(Catalunya, segle XIV – Sardenya ?, Itàlia, segle XIV)
Cavaller. El 1347 anà a Sardenya amb l’expedició de reforç que hi dugué Hug de Cervelló.
Aquestes forçes serien delmades, poc després de l’arribada a l’illa, al desastrós combat dels Aidu di Turdu.
(Barcelona, segle XIV)
Argenter. Documentat del 1383 al 1400. És autor de la bella creu de Santa Eulàlia, a la catedral de Barcelona.
(València, segle XV)
Cambrer de Carles de Viana (1460). És atestat a València el 1478 i el 1480.
És un dels personatges que intervenen en el Parlament en casa de Berenguer Mercader, de Joan Roís de Corella.
(Catalunya, segle XIV)
Cavaller. Pertanyia al servei de cort de Pere III el Cerimoniós. El 1344 actuà bastant com a procurador del monarca per rebre homenatge de poblacions del Conflent, després d’haver estat destronat Jaume III de Mallorca.
(País Valencià, segle XIII – segle XVII)
Llinatge noble. Els membres més reculats del qual són:
Pere de Vila-rasa (Catalunya, segle XIII – País Valencià, segle XIII) Genearca conegut del llinatge. Era jutge de la cort del rei i anà a la conquesta de València.
Dalmau de Vila-rasa (País Valencià, segle XIII) Tenia béns a Alzira i Alfàndec (1267). Fou dels primers membres d’aquest llinatge.
(País Valencià, segle XV – Palerm, Itàlia, 1452)
Fill de Joan de Vilaragut i de Margarida de Prades. Fou educat a Santes Creus per tal de fer-ne un monjo; però, en conèixer el seu origen, fugí a Nàpols.
Heretà el patrimoni patern, serví Alfons IV el Magnànim a Sicília, on es casà, i morí deixant descendència siciliana.
Arnau de Vilaragut (Catalunya, segle XIII – País Valencià, segle XIII) Possible germà de Pere, junt amb el qual foren a la presa de Sueca i de Xàtiva i obtingueren diverses heretats.
Berenguer de Vilaragut (Catalunya, segle XV) Poeta. No ha estat identificat segurament amb cap dels nombrosos homònims de la seva família. N’és conegut un fragment poètic reproduït a Lo conhort, de Francesc Ferrer.
Diomedes de Vilaragut (Catalunya, segle XV – segle XVI) Marí. Navegà per la Mediterrània per compte de l’orde de l’Hospital.
Guillem de Vilaragut (Catalunya, segle XII – segle XIII) Anà a la campanya de Mallorca el 1229. Com a premi als seus serveis, li foren donades 3 jovades de terra al terme a Montuïri.
Guillem de Vilaragut (País Valencià, segle XIII – segle XIV) Lloctinent de Sanç I de Mallorca a Montpeller (1312). Potser era germà de Ponç i de Ramon de Vilaragut.
Jaume de Vilaragut (Catalunya, segle XIV) Noble. Fou cortesà del rei Joan I el Caçador.
Joan de Vilaragut (Hongria ?, segle XI – Catalunya, segle XII) Noble. Potser descendent de la casa reial d’Hongria. Sembla que degué passar a França i, després d’algunes campanyes guerreres, a Catalunya.
Pere de Vilaragut (Catalunya, segle XIII) Possible germà d’Arnau, junt amb el qual foren a la presa de Sueca i de Xàtiva i obtingueren diverses heretats.
(País Valencià, segle XIV – Sicília, Itàlia, segle XV)
Serví a la campanya de Sicília (1396). Fill bastard de Bernat de Vilaragut i Carròs. Era ciutadà de Palerm (1402). Martí I de Sicília li donà el castell de Castellammare. Ajudà Berenguer de Vilaragut i Mercer en les qüestions amb Pardo de la Casta (1407).
Empresonat a Barcelona, fou alliberat amb prohibició de partir de la ciutat sense llicència reial (1410). Fou falconer major de l’infant Alfons (1413) i el seu majordom i conseller, i fou fet capità de Palerm (1415). Més tard fou detingut a València i fugí de la presó (1418). Reclamà els seus drets al castell de Pirizi (o Perizi) i a Palatio Adrianni (1419).
Casat amb Agnès, vídua de Pelegrí Català, el succeí el seu fill:
Lluís de Vilaragut (Sicília, Itàlia, segle XV) Mestre racional de Sicília. Era baró de Tripi. El 1460 era un dels grans partidaris que el príncep Carles de Viana assumís el poder a l’illa.
(País Valencià, segle XIV – vers 1415)
Fill de Nicolau de Vilaragut i de Boïl i de Teresa Àlvarez de Haro. Probablement fou lloctinent del governador de València i reduí amb arbitrarietats les sedicions de Morella, la qual cosa provocà una queixa de la vila al parlament català (1411).
Es casà secretament amb Margarida de Prades, vídua del rei Martí I de Catalunya, i morí poc temps després. Llur fill fou Joan Jeroni de Vilaragut i de Prades.
Bernat Vilar (Barcelona, segle XVII – 1693/94) Escultor. És autor de l’excel·lent columna salomònica de la creu que s’alça al pati de l’antic Hospital de la Santa Creu, a Barcelona. L’obra fou enllestida el 1691.
Joan Vilar (Catalunya, segle XV) Jurista. A més dels seus escrits jurídics, publicà, segons Jeroni Pau, una versió catalana del llibre De epidemia peste.
Tomàs Vilar (Vic, Osona, segle XVII) Filòsof i frare dominicà. És autor dels llibres In primam partem St. Thomae commentaria, en dos volums (1631-46) i Summa controversiarum in prima secundae St. Thomae Aquinatis (1647).
