(Manacor, Mallorca, segle XV – Palma de Mallorca, 1457)
“Tort Ballester” Dirigent camperol. Dirigí la insurrecció dels forans contra els ciutadans (juliol-agost 1452), que acabà amb la derrota dels forans a Inca pels mercenaris italians del virrei de Sardenya, Francesc d’Erill, enviat per Alfons IV el Magnànim.
Fugí a Nàpols i no tornà a Mallorca fins al gener de 1457. Fou empresonat i executat.
Lluís Ballester (València, 1542 – 1624) Jesuïta i escriptor. Professor de llengua hebrea als col·legis de Sardenya i de València -fou mestre de Juan de Ribera-, i més tard rector al col·legi de Tarragona. Publicà una Onomatographia sobre la Vulgata i un compendi de teologia positiva en quatre volums: Hierologia (Lió 1615).
Lluís Ballester (València, 1734 – 1817) Escriptor. Frare dominicà. Escriví diversos treballs en castellà, de caràcter erudit, així com algunes poesies.
(Campos, Mallorca, 1305/06 – Palma de Mallorca, 30 setembre 1374)
Teòleg i general dels carmelites. Anà a París, on estudià (1348) les Sentències i Sagrada Escriptura.
L’any 1358 fou nomenat general del seu orde al capítol de Bordeus; convocà els capítols generals de Trèveris (1362), de Montealbano (Llombardia, 1366), de Montpeller (1369), on promulgà unes noves constitucions de l’orde, conservades a la Biblioteca Vaticana, i d’Ais de Provença (1372).
Compilà les seves lliçons de teologia en un comentari Super libros sententiarum. És autor, entre d’altres obres, del De bello forti militantis Ecclesiae et Antichristi sive de novissimis temporibus, impugnació, sembla, de les doctrines dels fraticels.
És un dels personatges citats per Anselm Turmeda en les Cobles de la divisió del Regne de Mallorques.
(Catalunya, segle XIII – segle XIV)
Militar. Era adalil de les forces de Ferran de Mallorca que anaren a la Morea.
Mort el príncep a la batalla de la Manolada (1316), Ballestat fou dels qui amb més decisió tractaren de conservar Clarença i venjar la mort del caigut.
(Catalunya ?, segle XIV)
Cavaller. En 1323 anà a Sardenya amb l’expedició que dirigia l’infant Alfons, el futur rei Benigne, per sotmetre l’illa a l’obediència de Jaume II el Just.
(l’Alguer, 29 maig 1927 – 6 febrer 2009)
Poeta i advocat. Poeta molt acostat al llenguatge literari del Principat.
Ha publicat Música de serenades (1951), Vida (1957) i Alghero, cara de roses (1961).
Veure> Bernat Batle i Amengual (prevere i escriptor mallorquí, 1860-1945).
(Santa Maria del Camí, Mallorca, segle XVII – Illes Balears, segle XVII)
Escultor. Fou autodidacta. Treballà el marbre amb remarcable aptesa.
És autor de diverses obres de caràcter religiós.
(Perpinyà, 1949 – )
Historiador i polític. Llicenciat en història per la universitat de Montpeller (1971), professor al Liceu Aragó de Perpinyà. Arran dels fets de maig de 1968 a l’estat francès, dels quals era un dels impulsors a l’àrea occitano-catalana, s’adherí al Parti Socialiste Unifié (PSU), en el qual ocupà la secretaria de la Federació dels Pirineus Orientals (1971-72).
Ha participat en la major part de les iniciatives nord-catalanes (GREC, Universitat Catalana d’Estiu, Grup Cultural de Joventut Catalana, etc) i en l’acció sindical dels ensenyants d’esquerres. Col·laborà a les revistes “Massana”, “Conflent”, “Aïnes”, “Sant Joan i Barres” i d’altres periòdics polítics de l’estat francès.
Ha publicat Els partits polítics al Principat (1971), Història de les organitzacions obreres a Catalunya-Nord, 1848-1914 (1977), premi Josep de la Trinxeria, i, en col·laboració amb Miquel Cadé, Histoire du Parti socialiste dans les Pyrénées-Orientales de sa fundation, 1895, au Congrès de Tours, 1920 (1982).
(Guetaria, País Basc, 21 gener 1895 – Xàbia, Marina Alta, 23 març 1972)
Modista. Dirigí la seva pròpia firma d’alta costura, primer a Sant Sebastià i després a París. A part d’aquestes dues ciutats, també tenia tallers a Madrid i a Barcelona.
Adquirí fama mundial amb les seves creacions.
