(Barcelona, 1734 – França, 1801)
Religiós jesuïta. En produir-se l’expulsió del seu orde visqué a Ferrara (Itàlia).
Traduí a l’italià les obres del metge Josep Masdevall, i publicà escrits que en divulgaren els mètodes.
Arxiu d'etiquetes: 1734
Martín i Coll, Antoni
(Reus, Baix Camp, 18 desembre 1671 – Madrid, després 1734)
Organista i teòric. Ingressà al convent de franciscans d’Alcalá de Henares, on fou organista, càrrec que exercí més tard a San Francisco el Grande, de Madrid. Fou amic de l’organista de la cort, Josep Elies.
Del 1706 al 1709 compilà quatre col·leccions d’obres per a orgue d’ell i d’altres autors.
Publicà dos tractats teòrics: Arte de canto llano (1714) i Breve suma de todas las reglas de canto llano y su interpretación (1734).
Laboissière, Antoine de
Deixa un comentari
(Perpinyà, 25 setembre 1734 – 9 agost 1809)
Eclesiàstic. Canonge de Sant Joan de Perpinyà i vicari general d’Elna, formà part de l’estament eclesiàstic als Estats generals del 1789, on s’oposà a la Constitució Civil del Clergat.
Exiliat a Barcelona (1792), actuà d’intermediari entre el bisbe d’Elna A.-F. Leyris d’Esponchez, resident a Itàlia, i alguns preveres refugiats a Barcelona. Per consell del bisbe, s’adherí al govern de Napoleó i retornà al Rosselló.
El nou bisbe, A.F. de Laporte, el nomenà, el 1803, representant seu a la diòcesi d’Elna.
Febrers, Andreu
(Manresa, Bages, 1734 – Gènova, Itàlia, 1790)
Missioner jesuïta i lingüista. Exercí la tasca pastoral entre els araucans, a Xile.
Publicà una gramàtica araucana: Arte de la lengua general del reino de Chile… (1764).
Expulsat (1767) en ésser proscrits els jesuïtes, s’establí a Itàlia, on publicà una Memoria católica (1783) en defensa del seu orde.
Fages i Beleta, Pere
(Guissona, Segarra, 1734 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 26 desembre 1794)
Militar. Possiblement estudià a Cervera.
Com a oficial del segon regiment de voluntaris de Catalunya (1762), participà en la guerra contra Portugal. Després passà al virregnat de Nova Espanya (1767). Prengué part en l’expedició a Califòrnia (1768-69) dirigida per Gaspar de Portolà i fra Juniper Serra.
Restà a San Carlos de Monterrey com a comandant i, per diferències amb Juniper Serra, fou destituït i traslladat a Mèxic. El seu informe sobre l’expedició a Califòrnia, descripció acurada i detallada del territori, serví per a confiar-li la protecció de les noves missions i els nous establiments.
Després de participar en diverses expedicions contra els indígenes de Colorado, ascendí a tinent coronel (1781) i fou nomenat governador de Califòrnia (1782). Repoblà el territori, féu reconstruir San Carlos de Monterrey i en projectà l’església, que encara es conserva, i fundà Santa Bárbara i altres poblacions.
L’any 1791 es retirà a viure a Mèxic.
Dalmau i Colom, Amador
(Barcelona, 1658 – 1734)
Comerciant i prohom. Tenia un gran negoci de revenedoria a Barcelona i una gran fortuna, participat amb el seu germà Pere i el seu fill Sebastià Dalmau i Oller, i tenia excel·lents relacions amb el seu fillastre Jaume Abadal i Oller, hereu d’un negoci semblant.
Fou actiu partidari austriacista i treballà per l’entrada de Catalunya a la guerra de Successió. En 1704-05, amb el seu fill, estigué pres per ordre del virrei Velasco, i foren alliberats amb l’entrada de les forces aliades.
El 1713 realitzà préstecs al govern provisional de Catalunya. Formà part de la junta que presidí la defensa durant el setge de Barcelona. Fou facultat per alçar sometent a Mataró i a Montcada.
Amb la caiguda de la ciutat (1714), li foren embargats tots els béns, mesura que li fou alçada al cap d’onze anys.
El 1725 pogué tornar a veure al seu fill Sebastià, que havia estat empresonat i que emigrà cap a Viena. Poc abans de morir li tornaren a ser confiscats els béns.
Foren germans seus:
Llorenç Dalmau i Colom (Barcelona, s XVII – s XVIII) Religiós agustí. Fou considerat austròfil pels borbònics, que l’exiliaren a perpetuïtat el 1714. A l’informe del seu estranyament figura, com a causa determinant, el simple fet de ser oncle de Sebastià Dalmau i Oller.
Pere Dalmau i Colom (Barcelona, segle XVII – segle XVIII) Comerciant i prohom. Col·laborà amb el seu germà Amador a la prosperitat econòmica de la seva casa, així com a la importantíssima aportació financera -feta en bona part a nom seu- que permeté de sufragar la llarga defensa de Barcelona en 1713-14. El 19 d’agost de 1713 féu també un donatiu, aquest a títol personal, de 5.000 lliures.
Berwick, duc de
(Molins, França, 21 agost 1670 – Philippsburg, Alemanya, 12 juny 1734)
(James FitzJames Stuart) Mariscal francès. Fill bastard de Jaume II d’Anglaterra, per a qui el rei creà el títol.
Establert a França (1691) i naturalitzat francès, Lluís XIV l’envià a la península ibèrica per ajudar Felip V de Borbó en la Guerra de Successió. Recuperà Madrid, obtingué la victòria d’Almansa i conquerí el País Valencià (1707); en agraïment, Felip V l’anomenà duc de Llíria i Xèrica amb grandesa d’Espanya.
Marxà a França per continuar les empreses militars de Lluís XIV, però el 1714 tornà de nou a la Península per posar-se al capdavant de les tropes que assetjaren i conqueriren Barcelona l’Onze de setembre.
Gimbernat i Arbós, Antoni
(Cambrils, Baix Camp, 15 febrer 1734 – Madrid, 17 novembre 1816)
Cirurgià i anatomista. Estudià filosofia i humanitats a la Universitat de Cervera, d’allí passà al Real Colegio de Cirugía de Cadis, del qual era director Pere Virgili. El 1763, en haver acabat els estudis, fou nomenat director del Col·legi de Cirurgia de Barcelona i, un any més tard, director de l’hospital de la Santa Creu. Fou comissionat pel govern de Carles III de Borbó, juntament amb Marià Ribes, per ampliar estudis a l’estranger.
Passà tres anys a París, i el 1777 es traslladà a Londres a estudiar sota el mestratge de W. Saunders i del conegut John Hunter. A aquest darrer suggerí una nova tècnica d’operar la trencadura crural, que rebé una gran acceptació i es coneix internacionalment com a operació de Gimbernat; duu també el seu nom el lligament de Gimbernat, la part fibrosa del canal crural, que ell havia descobert.
Després d’una estada a Edimburg i a Amsterdam, retornà a la península el 1778 amb Marià Ribes, i els fou encomanada l’organització del Colegio de Cirugía de San Carlos de Madrid, inaugurat el 1787, on organitzà un important museu anatòmic-patològic. Ideà diversos instruments de cirurgia, emprats encara actualment, i es distingí com a reformador de l’ensenyament professional.
A més de nombroses observacions clíniques, deixà manuscrits sobre directrius per a l’organització dels estudis de medicina. Entre les més importants de les seves obres es poden esmentar Nuevo método de operar en las hernias crurales (1794) i Disertación sobre las úlceras de los ojos que interesan la córnea transparente (1802).
Fou el pare de Carles de Gimbernat i Grassot, i de:
Agustí de Gimbernat i Grassot (Barcelona, segle XIX) Escriptor. Escriví la biografia del seu pare i del seu germà Carles. Publicà traduccions del francès i l’anglès.
Dades dels Països Catalans 