) als Sousa i es troba vacant.
El cinquè marquès, el contraalmirall Carles Sousa i Álvarez (València, 1862 – 1937), fou alcalde de València durant la Dictadura de Primo de Rivera.
(València, 1740 – 8 setembre 1791)
Escultor. Deixeble d’Ignasi Vergara. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València, i n’esdevingué acadèmic de mèrit (1772) i tinent director (1774). També fou acadèmic de mèrit de l’Academia de San Fernando de Madrid (1779).
És autor de La Transfiguració i de l’Al·legoria de Carles III, i de diverses imatges de sants per a la seu de València.
(Ontinyent, Vall d’Albaida, 6 gener 1791 – París, França, 27 juliol 1836)
Músic i compositor. Infant cantor, es formà musicalment amb Joan Ponç, mestre de capella de la seu de València. L’any 1817 es traslladà a Madrid, on estrenà l’òpera Aldeana (1818) i el monòleg musical Sensibilidad, prudencia (1821), i on també dirigí la Banda de Música de la Guàrdia Reial.
Compositor d’òperes (Aben Humeya, 1830; Le diable à Séville, 1831 -estrenada al Liceu de Barcelona amb el nom de Riego en Sevilla (1854)-; Le revenant, 1833 i Le portefaix, 1835) i d’òperes còmiques de gran èxit, que estrenà a Madrid, a París i a Londres. Deixà inèdites Le damné, Le favori i El conde don Julián.
D’ideologia liberal, compongué també diverses cançons patriòtiques; se li ha atribuït l’Himne de Riego. S’hagué d’exiliar a París (1823) i tres anys després a Londres, on estrenà la cantata El invierno (1828), per a quatre veus i orquestra.
Publicà a París un notable tractat, Méthode de solfège et de chant (1825). El govern francès li concedí una pensió, i el seu retrat figura a la galeria de l’Opéra-Comique de París.
(Deià, Mallorca, 1791 – Palma de Mallorca, 22 abril 1842)
Doctor en dret i franciscà. L’any 1821 s’exclaustrà. Fou nomenat rector del seminari de Palma i també de la Universitat de Mallorca durant els sis anys de la darrera restauració (1840-42).
D’idees liberals, formà part de la comissió encarregada de recollir els llibres i objectes artístics dels convents desamortitzats, que formaren el primer fons de la Biblioteca Pública de Palma de Mallorca i que ell ordenà.
Publicà algunes obres didàctiques gramaticals.
(Fórnols de Matarranya, Matarranya, 1791 – Borja, Aragó, 20 abril 1865)
Escriptor. Fet presoner a Lleida durant la guerra del Francès, passà força temps a França, on estudià.
El 1823 fou nomenat catedràtic de grec a Saragossa, però, liberal com era, aquell mateix any hagué d’anar-se’n a França. En tornà el 1834, i tornà a ocupar la càtedra (1835-62). Fundà a Saragossa el periòdic “El Eco de Aragón” i el dirigí (1837-42).
Publicà obres de dret, de literatura, de filosofia i d’història i la novel·la Vida de Pedro Saputo (1844), i deixà inèdites nombroses peces teatrals en castellà.
(Llíria, Camp de Túria, 2 març 1791 – 28 maig 1867)
Advocat i erudit, Jurisconsult de la casa d’Alba, fou empresonat per les seves idees liberals.
Escriví i publicà el Diccionario valenciano-castellano (1851), reeditat amb èxit, i ajudà els renaixentistes valencians en llur presa de consciència del fenomen de la llengua i de la cultura.
(Er, Alta Cerdanya, 14 octubre 1791 – 27 maig 1879)
Escriptor i eclesiàstic. Rector de diverses parròquies del Rosselló, del Conflent i de l’Alta Cerdanya.
Del 1825 al 1832 fou almoiner dels exèrcits carlins durant la guerra dels Malcontents.
Publicà, en català, una Noticia històrica de la imatge de Nostra Senyora d’Er (Perpinyà, 1850).
(Cotlliure, Rosselló, 1691 – Perpinyà, 1791)
Organisme superior per als afers relacionats amb la marina, dependent del gran almirallat de França, instituït després de l’annexió del comtat de Rosselló a França, amb residència a Cotlliure.
Els antics organismes catalans, com el consolat de mar i les prohomenies, foren posats sota la seva autoritat. Confirmat per a la província del Rosselló el 1711, el 1787 fou traslladat a Perpinyà.
Fou abolit el 1791, amb la Revolució Francesa.
(País Valencià, segle XVIII – )
Títol, concedit el 1791 al capità de milícies Baltasar de Martí, regidor de Peníscola.
Ha passat als Bosch.
(Ciutadella, Menorca, 1791 – 1867)
Escriptor. Canonge, notari apostòlic i comissari del Sant Ofici. Religiós agustí. Exercí d’examinador sinodal a Menorca i a Jaén. Perseguit per reialistes, fou tramès a Barcelona, on romangué empresonat setze mesos durant el Trienni Constitucional. Fou nomenat ardiaca de la seu de Ciutadella el 1822.
Redactà els articles geogràfics relatius a Menorca del Diccionario geográfico y estadístico de España y Portugal, de Miñano. És autor de panegírics episcopals i dels manuscrits Noticias y documentos para escribir la historia eclesiástica de Menorca i Historia de los templos de Menorca.
Dades dels Països Catalans 