Arxiu d'etiquetes: 1330

Eiximenis, Francesc

25 Respostes

(Girona, 1330 – Perpinyà, 23 abril 1409)

Escriptor. Religiós franciscà, es va ordenar de sots-diaca a Barcelona (1352).

Freqüentà diversos convents i universitats estrangeres (París, Colònia, Roma i Oxford) i va exercir la docència a Tolosa de Llenguadoc.

Des de Barcelona, i sobretot des de València, on va ésser enviat el 1383 i on tingué un paper important a la cort i a l’administració, va aconseguir un gran prestigi entre la jerarquia eclesiàstica i exercí una notable influència en la societat.

Els seus llibres, d’estil vivaç i no gens especulatiu, enriquits amb una gran profusió de diàlegs i anècdotes, van ésser traduïts a moltes llengües; se’n destaquen Lo Crestià, monumental projecte de catecisme o extens tractat enciclopèdic, en quatre volums, iniciat el 1381 dins una estructura fidelment escolàstica, si bé oferint una visió realista i pintoresca de la societat contemporània; el Llibre dels àngels (1392), el Llibre de les dones (1396), i altres tractats en llatí, com el Pastorale i la Vida de Jesucrist (v1397).

El 1408, cridat per Benet XIII al concili de Perpinyà, hi va ésser nomenat patriarca de Jerusalem i bisbe d’Elna.

Cruïlles i de Peratallada, Berenguer de

2 Respostes

(Catalunya, 1250 – vers 1330)

Fundador de la branca de Calonge i Bestracà. Fill segon de Gilabert (IV) de Cruïlles i de Bestracà. El seu pare li traspassà Calonge el 1284. Es casà amb la pubilla Sibil·la de Bestracà.

Acompanyà Pere II el Gran a Sicília (1282), i el 1284 li fou confiada la custòdia del príncep Carles II d’Anjou, el Coix, i el conduí a Catalunya.

El 1306 prengué part en l’expedició de Sardenya, on adquirí diversos feus.

El 1315 succeí el seu germà Bernat en la procuració general de València.

El seu fill i successor fou Berenguer de Cruïlles i de Bestracà  (Catalunya, segle XIV – 1350), el qual fou el pare de Berenguer de Cruïlles i de Mosset.

Camarasa, marquesat de

10 Respostes

(Catalunya, segle XIV – )

Jurisdicció territorial (que comprenia Camarasa, Cubells, Llorenç de Montgai, Montgai, Privà, Santa Linya, Alòs de Balaguer, Vilanova de Meià, Fontllonga, Llimiana, Vernet, Castelló de Meià, Anet, Fabregada) concedida el 1330 per Alfons III el Benigne al seu fill Ferran, a la mort del qual (1363) revertí a la corona; el 1368 fou concedida per Pere III el Cerimoniós al seu fill Martí, que el 1392, ja rei, la cedí a la seva muller Maria de Luna, la qual la vengué a la ciutat de Lleida el 1396; el marquesat tornà a la corona el 1414.

Adquirida la senyoria per Francesc d’Avinyó, secretari d’Alfons IV el Magnànim, el 1428 la cedí a Joan II de Navarra, futur rei de Catalunya-Aragó, a canvi de la meitat de Calaceit. El 1458 fou venuda a Lluís de Coscon, i per matrimoni passà als Luna, senyors de Ricla. El marquesat fou concedit de nou el 1543 a Diego de los Cobos i a la seva muller Francisca Luisa de Luna, senyora de Camarasa i de Ricla.

La grandesa d’Espanya sobre el marquesat fou atorgada el 1626 a llur nét i sisè titular Diego Sarmiento de los Cobos Luna y Gusmán. Fou setè marquès el seu neboder Manuel Sarmiento de los Cobos y Manrique de Mendoza, lloctinent de València i de Sardenya. El fill d’aquest i vuitè marquès, Baltasar Gómez Manrique de Mendoza de los Cobos y Luna, fou general de les galeres de Nàpols i lloctinent d’Aragó.

Ha donat nom a la regió de la Noguera anomenada el Marquesat.

Blanca de Sicília i de Caríntia

3 Respostes

(Sicília, Itàlia, vers 1330 – Catalunya, 1370)

Infanta. Filla de Pere II de Sicília i d’Elisabet de Caríntia.

Fou abadessa del convent de clarisses de Messina; ocupada la ciutat pels angevins, fou duta presonera a Nàpols juntament amb la seva germana Violant de Sicília.

Alliberada, anà a Catalunya, on es casà amb el comte Joan I d’Empúries (agost 1364), cosí de Pere III el Cerimoniós.

Albert, Ramon -cardenal-

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XIII – València, 1330)

Mercenari. Fill de família noble, descendent dels comtes de Rosselló.

Fou el primer sacerdot elegit mestre general dels mercenaris, quan aquest orde religiós deixà d’ésser prevalentment laic (1317). Dedicà una atenció especial als jueus i visità quatre vegades Àfrica per redimir captius.

Reformà els llibres litúrgics de l’orde, que dotà de noves constitucions. Actuà diverses vegades com a conseller de Jaume II el Just. Joan XXII el féu cardenal.