Arxiu d'etiquetes: 1495

Vallguarnera -llinatge-

2 Respostes

Nom que adoptaren els membres del llinatge de Vallgornera que s’establiren a Sicília.

El primer que adoptà aquesta forma del nom fou Vidal de Vallguarnera i de Sort  (Sicília, Itàlia, segle XV – 1480)  Fill de Francesc (I) de Vallgornera i de Castellbell, del qual heretà les baronies d’Asaro i Caropipi. Fou el primer membre de la línia siciliana dels comtes d’Asaro, prínceps de Vallgornera. Fou l’avi de:

Jaume de Vallguarnera i de Centelles (Sicília, Itàlia, segle XV)  Bisbe de Malta (1495). Era germà de:

Joan de Vallguarnera i de Centelles  (Sicília, Itàlia, segle XV)  Fou el cinquè baró d’Asaro i Caropipi, president del Regne de Sicília i capità general de la cavalleria del rei Ferran II el Catòlic. El seu besnét fou:

Joan Jeroni de Vallguarnera i de Ventimiglia (Sicília, Itàlia, segle XVI)  Fou creat comte d’Asaro el 1543. El seu nèt-cinquè fou:

Francesc de Vallguarnera i del Carretto  (Sicília, Itàlia, segle XVI – 1636)  Setè comte d’Asaro. Fou creat príncep de Valguarnera el 1626. Fou pare d’Octavi i de Vidal de Vallguarnera i Lanza di Trabia, i de:

Francesc de Vallguarnera i Arrighetti (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1705)  Cavaller de Sant Jaume. El 1651 es casà amb Antonia Griffeo, princesa de Gangi i baronessa de Regiovanni. Llur nét fou:

Francesc Xavier de Vallguarnera i de Gravina (Sicília, Itàlia, segle XVII – 1739)  Heretà a més dels títols del pare, el principat de Gravina, que havia estat concedit el 1644 a la seva mare, i fou virrei de Sardenya, ambaixador a Madrid i gran camarlenc del rei sard Carles Manuel III. La seva besnéta fou:

Àgata de Vallguarnera i La Grua (Sicília, Itàlia, segle XIX – 1864)  Vuitena princesa de Valguarnera, Gravina i Gangi i comtessa d’Asaro. Es casà amb Giuseppe Alliata e di Montcada, príncep de Villafranca. Amb ella s’extingí la línia siciliana dels comtes d’Asaro.

Beuter, Pere Antoni

4 Respostes

(València, 1490/95 – 5 desembre 1554)

Historiador i exegeta. Beneficiat de la seu valenciana des del 1528 i capellà de l’arquebisbe Erhard de la Marche, dedicà a aquest el tractat Caerimoniae ad Missam (1527) i un Iudicium in confessiones sacerdotum (1532). L’any 1540 anà a Roma, on Pau III el nomenà protonotari i predicador apostòlic. De tornada a València regí la càtedra de Sagrada Escriptura i Antic Testament.

El 1538 publicà la primera part de la seva obra essencial Primera part de la història de València…, que fou traduïda per ell mateix al castellà el 1546 amb el títol de Crónica general de toda España y especialmente del reino de Valencia, la segona part de la qual, redactada en castellà, va publicar-se el 1550; la tercera, inèdita, no ha estat trobada.

La crònica de Beuter, que fou traduïda a l’italià el 1556 i reeditada a València el 1604, és basa en un ampli recull bibliogràfic i inclou diverses inscripcions, però no es sostreu a la influència fabulosa d’Annio de Viterbo.

Fou el pare del teòleg jesuïta Pere Lluís Beuter.

Alfons II de Nàpols

8 Respostes

(Itàlia, 1448 – 1495)

Rei de Nàpols (1494-95). Successor de Ferran I de Nàpols. Dominà la revolta dels barons, però fou derrotat per Carles VIII, rei de França.

Cervelló i de Castre-Pinós -varis/es-

7 Respostes

Berenguer Arnau (IV) de Cervelló i de Castre-Pinós  (Catalunya, segle XV – segle XVI)  Fill de Berenguer Arnau (III) i de Joana de Castre-Pinós. Heretà les baronies de Castre i de Peralta, i foren també coneguts des d’aleshores, ell i els seus descendents, hereus d’aquestes baronies, amb el cognom de Castre o de Castre-Pinós. Foren fills seus, Joan, que formà la línia de València, Felip i Berenguer Arnau (V).

Felip de Cervelló i de Castre-Pinós  (Catalunya, segle XV – abans 1523)  Fill de Martí Joan de Cervelló i de Cervelló, junt amb el qual, el 1480, vengué Valldossera a Santes Creus, i el 1489, Montagut. Mort sense fills, el patrimoni passà a la seva germana Guialmar i a llurs descendents.

Guialmar de Cervelló i de Castre-Pinós  (Catalunya, segle XV – vers 1528)  Filla de Martí Joan de Cervelló i de Cervelló i germana de Felip, el qual morí sense fills, i ella i els seus descendents heretaren el patrimoni. Fou muller de Joan de Barberà. Un segle més tard el patrimoni passà per línia femenina, als Saiol, que foren barons de Querol fins un temps ben recent.

Jeroni Urbà de Cervelló i de Castre-Pinós  (Catalunya, segle XV – Sardenya, Itàlia, després 1495)  Fill segon d’Arnau Guillem (I). Establert a Sardenya, d’ell davallà la branca sarda de Samatzal, comtes de Sèdilo. Amb Joan i Felip de Cervelló destacà sobretot a la campanya de 1521. El seu fill i hereu fou Berenguer Arnau (III), germà de Guillem de Cervelló i de Ferrera  (Catalunya ?, segle XVI – Itàlia ?, 1548)  Baró de Samatzal. Inicià la subbranca dels comtes i marquesos de Sèdilo, feu que li aportà la seva muller Marquesa Torressani.

Espina, Alfonso de

Deixa un comentari

(Castella, segle XV – Palència ?, Castella, després 1495)

Inquisidor. Fou delegat de Tomás de Torquemada a Barcelona (1487-90).

Les seves primeres disposicions foren encaminades a evitar la fugida de conversos i a emparar-se de llurs béns.

Inaugurà, amb espectacular solemnitat, el tribunal de la nova inquisició, amb un acte de desgreuge, i el 1488 inicià una sèrie d’actes de fe, a la plaça del Rei de Barcelona, que se seguiren fins el 1489.

Doria, Girolamo

Deixa un comentari

(Gènova, Itàlia, 1495 – 25 març 1558)

Eclesiàstic. Nebot d’Andrea Doria.

Fou bisbe d’Elna (1530-32), administrador de Cuixà (1533-35) i Osca (1532-34) i arquebisbe de Tarragona (1533-58).

President de la Generalitat de Catalunya (1539-42).

Cruïlles i de Cabrera, Bernat Gilabert de

6 Respostes

(Peratallada ?, Baix Empordà, vers 1435 – 1495)

Baró de Cruïlles, de Peratallada i de Pego. Fill i hereu de Bernat Gilabert (I) de Cruïlles i de Cervelló, a qui succeí el 1448.

El 1462 la seva baronia fou un actiu focus d’agitació remença, i en esclatar la guerra civil, el mateix any, fou membre del Consell del Principat i un dels capitans que assetjaren la força de Girona.

Fou la primera espasa del Principat a l’Empordà, fins que el 1465 caigué presoner de Joan II el Sense Fe, a Calaf. Bescanviat el 1467 amb la promesa de no fer més armes contra el rei, romangué a les seves baronies valencianes, mentre el duc de Lorena li confiscava els dominis de l’Empordà, que no recuperà fins el 1471. A Pego hagué d’afrontar una revolta dels seus súbdits, exasperats pels imposts de llur arruïnat senyor.

El 1483 l’infant Enric d’Aragó, lloctinent de Catalunya, li confià una important missió de mitjancer entre senyors i remences, en la qual es manifestà moderat, cosa que motivà el seu fracàs davant la intransigència dels senyors.