Arxiu de la categoria: Cultura i Art

Servei Aerològic de Catalunya

1 Resposta

(Catalunya, 1913 – 1923)

Organisme. Fundat de resultes del requeriment fet a l’Institut de Ciències pel Comitè Internacional Meteorològic perquè s’efectuessin a la Península observacions de les altes regions de l’aire mitjançant globus sonda.

Aquest servei, dirigit per Eduard Fontseré, ingressà com a secció catalana en la xarxa oficial de la Comissió Internacional per a l’Aerostació Científica al començament del 1914. No tenia publicacions pròpies.

Els resultats de les observacions es trametien al Reial Observatori Aeronàutic de Prússia, que publicava les dades obtingudes per les seccions de la xarxa. Els estudis de caràcter local eren tramesos a l’Institut de Ciències, que els publicava als seus Arxius.

sepulcres de fossa, cultura dels

1 Resposta

(Catalunya)

Nom de la segona fase del Neolític. Anomenada així perquè tot el que s’ha trobat d’aquesta cultura són les necròpolis.

Segons M. Tarradell, aquesta denominació arqueològica s’atribuïa als pobladors que colonitzaren la plana i visqueren als poblats. Bosch i Gimpera ja havia parlat de l’existència a Catalunya del grup-cultura d’Almeria, denominació que va ser canviada per la de sepulcres de fossa.

L’existència de tombes individuals o de parella, amb cossos posats de costat, presentava una especificitat que fou estudiada per M. Fusté, que donà a les restes humanes una caracterització antropològica. El registre d’aquesta cultura era característic del litoral i del prelitoral catalans, però també era ben representat al Pirineu.

Els aixovars funeraris es componien de ceràmiques, sílexs tallats i ornamentació. La necròpolis de Sant Julià de Ramis (cai i cova de les Gorges) ofereix un registre molt significatiu d’aquesta cultura.

Senza Tempo

Deixa un comentari

(Barcelona, 1990 – )

Companyia de dansa. Fundada pels ballarins i coreògrafs Inés Boza i Carles Mallol.

Experimenten en el camp del teatre dansa i fins ara han presentat els espectacles Senza Tempo (1990), Cuento sin título (1992), Capricho, Cien años (1994) i Robadors de sal (1995).

També han fet incursions en el món del vídeo dansa: Capricho als terrats (1996).

senescal

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XI – segle XIV)

Funcionari reial. En la monarquia franca i a Catalunya a l’edat mitjana, funcionari que tenia a les seves ordres el personal palatí; per això també rebia el nom de majordom.

A més de les funcions pròpiament palatines, portava la direcció de les campanyes bèl·liques.

A Catalunya el càrrec de senescal, anomenat també dapífer, va estar vinculat als Montcada.

Sèmola Teatre

Deixa un comentari

(Vic, Osona, 1978 – 2006)

Companyia teatral. Els seus membres treballen en circ i teatre. El 1988, amb In concert, assolí prestigi en l’àmbit internacional.

Amb una dramatúrgia particular, fonamentada en la sorpresa i la investigació escènica, ha presentat Pols de matrimoni (1991), Híbrid (1992), Esperanto (1996), premi Kontatk 1999 al Teatre Wilama Horzycy de Polònia, Bailamos, estrenat durant el Festival Grec 2000, Centivinticinc (2004).

El 2004 la seu de la companyia patí un incendi que destruí bona part dels seus recursos materials. Malgrat tot, el suport dels col·lectius teatrals catalans i la bona acollida internacional del seu nou espectacle ajudaren la companyia a superar la crisi.

L’any 2006 la companyia es dissolgué.

Segadors, Els -cançó-

5 Respostes

(Catalunya, 1640)

Cançó popular i himne nacional. El text és originàriament un romanç històric de la guerra dels Segadors. Adquirí caràcter d’himne nacional català cap al final del segle XIX, i la Generalitat de Catalunya l’adoptà com a himne oficial.

Hi ha variants diverses, tant del text com de la música. Amb l’harmonització de Lluís Millet s’estengué per tot Catalunya. Les versions més difoses són la publicada el 1903 per Aureli Capmany al Cançoner popular i l’harmonització de Josep Viader, que se cenyeix a la reproduïda al CRI (Cançoner Revolucionari Internacional) de l’any 1937, a càrrec de Joan Lamote de Grignon.

Prohibida totalment la seva interpretació i difusió durant el franquisme (1939-76), amb el restabliment de la Generalitat de Catalunya (1977), es convertí de nou en himne nacional, però no fou declarat himne oficial pel Parlament fins al 1993.

Enllaços web: Himne i lletra dels Segadors – Versió antiga

Secretariat dels Orfeons de Catalunya

3 Respostes

(Barcelona, 1959 – 1981)

Institució cultural fundada a Barcelona i, com a delegació d’Òmnium Cultural, a Manresa l’any 1968. Continuadora de la tasca de la Germanor dels Orfeons de Catalunya.

Organitzava cursos, aplecs, trobades internacionals, etc. Col·laborà amb el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya.

Tingué com a òrgan la “Revista dels Orfeons de Catalunya“, fundada el 1964, la qual d’ençà del 1968 publicà una circular mensual.

El 1981 s’acordà la re-fundació i canvi de nom de l’entitat, que passà a dir-se Federació Catalana d’Entitats Corals (FCEC).

Enllaç web: Federació Catalana d’Entitats Corals

Sat Sumas, Companyia

Deixa un comentari

(Barcelona, 1993 – 1999)

Companyia de dansa. Fundada per la ballarina i coreògrafa Mercè Boronat.

Ha presentat els espectacles White Lilly (1993) i Petúnies (1996).

Sardana de les Monges, La

Deixa un comentari

(Catalunya, 1919)

Composició per a veus mixtes d’Enric Morera, sobre un poema d’Àngel Guimerà.

Estrenada per l’Orfeó Gracienc el 2 de febrer de 1919 al teatre El Dorado de Barcelona, entrà tot seguit al repertori de quasi tots els orfeons. L’Orfeó Català en féu una creació memorable.

La Principal de Peralada n’estrenà la versió per a cobla de dos instruments, tal com Morera volia. Les altres cobles hi han afegit la part del trombó.

Santes, Missa de les

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, 27 juliol 1848)

Missa per a solistes, cor i orquestra, composta per Manuel Blanch i Puig en honor de les santes Juliana i Semproniana, patrones de Mataró.

Obra extensa i profundament influïda per l’òpera italiana (especialment per Donizetti), aviat fou tradicional d’interpretar-la per la festa de les santes (27 juliol), tradició que el papa Pius X autoritzà que continués (1907), malgrat la seva reforma de la música litúrgica.

Ha estat enregistrada en disc (1966).