Arxiu de la categoria: Cultura i Art

Teatre-Museu Dalí

9 Respostes

(Figueres, Alt Empordà, 1974 – )

Institució cultural, dedicat a la figura del pintor empordanès Salvador Dalí. Instal·lat a l’antic Teatre Principal, renovat per l’arquitecte Emili Pérez i Piñero.

Conté obres i muntatges de l’artista -que hi donà classes públiques de dibuix i pintura-, i la seva concepció i agençament han fet que el conjunt fos una autèntica obra personal de Dalí. És un dels museu més visitats de Catalunya.

Fou ampliat el 1984 amb la torre Galatea, que havia estat residència de Dalí. El 1989 hi foren enterrades les despulles del pintor. L’edifici és seu de la Fundació Gala-Dalí.

Enllaç web: Teatre-Museu Dalí

Taller de Músics

Deixa un comentari

(Barcelona, 1972 – )

Escola de música moderna. Fou creada per Lluís Cabrera, Fernando Hernández i el trompetista americà Américo Bellotto. Al llarg de la seva existència ha aglutinat nombroses iniciatives relacionades amb el jazz: a més a més dels cursos de música s’hi organitzen seminaris internacionals de jazz, cursos intensius, festivals, etc.

Els estudis que s’hi imparteixen estan dividits en tres nivells (preparatori, mitjà i superior, cadascun dels quals consta d’un nombre variable de cursos monogràfics trimestrals), i es basen en un mètode pedagògic inspirat en el model americà: l’alumne tria les matèries que vol cursar i així defineix la seva especialització; des del començament, i paral·lelament als estudis teòrics, pot iniciar-se en l’estudi de l’instrument.

L’escola té un club de jazz (petit auditori, obert cada dia, on els alumnes de l’escola i músics amateurs poden assajar gratuïtament) i una big band composta per músics formats al taller que ofereix actuacions públiques esporàdicament, a més d’un Departament de Management que promociona especialment grups que surten de l’escola.

El 2004 celebrà el seu vint-i-cinquè aniversari convertit en una institució de referència de la docència de la música popular dels Països Catalans.

Té un segell discogràfic propi, La Col·lecció del Taller, amb més de 20 referències, i organitza el Festival de Flamenc de Ciutat Vella.

Des del 1989 disposa d’una àrea pròpia de flamenc que ha donat llum a una generació de músics reputats.

Enllaç web:  Taller de Músics

Societat Catalana de Recerca i Teràpia del Comportament

1 Resposta

(Catalunya, 1983 – )

(SCRITC)  Entitat científica i professional. Fundada per promoure la recerca bàsica, la docència i les aplicacions de les ciències del comportament. Integrada principalment per psicòlegs, agrupa també representants d’altres camps (medicina, infermeria, treball social, educació, etc).

Entre les seves activitats principals destaquen l’organització de cursos monogràfics de formació i la convocatòria de diversos premis (premi Pavlov per a trajectòries professionals i màxim guardó de la Societat, premi SCRITC de treballs per a estudis d’investigació i premi SCRITC de cartells per a treballs presentats a les jornades de la Societat).

Cada any organitza unes jornades que serveixen de punt de trobada per a professionals, docents i investigadors de diversos camps de les ciències del comportament. Publica un “Full Informatiu” adreçat als socis i és membre de ple dret de l’European Association for Behaviour and Cognitive Therapies.

Enllaç web:  SCRITC

Societat Arqueològica Tarraconense

10 Respostes

(Tarragona, 1844 – )

Entitat. Fundada per a fomentar l’estudi de la història i arqueologia locals i impulsar la recuperació de materials arqueològics i numismàtics. L’any 1845 participà activament en la creació del Museu Arqueològic Provincial, i ha contribuït amb eficàcia a transformar-lo en el primer museu d’arqueologia romana de Catalunya.

L’ànima de la nova societat i primer president fou Joan Francesc Albinyana i de Borràs, i un dels més grans impulsors Bonaventura Hernández i Sanahuja. El 1901 inaugurà una nova etapa amb la publicació del “Boletín Arqueológico” -dit “Butlletí Arqueològic” del 1921 al 1936-, dirigit per Emili Morera i Llauradó, que amb diverses alternances ha sobreviscut fins avui i constitueix un fons bibliogràfic imprescindible per als estudiosos de l’arqueologia i història tarragonines. Entre altres publicacions que promogué es destaquen vuit volums del Premi Josep M. Pujol (1952-65).

Sempre ha col·laborat amb el Museu Arqueològic, en excavacions, en la revaloració de monuments, i ha fomentat la creació de filials, com ara els grups de recerques, a diversos llocs de la comarca. Té el títol de reial.

Enllaç web:  Societat Arqueològica Tarraconense

senyoretes del carrer d’Avinyó, Les

Deixa un comentari

(París, França, 1907)

Quadre a l’oli de Pablo Picasso (245 x 235 cm; Museum of Modern Art, de Nova York).

Pintat a París, evocant un prostíbul del carrer d’Avinyó de Barcelona, és més conegut amb el nom abreujat i equívoc de Les demoiselles d’Avignon.

Hi dominen el blau, el rosa i els ocres, reminiscències del passat immediat del pintor. L’agressivitat de certes línies i de certs colors marquen una ruptura amb el concepte clàssic de bellesa.

D’estil expressionista, fauve, negroide i cubista alhora, obre les portes a aquestes dues darreres tendències de l’art modern.

Sau -grup musical-

Deixa un comentari

(Vic, Osona, 1986 – )

Grup de rock. Format per Pep Sala, guitarrista i compositor, i Carles Sabater, cantant.

Iniciats amb un pop-rock que s’anà endurint progressivament, la seva discografia és constituïda per No puc deixar de fumar (1987), Per la porta de servei (1989), Quina nit! (1990), El més gran dels pecadors (1992), Concert de mitjanit (1993), Junts de nou per primer cop (1994), Cançons perdudes, rareses i remescles (1995) i Amb la lluna a l’esquena (1998).

Després de la mort de Sabater (1999), Sala continuà la seva carrera en solitari, que es consolidà amb Carpe diem (2001) i Crítica de la raó pura (2004). Coincidint amb el quart aniversari de la mort de Sabater s’edità un recull de les millors cançons de Sau en tres discos compactes: Un grapat de cançons per si mai et fan falta. 1986-1999.

sardana

11 Respostes

(Catalunya, segle XIX)

Dansa popular catalana, considerada el ball nacional de Catalunya. El nom pot fer referència tant al ball com a la música. És una dansa col·lectiva que ballen homes i dones agafats de les mans formant una rotllana i puntejant amb els peus els compassos de la cobla.

Aquest ball es va popularitzar a final del segle XIX amb les innovacions de Pep Ventura i la política, ja que es va associar al republicanisme: era una manera d’oposar-se als conservadors carlins, que eren fidels al contrapàs.

Per a ballar la sardana, un nombre indeterminat de dansaires formen una rotllana agafats de les mans i mirant al centre, ballant cap a dreta i esquerra amb un tempo bastant estable, amb un aire sovint lent i concentrat, en alguns moments més animat. Els components de la rotllana han de ser preferiblement parelles formades per home-dona, però només cal un mínim de dues persones agafades de les mans per a considerar que ja han creat una rotllana.

La sardana és una dansa no excloent, de manera que qualsevol persona i en qualsevol moment del ball pot afegir-se individualment o en parella a la rotllana (llevat que es tracti d’un concurs o una exhibició). Tanmateix, existeix la colla sardanista organitzada com a grup estable, semblant a l’esbart dansaire.

sardana2El ball és més complicat del que sembla. Els balladors han de comptar el nombre de passos, així com identificar els canvis de ritme, de volum sonor i d’altres motius musicals per a interpretar-ho correctament amb els passos, amb recursos com l’aire i el salt, passos de moviment més ample, etc.

La música de la sardana és tocada per una cobla, que en general consta de 12 instruments tocats per 11 músics. Quatre d’aquest instruments (tenora, tible, flabiol i tamborí) són instruments típicament catalans; els altres quatre són més convencionals (contrabaix, trompeta, trombó i fiscorn).

La música de la sardana (que forma part del que genèricament es coneix com a música de cobla) té quasi sempre compàs binari, de 2/4 o 6/8, i pot ser escoltada en forma de concert. Algunes composicions afegeixen un acompanyament coral. Hi ha més de 25.000 partitures per sardana, però només les versions instrumentals són usades per ballar.

La sardana fou temporalment prohibida durant la dictadura franquista com a símbol nacional. L’any 2010 la Generalitat de Catalunya va inscriure la sardana al Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya i la declarà element festiu patrimonial d’interès nacional.

Sangtraït

Deixa un comentari

(la Jonquera, Alt Empordà, 1988 – 2001)

Grup de rock. Format per Papa Jules (saxo, harmònica), Lupe Villar (guitarra), Quim Mondado (veu i baix), Martín Rodríguez (bateria) i Josep M. Corominas (guitarra). Des del 1985 interpretaren els propis temes.

Enregistraren, entre d’altres, Els senyors de les pedres (1989), Contes i llegendes (1993), Noctambulus (1996) i L’altre cantó del mirall (1999). Tot i que es dissolgué el 2001, el grup encara afegí dos nous treballs al seu catàleg discogràfic: L’últim concert (2002) i Entre amics (2004), amb enregistraments en directe en els quals s’acompanyaren d’artistes i músics invitats.

Gairebé en paral·lel a l’edició d’aquest treball, el cantant i baixista Quim Mandado debutà en solitari amb Eclosió, en què manté la línia estilística de Sangtraït, el rock dur, però amb una perspectiva oberta que li permet incloure-hi una particular cançó de bressol. L’any 2008 Lupe Villar enregistrà en solitari KCOR D ROCK.

Quatre Gats, Els -establiment-

30 Respostes

(Barcelona, 14 juny 1897 – 1903 / 1983 –  )

Cerveseria i cabaret. Obert per Pere Romeu, en el qual, a més dels serveis propis d’una taverna, hi havien sales on es feien exposicions d’obres d’art, concerts i putxinel·lis. De tant en tant també hi tenien lloc lectures d’obres literàries.

Però l’element principal que cal remarcar és que era un lloc on artistes i intel·lectuals, coneguts i novells, es reunien, i de les seves converses en sortien les normes indicatives de l’art i el pensament més avançats del moment. Aixó es palesa en les dues publicacions successives que, directa o indirectament, van aparèixer (“Quatre Gats” i “Pèl & Ploma”) menades, il·lustrades i escrites pels assidus del local (Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Isidre Nonell, Picasso, Miquel Utrillo, Josep Pijoan, Eugeni d’Ors, etc).

quatre_gats2Entre les exposicions més remarcables cal assenyalar les col·lectives, en les quals van exposar les principals personalitats plàstiques del temps (Rusiñol, Casas, Joaquim Mir, Ramon Pichot, Xavier Gosé, etc) i aquelles altres, que generalment passaren desapercebudes del gran públic, de Nonell i Picasso.

També hi van fer estada, als Quatre Gats, en passar per Barcelona, Eleonora Duse, Vincent d’Indy, Erik Satie, Rubén Dario i d’altres.

El 1983 fou recuperat el local però en qualitat de restaurant i d’organitzador de diverses activitats culturals.

Patum, La

4 Respostes

(Berga, Berguedà)

Festa popular de la ciutat del dia de Corpus i diumenge següent. Sembla que cal situat el seu origen cap a la darreria del segle XIV i que commemorava, inicialment, l’alliberament de Berga del senyoriu feudal, encara que el seu nom actual, al qual s’atribueix origen onomatopeic -provinent del so insistent del timbal-, no data sinó del segle XVIII.

Consisteix a presentar en forma mimètica un seguit de quadres escènics al·lusius a diferents tradicions cristianes, especialment la lluita entre el Bé i el Mal, representats pels cristians i els moros i per l’arcàngel sant Miquel i els diables i monstres infernals.

En són els principals personatges: el Xamberg (timbaler), els cavallets, la Mulassa o Guita, els diables, anomenats els plens, que són homes farcits de palla i coberts d’efectes pirotècnics, i l’arcàngel sant Miquel.

L’any 2005 fou declarada per la UNESCO Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat.

Enllaç web:  la Patum