Arxiu d'etiquetes: 1319

Centelles i Gruny, Bernat de

1 Resposta

(Catalunya, segle XIII – 1319)

Fill il·legítim de Bernat (III) de Centelles. Castlà de Sitges, que fou legitimat pel rei Jaume I de Catalunya el 1263.

Es casà amb Saurina de Terrassa, posseïdora de les castlanies de Terrassa i d’Eramprunyà i el casal de Vallparadís, i se’n separà després.

Llur filla i hereva fou Blanca de Centelles i de Terrassa (Catalunya, segle XIV – 1348)  No tingué successió dels seus matrimonis amb Guillem Galceran de Cabrenç i amb Guillem de Calders. Fundà la cartoixa de Sant Jaume de Vallparadís al seu casal de Terrassa (1344), traslladada posteriorment a Montalegre.

Blanca de Castella i d’Aragó

Deixa un comentari

(Castella, 1319 – Catalunya ?, segle XIV)

Neta de Jaume II de Catalunya-Aragó. Filla pòstuma de l’infant Pere de Castella i de Maria d’Aragó i d’Anjou. La seva mare la portà a Calataiud.

Fou projectat el seu matrimoni amb Alfons XI de Castella i, després, amb el senyor de Biscaia, projecte, aquest darrer, rebutjat pel mateix rei. Tampoc no arribà a terme el seu prometatge amb Pere, hereu de Portugal.

Retirada la seva mare, de Blanca hom només sap que tingué poca salut, i ha sospites que fou monja del monestir de Sixena.

Costums de la Batllia de Miravet

1 Resposta

(Miravet, Ribera d’Ebre, 1319)

Text filial dels Costums de Lleida. Aprovat pel castellà d’Amposta per a tota la batllia de Miravet, escrits en català i traduïts l’any següent al llatí. El seu títol original fou Costums e doctrina de tota la batllia de Mirave.

Per aquest text foren abolits a la batllia de Miravet els Costums de Lleida, pels quals s’havien regit els seus habitants durant el temps en què havien estat sota el domini de l’orde del Temple.

Les disposicions d’aquests Costums fan referència principalment al règim econòmic matrimonial i al de successions, si bé reprodueixen preceptes vigents en altres indrets de Catalunya, com la innecessitat de la institució d’hereu per a la validesa del testament i la prescripció de trenta anys.

Catalunya, gran priorat de

8 Respostes

(Catalunya, 1319 – 1798)

Priorat de l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem. Creat com a escissió de l’antiga castellania d’Amposta, després de la incorporació de part de les cases de l’extingit orde del Temple a la corona catalano-aragonesa.

Comprenia les cases hospitaleres del Principat de Catalunya, excloses les de la dreta de l’Ebre, i les del regne de Mallorca i comtats de Rosselló i de Cerdanya. Els gran priors solien habitar a Barcelona i reberen com a dotació, a mitjan segle XVI, quatre cambres priorals (les comandes de Barberà, Corbins i Gardeny i les cases antigues de Lleida).

Les comandes rosselloneses es mantingueren, després del tractat dels Pirineus, sota la jurisdicció dels grans priors de Catalunya fins a la Revolució Francesa; el català fou llengua oficial del gran priorat fins a la seva extinció, esdevinguda lentament a partir de l’ocupació de Malta per Napoleó, el 1798.

Pere III de Catalunya

607 Respostes

(Balaguer, Noguera, 5 setembre 1319 – Barcelona, 5 gener 1387)

“el Cerimoniós”  (Pere III de Catalunya, IV d’Aragó i II de València) Rei de Catalunya-Aragó (1336-87). Fill d’Alfons III el Benigne i de Teresa d’Entença. Durant la seva joventut tingué topades constants amb la seva madrastra Elionor, que es refugià a Castella quan Pere heretà la corona (gener 1336). Després d’uns moments de relacions tenses amb Alfons XI de Castella a causa d’Elionor, l’hostilitat s’apaivagà quan el Cerimoniós envià un estol (1340-41) per defensar la zona de l’estret de Gibraltar contra els benimerins.

L’objectiu principal de la seva política fou el de reintegrar al seu domini els regnes que havien estat dels seus predecessors, utilitzant tots els recursos possibles. Contra Jaume III de Mallorca desplegà una campanya sistemàtica que començà obligant al mallorquí que li jurés vassallatge (1339) i obrint-li un procés (1341) amb el pretext d’haver encunyat moneda falsa; finalitzà amb la conquesta de Mallorca (1343) i del Rosselló (1344), acompanyada de la derrota i la mort de Jaume III a la batalla de Llucmajor (octubre 1349).

Respecte a Sardenya (que mai no estigué sotmesa totalment), cobejada alhora per Gènova, Pisa i Milà, i dominada, de fet, per dues poderoses famílies (els Oria i els Arborea), Pere portà una política d’aliança amb Venècia i d’intervenció armada a l’illa, combinada amb una guerra naval a tot el Mediterrani contra les naus d’aquelles repúbliques. Malgrat els èxits successius dels catalans -victòria naval de Constantinoble (febrer 1352) i de l’Alguer (agost 1353) i presa de l’Alguer (desembre 1354)-, la rebel·lió sarda i la guerra naval es convertiren en fets endèmics i Pere hagué de pactar amb els rebels (agost 1386).

L’illa de Sicília també fou objecte de la seva política reintegracionista, i amb aquest fi casà el seu nét Martí el Jove amb Maria de Sicília; si bé els joves esposos pogueren dir-se reis de Sicília, de fet el govern de l’illa estigué en mans del Cerimoniós. També per aquell temps (1380) els ducats d’Atenes i Neopàtria reconegueren la seva sobirania.

A l’interior actuà amb energia contra la potència política dels barons aragonesos i valencians i, després d’un primer moment en que cedí a les imposicions dels unionistes d’Aragó (1347) i de València (1348), amb l’ajuda de Catalunya liquidà el poder polític de la noblesa aragonesa a la batalla d’Épila (juliol 1348) i de la valenciana a Mislata (desembre 1348).

A la Península, el Cerimoniós aprofità la lluita civil castellana entre Pere el Cruel i Enric de Trastàmara per intentar ampliar les fronteres dels seus regnes en perjudici de Castella (guerra dels Dos Peres). Fracassà en aquest objectiu després d’una sèrie de costoses campanyes dutes a terme entre el 1356 i el 1367, ja que si bé Enric fou coronat rei castellà, la corona catalano-aragonesa no obtingué els desitjats beneficis territorials.

Malgrat els problemes amb els seus fills durant els darrers anys de la seva vida, el regnat de Pere III pot considerar-se l’apogeu del poder polític català. Pere fou un intel·ligent i hàbil governant, que buscà els seus èxits polítics en els mitjans diplomàtics i en una eficaç organització burocràtica dels seus estats (Cancelleria reial); destaca en aquest sentit la posició neutralista davant el cisma d’Occident, que li permeté no enemistar-se amb cap dels dos bàndols.