(València ?, segle XVI – Sàsser, Itàlia, 1625)
Polític. Era senyor de les baronies de Benifairó de les Valls i de Santa Coloma. Aquest darrer lloc, despoblat per l’expulsió dels moriscs, li fou indemnitzat per Felip II de Catalunya.
Fou ambaixador d’aquest monarca a Gènova, i més tard fou virrei de Felip IV a Sardenya (1623-25). Combaté el bandolerisme del cap del Logudor. Morí en el càrrec.
(Milà, Itàlia, 1625 – 1637)
Títol concedit a Albert Dameto i Cotoner, senyor de l’honor de Bellpuig (Artà) i de Banyuls, a Mallorca.
Fou suprimit a la seva mort i convertit en marquesat de Bellpuig.
(Tordesillas, Castella, 1553 – Valladolid, Castella, 17 maig 1625)
Privat de Felip III. Fou el cinquè marquès de Dénia. Fill i successor de Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Zúñiga i d’Isabel de Borja (filla del sant duc de Gandia). Gentilhome de la cambra del rei, es guanyà l’amistat del príncep Felip, i potser per allunyar-l’en fou nomenat lloctinent general de València (1595-97).
Amic de la fastuositat, durant la seva lloctinència tornà a València una mica de la seva antiga magnificència. Combaté el bandolerisme. Mort el rei (1598), esdevingué ja des del primer moment privat del nou rei Felip III: inaugurà així la sèrie de privats dels Àustria.
Organitzà el viatge del rei i l’hostatjà al seu palau de Dénia el 1599 quan hi anà per casar-se amb Margarida d’Àustria: les magnificents festes amb què obsequià el rei foren explicades per Lope de Vega, testimoni presencial, en un poema (Fiestas de Denia). Aquest viatge li valgué nombroses prodigalitats per part del rei, entre les quals el títol de duc de Lerma, amb el qual des d’aleshores fou conegut.
Fou partidari des del primer moment de l’expulsió dels moriscs, i, duta a terme aquesta (1609), ens diu que ell i els seus fills reberen cinc milions i mig de rals de les cases de moriscs que s’apropiaren, en terres valencianes. Envoltat de consellers venals, se serví de la venda de càrrecs i jurisdiccions i de la manipulació del sistema monetari per a acumular innombrables riqueses i honors.
(València ?, segle XVI – Madrid, 1625)
(dit també Pere Sanxis Sabata de Calataiud) Militar i primer comte de Real (1599). Fill d’Eiximèn Peres Sabata de Calataiud i de Vilaragut i de Violant de Pallars.
Fou governador general de la cavalleria de València per la part de llevant, ambaixador a Venècia, governador d’Oriola i Alacant (succeí el seu germà Joaquim), cavaller de Sant Jaume i virrei de Sardenya (1604-10).
Durant el seu mandat procurà d’extirpar el bandolerisme i fortificà l’Alguer i Oristany (1609) per evitar atacs dels berberiscs. Ajudà a l’expulsió dels moriscs dels seus estats.
Es casà amb Maria Bou i Català, senyora de Millars, i la seva filla i hereva fou Isabel Sanxis Sabata de Calataiud i Bou.
(València, 17 maig 1625 – 19 agost 1715)
Polític, militar i pintor. Tingué el grau de mestre de camp d’un dels terços de la milícia valenciana. Fou regidor perpetu i tres vegades jurat en cap de València.
El 1704 publicà un Árbol genealógico y cronológico de la sucesión de la monarquía… Hasta Felipe V. Durant la guerra de Successió es mostrà filipista; el 1706 fou desinsaculat per les autoritats fidels al rei-arxiduc Carles III.
(Cocentaina, Comtat, 1600 – València, 1667)
Pintor. Deixeble del seu pare Rodríguez d’Espinosa, i més tard de Francesc Ribalta, de qui va aprendre l’estil, la brillantor del color i la tècnica del clarobscur. Destacat exponent de l’escola manierista valenciana, amb influències de Zurbarán i Caravaggio.
D’entre les seves obres destaquen el Retrat del P. Jeroni de Mas, El martiri de Sant Pere, La conversió de la Magdalena, Sant Lluís, bisbe, La Puríssima Concepció, Sant Pasqual Bailón, Sant Joan Baptista.
Fou el pare de Miquel Jeroni Espinosa i Castro (València, 1625 – 1701) Pintor. Col·laborà amb el seu pare.
(la Jana, Baix Maestrat, segle XVI – Nàpols, Itàlia, 1625)
Escriptor. El 1580 ingressà a l’orde dominicà. Fou enviat a Roma per a sol·licitar la canonització de Lluís Bertran i esdevingué provincial de Nàpols.
Escriví una vida de Lluís Bertran en castellà, basada en les de Vicent Justinià Antist i de Baltasar Joan Roca, traduïda a l’italià (Vita, virtú e miracoli del Beato Luigi Bertrando, Roma 1623).
Galceran-Miquel de Cruïlles de Santa Pau i de Barutell (Catalunya, segle XVI – vers 1570) Baró de Castellfollit i de Mosset. Fou el successor de Guerau Joan de Cruïlles i de Santa Pau, i fou succeït per Guerau de Cruïlles de Santa Pau i de Cabrera.
Guerau de Cruïlles de Santa Pau i de Cruïlles (Catalunya, segle XVI – després 1611) Comte de Montagut i baró de Llagostera. Fou el successor de Guerau de Cruïlles de Santa Pau i de Cabrera, i fou succeït per:
Hug de Cruïlles de Santa Pau i de Cruïlles (Catalunya, segle XVI – 1625) Noble. Comte de Montagut i baró de Llagostera. Germà i successor de Guerau. A la seva mort fou succeït per:
Galceran de Cruïlles de Santa Pau i de Vila-seca (Catalunya, segle XVII – vers 1701) Noble. Comte de Montagut i baró de Llagostera. Fou el successor d’Hug de Cruïlles de Santa Pau i de Cruïlles. Morí sense fills, i féu hereva la seva muller, que transmeté els béns als Margarit, els quals es cognomenaren també Cruïlles de Santa Pau i s’intitularen comtes de Montagut.
(Catalunya, segle XVI – Parma, Itàlia, 1625)
Frare caputxí. Havia estat cartoixà a Montalegre. Vestí l’hàbit caputxí el 1588. Ocupà diversos càrrecs dins el seu nou orde.
Fou tres vegades ministre provincial. Enderrocà gairebé tots els ermitoris caputxins i els substituí per convents.
Morí quan es traslladava a Roma, a peu i descalç, per assistir a un capítol general.
(Barcelona, 1625 – Deinze, Flandes, 1690)
Militar. Passà al servei de França durant la Guerra dels Segadors.
Com a mariscal de camp eixí de Barcelona al davant de les forces franceses que abandonaren la ciutat (1652).
Lluità en les campanyes europees de Lluís XIV: al Franc Comtat (1668) i a Holanda (1672), on fou governador d’Arnhem i, després, de Maastricht, ciutat que defensà destrament.
En la invasió de Catalunya del 1684 obtingué la victòria del Pontmajor, prop de Girona.
Els últims anys lluità novament a Flandes.
Dades dels Països Catalans 