(Palma de Mallorca, 17 juliol 1768 – 12 desembre 1827)
Doctora en filosofia. Excel·lí per les seves disposicions artístiques. El 1779 fou nomenada acadèmica de mèrit de l’Acadèmia de Sant Carles de València.
Publicà Ensayo de historia, física y matemáticas (1781), i escriví algunes poesies religioses en castellà.
(Nàquera, Camp de Túria, 24 maig 1768 – València, 21 novembre 1832)
Organista i compositor. Organista de les catedrals d’Oriola i de València (1816), d’on el 1830 fou nomenat mestre de capella.
Escriví música religiosa, especialment una cinquantena d’obres vocals, algunes de les quals amb acompanyament orquestral. Ressalten la missa a 12 veus i els salms Beatus vir, Miserere i Credidi.
(Felanitx, Mallorca, 1768 – 1850)
Religiós franciscà. Visqué a Palma de Mallorca i, des del 1835, a Felanitx.
Escriví Crónica seráfica de la Santa Provincia de Mallorca de la regular observancia de N.S.P.S Francisco, manuscrita.
(Perpinyà, 1768 – 3 agost 1832)
Eclesiàstic. Germà de Joan Bonaventura. Professor de teologia a la universitat de Perpinyà i rector del seminari.
Oposat a la constitució civil del clericat, especialment a través dels seus escrits polèmics Observations chrétiennes (1791) i Doctrine des observations chrétiennes (1792), hagué d’exiliar-se.
Després del concordat del 1801 retornà a la seva diòcesi, on fou nomenat vicari general. Participà activament en la reorganització diocesana.
També és autor d’Essai sur les rapports de la religion catholique avec la société civile (1801).
(Callosa de Segura, Baix Segura, 14 desembre 1768 – Jumilla, Múrcia, 18 novembre 1812)
Arquitecte. Es formà a l’Acadèmia de Sant Carles.
El 1790 va anar a viure a Múrcia, ciutat on deixà obres notables.
(País Valencià, segle XVIII – segle XX)
Família d’escultors, iniciada pels germans:
Pere Bellver i Llop (Vila-real, Plana Baixa, 1768 – València, 1826) Escultor. Deixeble de l’Acadèmia de Sant Carles, rebé alguns premis i, en fer-se frare (1810), deixà l’art.
Francesc Bellver i Llop (València, segle XVIII – Madrid ?, segle XVIII) Obscur imaginaire. Iniciador de la família d’escultors. Treballà preferentment a Madrid juntament amb els seus fills:
(Palma de Mallorca, 1 juny 1697 – 2 febrer 1768)
Doctor en lleis. Catedràtic de l’Estudi General Lul·lià (1716-32), traslladà a casa seva els estudis universitaris mentre durà l’ocupació de la universitat per les tropes de Felip V de Borbó.
Essent relator de l’audiència, fou enviat a Eivissa (1734) en comissió per tal de restaurar l’ordre públic, i hi organitzà el tribunal judicial i l’arxiu.
Més tard fou alcalde major de la Porció Temporal de Mallorca i oïdor de l’audiència.
(València, 14 febrer 1768 – )
Institució cultural. Fundada el 1753 amb el nom d’Acadèmia de Santa Bàrbara, el 1768 adoptà la denominació actual.
Ha dut a terme una important tasca pedagògica en el terreny de les arts i ha fomentat els estudis de pintura, escultura, arquitectura i música, també ha creat un museu de pintures (1838), sobretot valencianes.
Des del 1915 publica la revista “Archivo de Arte Valenciano”.
(Sant Celoni, Vallès Oriental, 10 juny 1693 – Madrid, 1768)
Botànic i farmacèutic. S’establí com a apotecari, successivament a Sant Cugat del Vallès i a Barcelona.
En 1739 publicà els seus treballs Sobre la cerviana i Sobre el Cotyledon Hispanica. L’any següent fou nomenat farmacèutic major de l’exèrcit espanyol expedicionari a Menorca.
A partir del 1748 residí a Madrid, on fou farmacèutic major de dos hospitals i posteriorment, en 1755, professor del Jardín Botánico.
Recollí un herbari extensíssim, que resultà destruït en gran part per un incendi.
Es relacionà amb Linneu. El seu nom serví per a designar una família de plantes.
(Corte, Còrsega, 7 gener 1768 – Florència, Itàlia, 28 juliol 1844)
(o Josep I d’Espanya) Rei d’Espanya (1808-13) durant la guerra del Francès. Germà de Napoleó, conegut popularment pel nom de Pepe Botella.
El seu germà li oferí la corona d’Espanya; tot seguit, però, n’hagué de fugir, l’endemà mateix de la batalla de Bailén. Napoleó l’hi tornà a posar, bé que sota les seves ordres.
Mancat d’acceptació popular i incapaç de fer cara a la difícil situació de govern que se li plantejava, hagué de tornar-ne a fugir després de la derrota de Vitòria (1813).
Dades dels Països Catalans 