Arxiu d'etiquetes: 1270

Zayyän ibn Mardanis

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XIII – Tunísia, 1270)

Darrer senyor musulmà de València (1229-38). Resident a Onda i membre d’una noble família local, aprofità el desprestigi del governador almohade Abü Zayd, que es retirà a Sogorb davant l’amenaça de revolta, per a instal·lar-se a l’alcàsser de València i declarar-se independent.

Durant la campanya de Jaume I el Conqueridor a Mallorca féu diverses ràtzies (Peníscola, Ulldecona, etc), que no feren sinó precipitar la conquesta de València. Vençut a la batalla del Puig (1237), es replegà a la capital, i després de 5 mesos de setge, capitulà.

Abandonà l’alcàsser el 8 d’octubre, i, havent aconseguit una treva de set anys, intentà, debades, de consolidar-se a diverses places (Alzira, Cullera, Dénia, Múrcia i Alacant), fins que, arran de les conquestes de l’infant Alfons de Castella (1243), s’exilià a la cort hàfsida de Tunísia, on morí.

Terrena, Guiu de

1 Resposta

(Perpinyà, 1270 – Avinyó, França, 21 agost 1342)

Teòleg escolàstic, canonista i bisbe. Entrà a l’orde carmelità. Estudià teologia a París amb Enric de Gant. Mestre en teologia el 1313. Professor a Avinyó, on fou teòleg de confiança de Joan XXII en la lluita contra els espirituals i Lluís de Baviera.

General dels carmelites el 1318. Bisbe de Mallorca (1321-32) i d’Elna (1333-42).

Autor de nombroses Quaestiones doctorals i, ja bisbe, d’obres com De perfectione vitae (1323), Concordia quatour evangelistarum (1328-34), Commentarium in Decretum Gratiani (1336-39) i Summa de heresibus (1340-42).

La seva aportació principal a la teologia consistí a formular per primera vegada la doctrina de la infal·libilitat pontifícia.

Caorcis, Arnau

Deixa un comentari

(Catalunya ?, s XIII – Sevilla, Andalusia, 1270)

Marí. Fou contractat pel rei Alfons X de Castella per tal de col·laborar a l’organització de la naixent marina castellana.

Cardona i de Jorba, Guillem de

3 Respostes

(Catalunya, vers 1200 – vers 1270)

Mestre del Temple. Senyor de Maldà, Maldanell i Alcarràs. Fill del vescomte Guillem I de Cardona.

Fou un dels grans protagonistes de les lluites pel comtat d’Urgell durant el regnat de Jaume I de Catalunya, sempre al partit advers als seus parents de Cardona, el seu germà Ramon Folc IV i després el seu nebot Ramon Folc V. El 1228 fou el principal valedor de Guerau IV de Cabrera contra Aurembiaix d’Urgell i el rei.

Comanador de Sardenya i, més tard, vers el 1230, mestre del Temple a Catalunya, Aragó i Provença, participà en la conquesta del regne de València (setge de Borriana, 1233) i obtingué per al Temple béns a Llíria i rendes a Dénia.

Intervingué novament en les lluites d’Urgell, ara al costat del monarca i els Montcada contra Àlvar d’Urgell, ajudat pel vescomte Ramon Folc V de Cardona (1259). Abans (1250-53) havia intervingut en diverses comissions d’arbitratge entre el rei i el seu fill Alfons.

Bonastruc de Porta

10 Respostes

(Girona, 1194 – Haifa ?, Àfrica, 4 abril 1270)

Rabí de l’aljama de Girona i metge. De nom Mosé ben Nahman, fou anomenat també Nahmànides i, en sigla, RaMBaN. Es destacà com a filòsof talmudista i cabalista.

Prengué part en una controvèrsia pública (1263) amb cristians celebrada a Barcelona davant Jaume I el Conqueridor i Ramon de Penyafort. La part cristiana hi era representada pel dominicà convers Pau Cristià. Hom conserva d’aquesta disputa, en la qual ambdós contrincants es consideraren guanyadors, una versió llatina i una altra d’hebraica, aquesta escrita pel mateix Bonastruc.

Obligat a exiliar-se per les autoritats eclesiàstiques; després d’una breu estada a Castella i a Provença, es traslladà a Palestina (1267).

Escriví nombrosos treballs sobre la Bíblia i i el Talmud, poesia cabalística (Tresor de la vida i Investigació) i sagrada i llibres didàctics (Epístola de la santedat, La llei de l’home).