(Catalunya, ? – 1716)
Antiga divisió administrativa (15.393 h -1718-).
Comprenia les terres més meridionals del Principat a la dreta de l’Ebre (límit de la vegueria de Berrús i Riba-roja a Móra i Benissanet) i, a l’esquerra, Ginestar, Rasquera i tot el sector del terme general de Tortosa d’aquesta banda de riu (o sigui, fins al coll de Balaguer).
A partir del 1716 esdevingué corregiment de Tortosa.
(Catalunya, segle XI – 1147)
Regne musulmà, centrat en la ciutat de Tortosa, instituït a causa de l’esfondrament del califat de Còrdova.
En trontollar aquest i després del fallit intent de Mugāhid (el futur taifa de Dénia) d’entronitzar-s’hi, se n’emparà Labib al-‘Amirï al-Fatà, un altre llibert del clan amirita. Amb l’ajut de Mubārak de València s’enfrontà, amb èxit (1016), al taifa tugíbida al-Mundir ibn Yahyà de Saragossa, que pretenia de desposseir-lo, i, en ésser destruït Mudāffar, s’annexà la taifa de València (1018-21). Mantingué bones relacions amb el comtat de Barcelona, fet pel qual sembla que perdé la confiança dels valencians. Reduït de nou a Tortosa, es mantingué en el poder fins el 1035.
A partir de Muqātil (1035-58) les dades sobre la taifa són confuses (sembla que Labib assolí el poder per segona vegada el 1058), fins que fou annexada (1059) per Abū Ga’far Ahmad al-Muqtadir a la taifa de Saragossa. Mort aquest, l’heretà el seu fill al-Mundir ‘Imād al-Dawla (1081-90).
Amb la conquesta almoràvit (1099) s’acabà el període autònom del territori, que coincidí amb un gran desenvolupament econòmic i social. En el camp de la cultura es destacaren figures jueves i musulmanes, entre les quals el gramàtic Menahem ben Saruq i el poeta i historiador Abū Bakr al-Türtüsï.
(Tortosa, Baix Ebre, 18 maig 1869)
Aliança i unió de les forces republicanes federals de Catalunya, Aragó, el País Valencià i les Balears, promoguda per Valentí Almirall.
Sota unes formes molt historicistes i d’exaltació de les antigues llibertats de la corona catalano-aragonesa, el pacte rebutjava tota idea de separatisme, i suposà un intent d’organitzar els elements federals no extremistes d’aquells sectors geogràfics on eren més sòlids, a fi que servissin de base per a l’estructuració estable i duradora d’una Espanya federal.
L’aprovació per les corts d’una constitució monàrquica i diverses mesures autoritàries del govern central provocaren, el setembre de 1869, l’esclat a Catalunya -en nom del pacte de Tortosa- de la Insurrecció Federal, estesa després a d’altres llocs d’Espanya.
Fàcilment reprimida la revolta pel general Prim, la tardor d’aquell any (1870), Amadeu de Savoia fou proclamat rei d’Espanya.
(Catalunya, segle XIV)
Títol atorgat el 1329, pel rei Alfons III, al seu fill l’infant Ferran, a la mort del qual (1363) fou incorporat definitivament a la corona.
La denominació de marquesat li fou donada pel fet d’haver estat en territori de marca i haver pres (1148) el títol de marquès de Tortosa, el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona que la conquerí.
(Tortosa, Baix Ebre, 7 febrer 1413 – Sant Mateu del Maestrat, Baix Maestrat, 13 novembre 1414)
Nom donat a les 67 sessions de polèmica doctrinal judeo-cristiana. Se n’han conservat les actes (editades el 1957) i una curta relació de Bonastruc Desmaestre. La llengua emprada a la disputa sembla que fou l’aragonès.
Fou convocada per Benet XIII, i serviren de minuta 24 tesis redactades per Jeroni de Santa Fe. Més de 20 rabins de Catalunya i d’Aragó foren obligats a assistir-hi i a discutir els arguments de Jeroni de Santa Fe per provar que els escrits jueus avalaven la vinguda del Messies al començ de l’era cristiana, i més endavant a perfilar la personalitat i l’obra dels Messies. Les 7 darreres sessions es dedicaren a criticar els “errors” del Talmud.
Des de la seva posició de força, la part cristiana obligà els rabins a confessar per escrit que ells no tenien arguments per a contradir les tesis presentades.
La disputa, a més del descrèdit dels rabins i dels nombrosos baptismes de jueus, accentuà el tòpic de l'”encegament” dels jueus i donà peu a la publicació de la butlla Etsi doctoris gentium, màxim exponent de la repressió jueva medieval.
(Catalunya, 1716 – 1833)
Demarcació administrativa. Creada pel decret de Nova Planta. Comprenia el territori de l’antiga vegueria de Tortosa.
El 1717 en fou nomenat primer corregidor el brigadier Fernando Pinchano, fins aleshores corregidor d’Alacant.
(Tortosa, Baix Ebre, 30 novembre 1149)
Carta atorgada per Ramon Berenguer IV de Barcelona. Establia el règim jurídic de la població cristiana.
El domini senyorial era repartit entre Guillem Ramon de Montcada, a qui era assignada la tinença de la Suda i un terç de la ciutat; un altre terç era per a la república de Gènova, amb l’illa de l’Ebre formada enfront del nucli urbà, i el terç restant per al mateix comte-rei -que s’anomenà des d’aleshores marquès de Tortosa-, el qual en concedí una cinquena part als templers.
Els genovesos abandonaren, ja el 1153, llur sector de la ciutat, llevat de l’illa de Gènova i el 1181 l’orde del Temple adquirí la resta de la part reservada al comte-rei i passà així a compartir el domini de la ciutat amb la casa de Montcada.
(Catalunya, segle VI – )
Demarcació de l’església catòlica, que té per capital la ciutat de Tortosa.
L’existència de la diòcesi consta d’una manera certa el 516, i el seu primer bisbe conegut és Asel·lus, que assistí al concili de Barcelona del 540.
La seva demarcació es constituí després del 1150 amb un territori que comprenia pràcticament l’actual regió de Tortosa i s’estengué amb la conquesta valenciana per tota l’actual regió de Castelló de la Plana. Es creu que corresponia en bona part a l’antic territori ibèric dels ilercavons.
La diòcesi fou molt retallada entre el 1957 i el 1960, en crear-se la diòcesi de Sogorb Castelló de la Plana, de resultes de les directrius del concordat del 1953 i de l’intent d’adaptar les diòcesis a les províncies administratives de l’estat espanyol; això ha fet que pobles de parla catalana del sector fronterer amb Saragossa i Terol passessin a dependre del bisbat de Saragossa, qüestió que ja fou objecte d’un plet entre Tortosa i Saragossa, al segle XIV, que fou pronunciat a favor de Tortosa.
Des del 1960 la diòcesi de Tortosa té 6.450 km2 i pertany civilment a les províncies de Tarragona i Castelló de la Plana. Els seus límits arriben fins a Peníscola i Alcalà de Xivert (Baix Maestrat) per la costa mediterrània i fins a Olocau del Rei (Ports), per l’interior; per la part que limita amb Lleida ha perdut Maials, i per la part que limita amb Tarragona ha conservat els antics límits, que van de l’Hospitalet de l’Infant (Baix Camp), prop de la costa, a la Palma (Ribera d’Ebre), a l’interior. Ha perdut, per tant, els pobles de les províncies civils de Terol, Lleida i bona part de la de Castelló de la Plana i ha passat de 200 a 140 parròquies.
A desgrat del que diuen les velles cròniques i de la llegenda tardana sobre l’evangelització de l’apòstol Pau que hi deixà per primer bisbe el seu deixeble Ruf -llegenda creada al segle XII amb la introducció de la canònica regular augustiniana de Sant Ruf-, les primeres notícies sobre la diòcesi són dels anys 516 i 540. La llista de bisbes entre el suposat Ruf i Asel·lus és completament gratuïta.
La invasió àrab féu perdre les traces de la diòcesi. És probable que continués algun temps la cristiandat tortosina, i potser amb algun bisbe resident o titular, però no és possible de documentar-ho. El bisbe de Tortosa Pateru, que el 1058 assistí a la consagració de la seu de Barcelona, és encara un enigma; probablement era un simple titular, car el 1118, en nomenar el papa Gelasi II arquebisbe de Tarragona Oleguer, li encomanà la cura i restauració de la diòcesi de Tortosa.
La submissió a Tarragona durava encara el 1149, i s’acabà amb el nomenament del bisbe Gaufred, fins aleshores abat de Sant Ruf d’Avinyó. La conquesta de la ciutat fou feta el dia darrer de l’any 1148 pel comte Ramon Berenguer IV, amb l’ajut dels genovesos. El 1155, per butlla del papa Adrià IV, el comte cedí al nou bisbe terrenys per a edificar la nova catedral de Tortosa i per a dotar vint canonges regulars que s’hi havien d’establir.
El nou bisbe Ponç de Monells, abat de Sant Joan de les Abadesses i bisbe de Tortosa des del 1165, completà la dotació de la canònica (1166-67), acabà i consagrà la catedral (1178) i organitzà la diòcesi, encara amb provatures indefinides per la part del Regne de València.
En temps del bisbe Ponç de Torroella (1213-54) la diòcesi conegué el seu temps de màxima expansió, amb la conquesta de Morella (1232), Borriana (1233) i per fi València (1238), que permeteren la gran expansió meridional del bisbat i l’adquisició de molts béns per a la diòcesi. El bisbe Arnau de Jardí (1273-1306) fou àrbitre (amb els juristes Domènec de Terol i Ramon de Besalú) en la qüestió dels Costums de Tortosa i aconseguí de fer arribar a un acord a senyoria i ciutadans en l’espinós tema del dret de la ciutat i de les jurisdiccions. Els àrbitres donaren la sentència definitiva el 1277.
La diòcesi tenia dins seu importants nuclis de moriscs i una forta colònia jueva, que fou causa, el 1413, quan Pere Martines de Luna, el papa Benet XIII, actuava com a administrador del bisbat, de la famosa disputa de Tortosa, en la qual, sota la presidència del papa i la direcció de Jeroni de Santa Fe, discutien rabins jueus i teòlegs cristians i que acabà amb la conversió de molts d’aquells i s’imposà als jueus no convençuts que cada any escoltessin a la seu de Tortosa un sermó sobre la vinguda del Messies. Després del període del cisma d’Avinyó i de la residència de Benet XIII a Peníscola, en què la diòcesi visqué activament, retornà la tranquil·litat.
Adriaan Floriszoon, antic preceptor del després emperador Carles V, esdevingué bisbe de Tortosa el 1516, cardenal el 1517 i papa, amb el nom d’Adrià VI, des del 1522. Del seu curt pontificat (1522-23) restà el privilegi que els bisbes portessin solideu vermell com el seu, quan era anomenat “cardenal de Tortosa”.
En els temps moderns es remarquen els bisbes Sever Tomàs Auter, pel sínode que celebrà i per la compilació dels anteriors, que publicà el 1697; Manuel Ros de Medrano, que publicà una nova compilació el 1819 i que morí víctima del seu zel a assistir els empestats del còlera (1821), i el seu successor, Víctor Damián Sáez, que féu la fundació definitiva del seminari conciliar, convertint en seminari el col·legi de Sant Lluís (1824). El seu successor hi creà una important biblioteca.
A Tortosa, i entorn del seu seminari, es fundà el 1883 la Germandat de Sacerdots Operaris Diocesans, obra de Manuel Domingo i Sol, destinada a un ampli apostolat. En la mateixa tongada d’espiritualitat, impulsada sobretot pel bisbe Benet Vilamitjana (1861-88), foren fundats l’Institut de Germanes de la Consolació, per Maria Rosa Molas, i la Companyia de Santa Teresa per Enric d’Ossó.
En temps més recents la posició retreta d’alguns dels seus bisbes deixà la diòcesi i el clericat en un marginament lamentable amb vista a la renovació litúrgica i l’obertura a la resta de diòcesis catalanes, remarcable sobretot en l’ús del castellà en la litúrgia en pobles del tot catalans, que encara perdura en molts indrets.
El 1989 hom hi celebrà un sínode diocesà, i el 1990 el bisbe Ricard M. Carles i Gordó fou traslladat a la seu arxiepiscopal de Barcelona. El 1991 el bisbe auxiliar de Barcelona Lluís M. Martínez i Sistach, nascut a la mateixa ciutat, fou nomenat bisbe de Tortosa, fins el 1997 en què fou traslladat a la seu metropolitana i primada de Tarragona.
Enllaç web: Bisbat de Tortosa
(Forallac, Baix Empordà)
Antic poble, dins l’antic terme de Fonteta, situat al sector muntanyós proper al Mont-ras.
El lloc és esmentat ja el 1062 i el 1280 pertanyia als vescomte de Bas.
L’església de Sant Esteve era sufragània de la de Palafrugell; l’actual edifici fou bastit el 1599 i conté un matacà i la porta de l’anterior.
(Lleida, Segrià)
Antic poble, a 5 km de la ciutat, al nord-oest, al peu de la serra Llarga, entre les Collades, Fontanet Curt i el tossal Roig, a poca distància de l’actual carretera d’Osca.
És esmentat els anys immediats a la conquesta de Lleida (1149). El 1168 constituïa una parròquia dedicada a sant Salvador, sufragània de la de Sant Martí de Lleida. El 1429 tenia 26 focs, i el 1553 només set; desaparegué a causa de la guerra dels Segadors.
Els darrers anys aquesta zona ha esdevingut un centre agrícola i pecuari important, amb conreus intensius d’horta, repoblat de torres o cases de camp escampades.
Hi ha vestigis del poble antic, del fossar, de les muralles i d’unes sitges. Abans del 1936 àdhuc restava el temple parroquial, d’estil romànic.
