(Barcelona, 1940 – )
Institució. Fou fundada amb la finalitat de promoure la investigació econòmica i premiar la tasca dels economistes més destacats.
L’any 1958 foren aprovats els estatuts actuals i se li concedí el títol de reial.
(Lleida, 1763 – 1765)
Institució. Fundada pel corregidor de Lleida, Procope François de Bassecourt, baró de Maials, que en fou el president.
Tenia per objecte l’experimentació agrícola en terres comunals sotmeses al projecte de repartiment previst pel rei el 1758. Les iniciatives per artigar dutes a terme durant aquest any per la confraria de llauradors de Lleida al marge d’aquesta institució fan creure que la seva acció no fou massa eficaç.
Sembla que l’acadèmia deixà d’existir amb la mort del baró de Maials, esdevinguda el 1765.
(Cervera, Segarra, 1756 – segle XVIII)
Institució. Fou proposada per Mateu Aimeric, amb la finalitat, segons l’escrit de proclamació, de promoure una restauració humanística, de desvetllar el sentit de la veritat i de purificar les escoles filosòfiques, oberta a la participació de teòlegs, juristes, filòsofs, historiadors, filòlegs, matemàtics, poetes.
Figuren com a membres, a l’esmentada proclamació, entre altres professors de la Universitat de Cervera, Josep Finestres i Ignasi de Dou, ultra el mateix Aimeric.
(Lleida, 12 octubre 1862 – )
(o Acadèmia Artístico-literària de Lleida) Primera institució creada a la ciutat i encara subsistent. Creada pel sacerdot Josep M. Escolà i Cugat, el poeta Lluís Roca i Florejachs i Josep Mensa i Font.
La seva finalitat fou la de promoure el conreu de les lletres i les arts sota el signe del culte marià i tingué un paper important en el moviment de la Renaixença a Lleida.
A partir del 1878 organitzava anualment pel mes de maig un certamen literari sobre temes artístics i sobre la història de Lleida, i les obres premiades eren publicades en uns “Annals”. Fou el primer antecedent dels jocs florals lleidatans iniciats l’any 1895.
Avui ha perdut el seu caràcter originari.
Forma amb que també és coneix l’Acadèmia Bibliogràfica Mariana (Lleida, 1862- ).
(Barcelona, Barcelonès, 1892 – )
Parc zoològic, instal·lat al parc de la Ciutadella. Provinent de la col·lecció d’animals que l’ajuntament comprà a L. Martí i Codolar. F. Darder i Llimona en fou el primer director. El zoo depenia aleshores de la Junta Tècnica dels Museus de Ciències Naturals. Durant aquesta primera època l’atracció principal foren els elefants.
El 1956 hom inicià una fase de modernització i d’expansió; moltes gàbies foren gradualment substituïdes per espais que fossin una rèplica de l’hàbitat natural de les espècies, i el recinte s’amplià fins a les 13 ha actuals. El 1966 fou incorporat l’únic goril·la albí conegut, Floquet de Neu, procedent de l’antiga Guinea espanyola, el qual donà al Zoo fama mundial, fins a la seva mort (2003).
El 1972 hom construí l’Aquarama, aquari circular amb un tanc central per a l’exhibició i l’espectacle amb dofins. També del mateix any són l’Aviari, secció per a les aus exòtiques, i el Terrari, per a rèptils i amfibis. El 1985, el Zoo de Barcelona fou constituït en Societat Privada Municipal.
Bé que l’exhibició és la principal font d’ingressos del Zoo, en aquesta nova etapa hom ha posat en pràctica el sistema dit de patrocini, pel qual determinades firmes financen el manteniment d’exemplars a canvi de publicitat.
Actualment hom fomenta els aspectes educatius, d’una certa especialització i conservació de les espècies, bàsicament amb programes de reproducció i reintroducció als hàbitats naturals.
El 2002 el visitaren 992.173 persones, i l’exposició permanent constava de 426 espècies.
Enllaç web: Zoo de Barcelona
(Barcelona, 1980 – 2016)
Companyia de teatre. Integrada inicialment per Joan Cusó, Joan Faneca i Joan Sagalés. La precisió tècnica en els moviments, la varietat de recursos humorístics, les formes més clàssiques de la pantomima i el teatre visual, així com elements del body art, conformen un estil propi d’elaboració espectacular que s’inicià amb Cavallet d’il·lusions (1980).
Des dels orígens, Vol-Ras ha posat el dit al forat d’alguns dels temes més espinosos del present: solitud, competitivitat, deshumanització, però sempre en clau d’humor blanc.
El conjunt ha comptat amb la col·laboració d’A. Leparski en Strip-Tease (1984) i de Pep Cruz en Insòlit (1989), Pssssh… (1992) i Gagmania (1995). Des d’aquest darrer espectacle, els tres Joans de Vol-Ras es reduïren a dos: J. Faneca i J. Sagalés.
El grup ha continuat la seva trajectòria amb els muntatges Intringulis (1997), GGP. Gestos, ganyotes i postures (1998), Violeta, violada (2000), Again, again!!! (2001), Bon voyage (2003) i Mondomono (2005).
L’any 2016 van fer una gira de comiat amb l’obra Da capo.
(Catalunya, 1867 – 1870)
Pintura de Marià Fortuny i Marsal. Fet a l’oli sobre taula (60 × 93,5 cm), conservada al Museu d’Art Modern de Barcelona.
Els primers esbossos daten del 1867 -any del casament del pintor-, i n’és el més complet l’aquarel·la del Museo de Bellas Artes de Saragossa. Una primera versió, també a l’oli sobre taula (París, col·lecció hereus de Goupil), fou pintada a Madrid (1867-68). A Roma, el 1868, començà la versió definitiva, que no acabà fins el 1870, a París, on s’exposà el mateix any a la galeria Goupil i obtingué un èxit extraordinari i una crítica molt elogiosa de Théophile Gautier.
Adquirida per Mme Cassin, passà el 1912 al comte de Pradère, a qui Joaquim Folch i Torres l’adquirí el 1922, en nom de la Junta de Museus de Barcelona, que reuní els fons per a la compra per subscripció popular.
L’obra és una escena de casament que representa la signatura d’un contracte matrimonial. És la peça més famosa de Fortuny, obra mestra del preciosisme miniaturista vuitcentista, la que el consagrà mundialment d’una manera definitiva com a gran rival de Meissonier, que, curiosament, fou un dels qui posà per a una figura del quadre (el militar).
(Catalunya, 1980 – )
Grup de jazz tradicional. Creat a partir de les trobades d’un grup d’afeccionats. Grup pioner, juntament amb La Locomotora Negra, en el conreu del jazz tradicional a Catalunya, la seva música comprèn diversos estils que van des del jazz dels orígens fins al swing.
El gran èxit de públic els ha dut a participar en nombrosos festivals internacionals de jazz, i a enregistrar discs d’una manera força regular: La Vella Dixieland 1 (1985), La Vella Dixieland 2 (1987), La Vella Dixieland 3 + Manel Joseph (1988), La Vella Dixieland 4 En directe (1990), Viatge a Nova Orleans, amb Michelle Mc Cain (1992), Ragtime (1995), Hot Time (1999 ) i Swingon (2004).
El 1996 rebé el premi Altaveu per la seva tasca de difusió i dignificació del jazz. Durant el 2005 celebrà els 25 anys mantenint una activa agenda de concerts que l’ha dut a participar en festivals d’arreu del món. Protagonitzà el circuit Ressons, que s’inicià a l’abril del 2005 amb un total de 24 concerts, en què feia un repàs del seu repertori.
Enllaç web: La Vella Dixieland
(Catalunya, 1991 – )
(URV) Institució d’ensenyament superior. Creada pel Parlament de Catalunya.
En ella s’integren els centres universitaris que a les ciutats de Tarragona, Reus i Tortosa tenien les universitats de Barcelona i la Politècnica de Catalunya.
Ha estat pionera a l’estat espanyol en oferir una llicenciatura d’enologia i un graduat superior d’arqueologia.
Enllaç web: Universitat Rovira i Virgili
Dades dels Països Catalans 