(València, segle XVI – 1622)
Poeta en castellà. Fou un dels fundadors de l’Acadèmia dels Nocturns, a les sessions de la qual assistia sota el pseudònim de Tinieblas.
Cavaller de l’orde de Montesa i de Sant Jordi d’Alfama, llegà en morir els seus béns a l’orde.
Santuari de la Mare de Déu des Refugi, situat en un replà, al vessant meridional del puig d’Alaró, coronat pel castell d’Alaró. Fou bastit el 1622.
(Alacant, segle XVI – 1622)
Arquitecte. Probablement deixeble d’Agustí Bernardino i Martín Unzeta. A la mort d’aquest (1630) es féu càrrec, juntament amb Pere Guillén, de la direcció de l’església de Sant Nicolau d’Alacant, on continuà treballant fins a la mort.
Considerat tradicionalment com el veritable autor d’aquesta obra i un dels millors arquitectes valencians del classicisme, actualment hom pot afirmar que, si bé dirigí la major part de la construcció, aquesta es féu sempre segons els plans d’A. Bernardino traçats el 1615.
(Perpinyà, 1622 – 1802)
Llinatge de metges rossellonesos iniciat per Francesc Carrera.
(Algemesí, Ribera Alta, 1550 – 3 desembre 1622)
Escriptor i dominicà. Predicador general de València, qualificador i consultor del Sant Ofici i fundador del convent d’Algemesí.
Fou des del 1591 un decidit partidari de l’expulsió dels moriscs (1609), prop del rei, dels seus ministres i dels papes, i amb aquest fi va escriure Defensio fidei in causa neophytorum sive morischorum regni Valentiae, totiusque Hispaniae (València 1610), juntament amb un Tractatus de iusta marischorum ob Hispania expulsione (1610) i una Breve relación de la expulsión de los moriscos del reyno de Valencia.
És, a més, autor, entre altres obres, d’una Coronica de los moros de España (1618).
(Pedrola, Aragó, 1551 – Saragossa, 1622)
Noble i escriptor. A la mort del seu germà Ferran (1592) es titulà duc de Vilafermosa i comte de Ribagorça. El 1608 hagué de renunciar al primer títol, que passà a la seva neboda Maria Lluïsa; el segon, revertí, el 1598, a la corona, com a conseqüència dels acords del seu germà Ferran amb el rei; a canvi de la renúncia de les comandes ofertes pel rei obtingué el comtat de Luna (1608).
Escriví uns famosos Comentarios a los sucesos de Aragón en los años 1591-92, uns Discursos políticos, así en razón de estado como de la buena educación de un príncipe (1620) i mantingué una llarga correspondència amb Lupercio de Argensola.
Josep Gelabert (Illes Balears, 1622 – segle XVII) Mestre de cases. Escriví en català Vertaderes traces de l’art de picapedrer, acabat de redactar el 1653.
Josep Gelabert (Catalunya, segle XVII – Vic, Osona, segle XVII) Forjador. Realitzà la reixa de la capella de Sant Bernat, a la seu vigatana.
Martí Gelabert (Barcelona, segle XVII) Impressor. És autor d’obres remarcables.
(Piera, Anoia, 1576 – Barcelona, 1622)
Religiós jesuïta. Fou bon predicador i autor d’obretes piadoses en castellà i llatí.
(Igualada, Anoia, 1622 – Balaguer, Noguera, 16 març 1681)
Prelat. El 1670 fou nomenat bisbe d’Urgell, com a successor de Melcior de Palau, Reuní un sínode diocesà.
Fou succeït per Joan Baptista Desbac.
(Barcelona, 24 desembre 1622 – Perpinyà, 9 octubre 1681)
Escriptor i polític. En política col·laborà amb el seu pare Joan Pere Fontanella i el seu germà Josep, partidaris de la incorporació de Catalunya a la corona de Lluís XIII de França.
Participà en el congrés de Münster (1643), va romandre a Barcelona durant el setge del 1652 i s’exilià a Perpinyà el 1660, on es féu frare dominicà i fou prior del convent de Sant Domènec de Perpinyà.
L’any 1641 publicà, a Barcelona, el panegíric culteranista dedicat a Pau Claris. Va escriure romanços, als quals donà el nom de giletes, sonets i composicions semblants a les relacions epistolars, de to generalment bucòlic.
La seva primera època de poeta barroc, es ple d’optimisme,que expressà en Amor, fermesa i porfia (1640). El drama de l’evolució de la guerra marcà la seva segona època, que es materialitzà en El desengany.
És una de les figures clau de la literatura del segle XVII.
Dades dels Països Catalans 