Arxiu d'etiquetes: 1484

Dénia, marquesat de

12 Respostes

(País Valencià, segle XV – )

Jurisdicció senyorial concedida per Ferran II el Catòlic el 1484 a Diego Gómez de Sandoval-Rojas y Manrique de Lara (mort el 1502), sisè comte de Dénia i tercer de Castrojeriz. El seu besnét, i quart marquès, Francisco de Sandoval-Rojas y Zúñiga, tercer comte de Lerma, fou lloctinent de València.

Passà als Aragó-Folc de Cardona-Córdoba, als La Cerda i als Fernández de Córdoba, ducs de Medinaceli. La grandesa d’Espanya annexa al títol fou reconeguda el 1520 i subrogada en el ducat de Lerma, quan aquest fou concedit al cinquè marquès i gran privat de Felip III, Francisco Gómez de Sandoval-Rojas y de Borja.

Erill i de Sena, Antoni (I) d’

2 Respostes

(Sardenya, Itàlia, segle XV – Càller, Itàlia, després 1484)

Senyor d’Erill. Germà consanguini i hereu de la baronia d’Anglesola de Francesc (III) Carròs d’Erill. Reclamà la baronia d’Erill (1481), adjudicada primer a la seva cosina germana Joana d’Erill i de Montcada, la vall de Boí (aquesta li fou restituïda el 1484), la d’Anglesola, i d’ésser cap del llinatge (1477).

Morí després d’una agitada vida de discòrdies amb el jutge d’Arborea i els oficials reials de Sardenya. En 1470 fou un dels personatges que caigueren presoners del rebel Lleonard d’Alagó. Recuperà la llibertat arran d’una concòrdia aconseguida pels representants del rei Joan II el Sense Fe.

Fou fill seu Pere Lluís (I) d’Erill-Orcau-Anglesola i Roig (Ribagorça, segle XV – s XVI)  Baró d’Orcau. Com a hereu d’Arnau d’Orcau, aconseguí (1505) que li fos adjudicada la baronia d’Orcau i la restitució (contra els Bellera) d’alguns llocs de la baronia (1523). Fou el pare de Joan d’Erill i de Requesens.

Castre-Pinós i de So, Guillem Ramon de

6 Respostes

(Catalunya, segle XV – 1484)

Vescomte d’Évol. Fill de Pere Galceran de Castre-Pinós i de Tramaced, i germà d’Ivany i de Joan. Representà un paper important dins el braç nobiliari a les corts catalanes celebrades en els regnats d’Alfons IV el Magnànim i de Joan II el Sense Fe.

Fou, successivament, veguer de Cerdanya i batlle de Puigcerdà (1458), i governador de Rosselló i de Cerdanya (1460). En esclatar la guerra contra Joan II s’inclinà pel partit reialista, motiu pel qual la generalitat s’apoderà dels seus béns, bé que Joan II l’indemnitzà amb els de Guillem Cadell: Vilanova de Banat i Arsèguel (1468).

Vers el 1470 fou desposseït del vescomtat d’Évol, en ocupar els francesos el Rosselló i la Cerdanya.

Fou el pare de Francesc i de Pere Galceran de Castre-Pinós de So i Carròs.

Erill i de Centelles -germans-

10 Respostes

Eren fills de Francesc (I) d’Erill i d’Orcau.

Berenguer d’Erill i de Centelles  (Catalunya, segle XV – després 1484)  El 1431 figurava entre els assistents, a Barcelona, a l’enterrament de la reina vídua Violant de Bar. Serví Alfons IV el Magnànim. Aquest el nomenà, el 1454, virrei de l’illa de Còrsega, on alguns del nobles locals propugnaven i sostenien la unió jurídica amb la Corona d’Aragó, tanmateix poc efectiva. El 1466 fou ambaixador de Joan II el Sense Fe davant el papa.

Francesc d’Erill i de Centelles  (Ribagorça, segle XV – Sardenya ?, Itàlia, vers 1458)  Acompanyà Alfons IV el Magnànim a les seves primeres campanyes d’Itàlia (1423). Fou majordom i conseller del rei. A la batalla de Ponça fou fet presoner (1435); fou enviat a Mallorca amb forces italianes per lluitar contra els forans, els quals derrotà prop de Sencelles (1452). Fou virrei de Sardenya (1437-38) i majordom de Joan II el Sense Fe. Tenia, a Catalunya, la vall de Boí, que li confirmà el rei (1441), i a Sardenya, les senyories de Sant Gabí i Guspini i d’altres llocs que li vengué Joan de Montbui (1450).

Joan Roger (I) d’Erill i de Centelles  (Catalunya, segle XV)  Baró d’Anglesola. Es casà amb Elionor de Montcada, que li aportà en dot la baronia d’Anglesola. Fou pare de Joana, Guillem Ramon i Francesc (II) d’Erill i de Montcada.

Caçador, Jaume

5 Respostes

(Vic, Osona, 1484 – Barcelona, 4 gener 1561)

Bisbe de Barcelona (1545-61). Fill de Guillem Caçador, i germà del bisbe de l’Alguer Guillem Caçador.

Seguí la carrera eclesiàstica i fou successivament canonge de Vic, Girona, Tarragona -on ocupà l’ardiaconat de Sant Fruitós, amb el domini annex d’Eivissa– i Barcelona.

En aquesta darrera ciutat entrà en contacte amb Ignasi de Loiola i el seu grup reformador (1522), els quals defensaren la seva candidatura al bisbat, enfront de Carles de Cardona, candidat de la noblesa.

Un cop bisbe afavorí l’establiment dels jesuïtes a Barcelona i treballà per la reforma de la diòcesi, i especialment pels sacerdots, les monges, les visites pastorals i la predicació popular. Restaurà el palau episcopal.

Des del 1559 tingué com a auxiliar el seu nebot Guillem Caçador, el qual el succeí en el bisbat.

És autor de Breviarium Barcinonense nunc denuo confectum (1560).