(Montagut i Oix, Garrotxa, segle XVI – )
Títol, creat el 1599, sobre la senyoria de Montagut a Guerau de Cruïlles de Santa Pau i de Cabrera, baró de Castellfollit, Mosset i Llagostera.
Passà per disposicions testamentàries i afinitat als Negrell, als Margarit, marquesos d’Aguilar, i als Bou.
(Moianès)
Nom adoptat el 1937 per al municipi de Monistrol de Calders.
(Catalunya, segle XVIII)
Nom que rebé el marquesat de Dusai (concedit el 1795) des que el 1796 li fou expedit el reial despatx al seu concessionari Francesc de Paula de Dusai i de Marí.
Ha passat als Escrivà de Romaní, barons de Beniparrell.
Jurisdicció senyorial, concedida el 1430 a Galceran de Requesens i de Santacoloma sobre la vila homònima.
Passà als Zúñiga, als Fajardo, marquesos de Los Vélez, i als Álvarez de Toledo.
Nom adoptat el 1937 per al municipi de Molins de Rei.
Jaciment d’un poblat ibèric, situat en un dels darrers contraforts del vessant sud del massís de Montsià.
El recinte fortificat configura un poblat de planta oval, estructurat concèntricament en dos carrers, que en delimiten els barris. Hi destaca el sistema defensiu, compost per torres i panys de murada, i les construccions interpretades com a graners.
L’ocupació de l’indret s’inicià al final del segle VII aC, amb la construcció de cabanes que perduraren fins a mitjan segle VI aC. La fase constructiva ibèrica s’inicià al final del segle V aC i perdurà fins al final del segle II aC.
Ha estat excavat per Francesc Gràcia, Glòria Munilla i Ramon Pallarés.
Entre els darrers mesos del 2007 i el maig de 2008 hom hi dugué a terme treballs d’adequació per a visites.
(Catalunya, segle XVIII – )
Títol atorgat el 1702 a Ramon de Copons i de Grimau (mort el 1710), senyor de la torre de Moja (Alt Penedès).
A la mort (1822) de la seva besnéta i cinquena marquesa, el títol passà als Sarriera.
El 1924 fou rehabilitat com a marquesat de Moja de la Torre a favor de Pilar de Ponsich i de Sarriera.
Ha passat als Olives, comtes de Torre Saura.
(Catalunya, 1202 – 1716)
Antiga demarcació administrativa. Comprenia els termes de Moià, Rodors, Ferrerons, Marfà, Calders, Monistrol de Calders, Viladecavalls de Calders, Santa Coloma Sasserra i Castellar (Castellterçol, Granera i l’Estany n’eren exclosos i Collsuspina no en formà mai part).
Ja des del 1202 hom troba en funcions un veguer de Moià, que administrava justícia independentment dels castlans del terme del castell de Clarà, que l’envoltava.
El 1285 és testimoniat un sotsveguer, però no consta el terme de la sotsvegueria, que el 1305 es considerava encara inclosa en la vegueria de Bages.
Després d’una sèrie de vendes i d’empenyoraments (1289-1384) la sotsvegueria de Moianès obtingué una certa independència, confirmada per Joan I el Caçador el 1393, quan concedí a Moià el dret de carreratge de Barcelona; el 1394 el rei decretà que la sotsvegueria de Moià i del Moianès fos sotmesa a la vegueria de Barcelona.
Felip II donà, el 1567, més autonomia a la sotsvegueria i li uní els pobles de Calders, Monistrol de Calders i Viladecavalls.
A la seva extinció pel decret de Nova Planta (1716), Moià i la seva sotsvegueria formaren part del corregiment de Manresa.
Necròpolis d’incineració del Bronze Final, entre els anys 1100 i 900 aC.
Descobert l’any 1897 a causa de la construcció de la carretera Terrassa-Olesa, l’IEC hi inicià excavacions l’any 1916 que publicà a l’anuari.
L’any 1982 es remogué a causa de les obres d’enllaç de la variant Terrassa-Manresa sense poder-ne localitzar el lloc exacte.
Compren més de 250 tombes i ha estat considerada una de les més antigues de la cultura de camps d’urnes que es coneixen a Catalunya.
Una petita part del material es conserva en el Museu Arqueològic de Barcelona i al castell-cartoixa de Vallparadís a Terrassa.
(Mislata, Horta, 9 desembre 1348)
Acció bèl·lica entre Pere III el Cerimoniós i la Unió valenciana.
Havent guanyat el rei, aquesta victòria li permeté d’emparar-se de la ciutat de València, on féu executar els caps de la revolta.
Fou la batalla decisiva de la guerra de les Unions, i en sortí reforçat l’autoritarisme reial.
