(Nàquera, Camp de Túria, 24 maig 1768 – València, 21 novembre 1832)
Organista i compositor. Organista de les catedrals d’Oriola i de València (1816), d’on el 1830 fou nomenat mestre de capella.
Escriví música religiosa, especialment una cinquantena d’obres vocals, algunes de les quals amb acompanyament orquestral. Ressalten la missa a 12 veus i els salms Beatus vir, Miserere i Credidi.
(Felanitx, Mallorca, 1768 – 1850)
Religiós franciscà. Visqué a Palma de Mallorca i, des del 1835, a Felanitx.
Escriví Crónica seráfica de la Santa Provincia de Mallorca de la regular observancia de N.S.P.S Francisco, manuscrita.
(Perpinyà, 1768 – 3 agost 1832)
Eclesiàstic. Germà de Joan Bonaventura. Professor de teologia a la universitat de Perpinyà i rector del seminari.
Oposat a la constitució civil del clericat, especialment a través dels seus escrits polèmics Observations chrétiennes (1791) i Doctrine des observations chrétiennes (1792), hagué d’exiliar-se.
Després del concordat del 1801 retornà a la seva diòcesi, on fou nomenat vicari general. Participà activament en la reorganització diocesana.
També és autor d’Essai sur les rapports de la religion catholique avec la société civile (1801).
(Callosa de Segura, Baix Segura, 14 desembre 1768 – Jumilla, Múrcia, 18 novembre 1812)
Arquitecte. Es formà a l’Acadèmia de Sant Carles.
El 1790 va anar a viure a Múrcia, ciutat on deixà obres notables.
(País Valencià, segle XVIII – segle XX)
Família d’escultors, iniciada pels germans:
Pere Bellver i Llop (Vila-real, Plana Baixa, 1768 – València, 1826) Escultor. Deixeble de l’Acadèmia de Sant Carles, rebé alguns premis i, en fer-se frare (1810), deixà l’art.
Francesc Bellver i Llop (València, segle XVIII – Madrid ?, segle XVIII) Obscur imaginaire. Iniciador de la família d’escultors. Treballà preferentment a Madrid juntament amb els seus fills:
(Palma de Mallorca, 1 juny 1697 – 2 febrer 1768)
Doctor en lleis. Catedràtic de l’Estudi General Lul·lià (1716-32), traslladà a casa seva els estudis universitaris mentre durà l’ocupació de la universitat per les tropes de Felip V de Borbó.
Essent relator de l’audiència, fou enviat a Eivissa (1734) en comissió per tal de restaurar l’ordre públic, i hi organitzà el tribunal judicial i l’arxiu.
Més tard fou alcalde major de la Porció Temporal de Mallorca i oïdor de l’audiència.
(València, 14 febrer 1768 – )
Institució cultural. Fundada el 1753 amb el nom d’Acadèmia de Santa Bàrbara, el 1768 adoptà la denominació actual.
Ha dut a terme una important tasca pedagògica en el terreny de les arts i ha fomentat els estudis de pintura, escultura, arquitectura i música, també ha creat un museu de pintures (1838), sobretot valencianes.
Des del 1915 publica la revista “Archivo de Arte Valenciano”.
(Barcelona, 19 setembre 1768 – Banhèras de Bigòrra, França, 12 octubre 1834)
Metge i naturalista. Fill d’Antoni Gimbernat, germà d’Agustí. Pensionat per Carles IV de Borbó, féu estudis a l’estranger. El 1807 publicà, a Baviera, Manual del soldado español en Alemania i un Diccionario per a l’exèrcit que era allí i no entenia l’idioma.
Passà a Itàlia, on féu estudis sobre aigües medicinals, sobre els fums del Vesuvi i sobre els minerals constituents de la lava. Estudià la formació dels ossos, i donà a conèixer un mètode per tenyir tota mena de teixits amb aigües sulfuroses.
Va ser vice-director del Museu d’Història Natural de Madrid i llegà a Barcelona les seves col·leccions de minerals.
(Barcelona, 12 gener 1768 – Madrid, 24 novembre 1814)
Escultor i tallista. Fou deixeble de l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, del seu germà Jaume i de l’Academia de San Fernando de Madrid, de la qual obtingué el grau d’acadèmic de mèrit.
Anà a Cadis i després a Mallorca durant l’ocupació napoleònica i treballà a Valldemossa (on esculpí dos medallons) i en el mausoleu del marquès de la Romana de la seu de Palma.
Posteriorment exercí els càrrecs de vice-secretari de l’Academia de San Fernando i d’escultor de cambra de Ferran VII de Borbó.
(Vilanova i la Geltrú, Garraf, 1768 – Catalunya, segle XIX)
Marí. Publicà una Exposición de las causas que más han influido en la decadencia de la marina española i unes Reflexiones sobre las prescripciones y confiscaciones en las guerras intestinas.
Dades dels Països Catalans 