(Elx, Baix Vinalopó, 10 abril 1736 – Oriola, Baix Segura, 27 abril 1796)
Eclesiàstic. Ensenyà filosofia i teologia al col·legi de la Concepció d’Oriola, ciutat on fou també canonge.
És autor d’un Aparato de la elocuencia para los sagrados oradores, en sis volums (1784-88).
(Catí, Alt Maestrat, 1668 – València, 1736)
Cronista. Arxiver beneficiat de la parròquia de Sant Bartomeu de València.
Escriví unes Memòries de diferents successos de persones senyalades (del 1516 al 1700), original que recollí el seu nebot Agustí Sales i Alcalà.
(València, 1736)
Nom popular d’una sèrie d’auques impreses per Cosme Granja i que tingueren molta anomenada. L’any 1824 les reimprimí Ildefonso Mompié de Monteagudo.
Formades per dos blocs de 24 boixos, reprodueixen homes i dones en postures ridícules i formes estrafetes.
(castell de Ramefòrt, Foix, Llenguadoc, 1736 – Palma de Mallorca, 1811)
(o d’Espagne) Militar. Oferí els seus serveis a Carles IV de Borbó i s’establí (1793) a Mallorca.
En la Guerra Gran participà en la campanya del Rosselló.
(València, 1733 – 30 maig 1803)
Escultor. Era deixeble de Josep Vergara. Fou director d’escultura de l’Acadèmia de Sant Carles. També practicà la pintura.
De la seva producció destaca el Sant Mateu d’una capella de la seu de València.
Era germà seu: Manuel Bru i Pérez (València, 1736 – 1802) Gravador. És autor d’obres remarcables. Ocupà diversos càrrecs a l’Acadèmia de Sant Carles.
(Alacant, 20 novembre 1736 – 30 octubre 1826)
Militar i virrei de Nova Espanya (1800-03). Ensenyà matemàtiques al col·legi naval de Cadis; després fou governador i capità general de Filipines (1787-94), i l’any 1799 l’ascendiren a tinent general.
L’amistat amb Manuel Godoy li valgué el càrrec de virrei, càrrec que exercí en circumstàncies difícils (atacs anglesos i aixecaments indígenes). Reprimí l’intent de restauració monàrquica asteca de Tepic.
Fou destituït perquè prengué mesures contra les curses de braus.
(Prada, Conflent, 1736 – ? , 1812)
Metge i botànic. Es doctorà en medicina a Tolosa.
És autor de Mémoire analytique et practique sur les eaus minérales du Vernet (1797) i de Flore topographique et méthodique des Pyrénées Orientales, continuada pel seu nebot Climent de Barrera.
Confeccionà un herbari de plantes rosselloneses.
(Vinçà, Conflent, 1736 – Perpinyà, 1800)
Compositor. Organista de la catedral de Perpinyà.
És autor d’una Missa de rèquiem, de tres misses solemnes, d’un Magnifícat i d’un Libera me de la missa de difunts.
A causa de la Revolució, les seves obres anaren a parar a Montserrat i formaren part del repertori de la comunitat benedictina d’aquest monestir.
(Catalunya, segle XVIII – )
Títol senyorial, atorgat el 1736, per Carles VII de les Dues Sicílies, el futur Carles III de Borbó, al tinent general Antoni d’Alòs i de Rius.
Convertit en títol espanyol el 1864, continua dins la mateixa família.
(La Chapelle, França, 8 març 1736 – Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 18 abril 1794)
Militar. Durant la Guerra Gran fou enviat al Rosselló, on ja havia servit en 1777-80.
Encarregat de les forces establertes als Aspres, fou derrotat pel general Ricardos al Masdéu (maig 1793); per l’agost rebé el comandament de les forces de la Cerdanya, on derrotà el general La Peña al pla de la Perxa, s’emparà de Puigcerdà i de Bellver i ocupà tota la Cerdanya.
Fou nomenat comandant en cap de les tropes dels Pirineus Orientals pel diputat Fabre; forçat pels republicans, atacà Ricardos i sofrí la greu derrota de Trullars (22 setembre), però posteriorment ocupà Camprodon i arribà fins a Montellà. Després del fracàs francès a Roses, desaconsellà la invasió de l’Empordà i fou suspès de les seves funcions i allunyat.
Dugommier li tornà a confiar (gener 1794) el càrrec a la Cerdanya, i saquejà la Seu d’Urgell. Pel març presentà un pla a Carnot d’invasió de Catalunya des de la Cerdanya, que fou aprovat.
Malalt, fou traslladat a Puigcerdà, on morí. Estigué enterrat, juntament amb Dugommier, a la plaça de la República de Perpinyà fins al 1826. Li fou erigit un monument a Montlluís.
Dades dels Països Catalans 