(Catalunya Nord, segle XII – 1194)
Magnat del rei Alfons I el Cast. Sembla que era fill de Galceran (I) d’Urtx i germà de Galceran, junt amb el qual són esmentats en un sirventès de Bertran de Born, de qui eren amics. Fou el pare de Galceran (II) d’Urtx.
(França, segle XII – Perpinyà, 1194)
Vescomtessa de Narbona. Filla d’Eimeric II i dotada de gran intel·ligència i energia, governà sàviament més de cinquanta anys.
Frenà els atacs dels senyors veïns i fou àrbitre de plets i disputes. Aplegà al voltant de la seva cort els millors trobadors.
Cedí el govern al seu nebot Pere Manrique de Lara (1192) i es retirà a Perpinyà.
Abdal·la ibn Ahmad Abdal·la ibn Hofs (Dénia, Marina Alta, segle XIII – Xàtiva ?, Costera, 1248) Metge i historiador. Residí generalment a Xàtiva.
Abdal·la ibn Càsim ibn Halaf al-Salmi (Alzira, Ribera Alta, 1194 – ? , 1248) Escriptor àrab. És autor d’obres biogràfiques i filosòfiques.
Abdal·la ibn Iaia (Dènia, Marina Alta, segle XII – València, 1182) Jurista àrab. Ensenyà filosofia a Xàtiva.
Abdal·la ibn Muhammad ibn Sufian al-Tudjibí (Xàtiva, Costera, segle XII – ?, 1193) Historiador àrab. Gaudí de gran prestigi al seu temps.
Abdal·la ibn Sulaiman ibn Haut Al·là (Onda, Plana Baixa, 1154 – Granada, Andalusia, 1215) Escriptor. Fou governador de diverses ciutats. Deixà sengles obres de caràcter bibliogràfic i històric.
Abdal·la Muhammad al-Mohaidi (Palma de Mallorca, 1029 – ?, 1095) Historiador àrab. La seva obra més destacada fou una Galeria històrica d’andalusos il·lustres, que ell no pogué acabar i fou enllestida per un deixeble seu.
(Catalunya ?, abans 1194 – Aragó ?, 1 juliol 1248)
Infant d’Aragó i eclesiàstic. Fill d’Alfons I el Cast i de Sança de Castella; oncle de Jaume I.
Ingressà a l’orde del Císter, del qual arribà a ésser abat de Montaragó. Fou cap d’un dels bàndols de l’aristocràcia aragonesa durant la minoritat del rei Jaume, en contra del regent comte Sanç I de Rosselló.
El 1218, a les Corts, es mostrà favorable als procediments de concòrdia, encara que després els dificultà i els ajornà fins a la pau d’Alcalá (1227), en què es decidí a sotmetre’s a l’arbitratge de l’arquebisbe de Tarragona, del bisbe de Lleida i del mestre del Temple.
Participà en la conquesta de València. El 1245 ostentava el càrrec de procurador dels regnes.
(Girona, 1194 – Haifa ?, Àfrica, 4 abril 1270)
Rabí de l’aljama de Girona i metge. De nom Mosé ben Nahman, fou anomenat també Nahmànides i, en sigla, RaMBaN. Es destacà com a filòsof talmudista i cabalista.
Prengué part en una controvèrsia pública (1263) amb cristians celebrada a Barcelona davant Jaume I el Conqueridor i Ramon de Penyafort. La part cristiana hi era representada pel dominicà convers Pau Cristià. Hom conserva d’aquesta disputa, en la qual ambdós contrincants es consideraren guanyadors, una versió llatina i una altra d’hebraica, aquesta escrita pel mateix Bonastruc.
Obligat a exiliar-se per les autoritats eclesiàstiques; després d’una breu estada a Castella i a Provença, es traslladà a Palestina (1267).
Escriví nombrosos treballs sobre la Bíblia i i el Talmud, poesia cabalística (Tresor de la vida i Investigació) i sagrada i llibres didàctics (Epístola de la santedat, La llei de l’home).
Dades dels Països Catalans 