Arxiu de la categoria: Biografies

Campaner i Sastre de la Geneta, Nicolau

1 Resposta

(Palma de Mallorca, 20 desembre 1742 – 29 octubre 1831)

Advocat i polític. Fill de Jaume Campaner i Crespí. Es doctorà en dret civil i canònic (1763). S’establí a Madrid (1771, on exercí càrrecs públics. Ingressà a l’Academia de Derecho Público (1772). Posteriorment fou alcalde d’Oriola (1787) i de Tortosa, i oïdor de l’audiència de Mallorca.

Es mostrà contrari a la pena de mort. Durant les guerres napoleòniques fou vocal de la Junta Suprema de Mallorca.

Uns versos publicats durant el Trienni Constitucional li valgueren una sanció del règim absolutista. Posseí una de les millors biblioteques mallorquines.

Campaner i Fuertes, Àlvar

7 Respostes

(Valverde del Camino, Huelva, Andalusia, 1834 – Palma de Mallorca, 1894)

Numismata i historiador. Juntament amb A. Pedrals i Moliné dirigí la revista “Memorial Numismático Español” (1866-80).

És autor de Numismática balear (1879) i d’Apuntes para la formación de un catálogo numismático español (1857).

Publicà també obres de contingut històric: Ojeada histórica a la antigua legislación mercantil del Principado de Cataluña (1859), Dominación árabe en las Baleares (1860) i Cronicón Mayoricense (1881-86).

Campaner i Crespí, Jaume

1 Resposta

(Palma de Mallorca, 1697 – 1765)

Advocat. Ocupà càrrecs públics a Girona i a Mallorca. Escriví diverses obres de caràcter jurídic.

Fou el pare de Nicolau Campaner i Sastre de la Geneta.

Camó, Pere

Deixa un comentari

(Ceret, Vallespir, 16 desembre 1877 – Sant Feliu d’Amunt, Rosselló, 1973)

Poeta, magistrat i crític d’art. Féu estudis de dret a Tolosa de Llenguadoc i es doctorà a París (1899), on s’havia integrat ja a la vida literària. Formà part del grup de La Pléiade. Traslladat com a jutge a Madagascar, hi residí habitualment fins al 1934, any que es jubilà. Hi fundà la revista mensual “18º de Latitude Sud”.

És autor de diversos reculls de poesia en llengua francesa: Le Jardin de la sagesse (1906), Les beaux jours (1913), Le livre des regrets (1920), Cadences (1925), Poésies (1936), Suite galante (1949). El 1936 obtingué el Grand Prix de Littérature de l’Académie Française.

La seva poesia és clàssica i sovint inspirada del país natal. És autor de l’assaig Aristide Maillol (1926).

Cambriel, Francesc

Deixa un comentari

(la Tor de França, Fenolleda, 8 novembre 1764 – Meaux, França, 1850)

Alquimista. Havia estat fabricant de draps a Limós (Llenguadoc).

Traslladat a París, publicà un Cours de philosophie hermétique ou d’alchimie… (1843), compost, segons ell, per inspiració divina. L’obre suscità una sèrie d’articles al “Journal des Savants” (1851).

Cambra, Joan

Deixa un comentari

(País Valencià, segle XVI – segle XVII)

Arquitecte. Completà el claustre de Sant Miquel dels Reis de València (1601) i construí (1599-1614) la parròquia de Pego (Marina Alta). Hom li ha atribuït l’església arxiprestal d’Albaida (1592-1621).

És potser germà seu Domènec Cambra (documentat entre el 1620 i el 1637), també arquitecte, que treballà a Cocentaina.

Cambouliu, Francesc

Deixa un comentari

(Palaldà, Vallespir, 9 agost 1820 – Montpeller, França, 29 octubre 1869)

Historiador de la literatura. Fou professor a les universitats d’Estrasburg (1859-62) i de Montpeller (1862-69).

Publicà diversos treballs sobre literatura castellana i un Essai sur l’histoire de la littérature catalane (1857), on mostrà la diferència, des de l’origen, entre el català i l’occità. Féu estudis sobre els límits de la invasió cèltica i d’etimologia catalana. Escriví tres novel·les en francès.

Fou un dels fundadors i el primer president de la Société pour l’Etude des Langues Romanes (1869), destinada a l’enaltiment de les llengües occitana i catalana.

Camaron i Melià, Manuel

3 Respostes

(Sogorb, Alt Palància, 1763 – 1806)

Pintor. Fill de Josep Camaron i Bonanat, i germà de Josep Joan. Conreà preferentment la pintura religiosa i el retrat. Fou membre de l’Acadèmia de Sant Carles de València.

Féu amables escenes de pescadors i de l’Albufera i una important sèrie de pintures sobre Sagunt, que passà a Amèrica i s’ha perdut. També cal fer esment de les pintures de la mitja taronja del presbiteri i dels medallons de la volta de la catedral de Sogorb, de l’església de Sant Miquel de Llíria i del retrat de Don Francesc Xavier Aspiroz.

Camaron i Melià, Josep Joan

3 Respostes

(Sogorb, Alt Palància, 26 desembre 1760 – Madrid, 11 gener 1819)

Pintor i gravador. Fill de Josep Camaron i Bonanat, i germà de Manuel. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles de València i fou pensionat a Roma.

En retornar obtingué el títol de pintor de cambra del rei i fou nomenat director de pintors de la Reial Fàbrica de Porcellanes del Bon Retir (1799-1812).

Es conserva obra seva en col·leccions reials de la noblesa madrilenya, a Barcelona, València, Cadis, Salamanca i Galícia.

Camaron i Bonanat, Josep

3 Respostes

(Sogorb, Alt Palància, 18 maig 1731 – València, 14 juliol 1803)

(o Boronat)  Pintor. Establert a València, fou cofundador de l’Acadèmia de Santa Bàrbara, després anomenada de Sant Carles, de la qual fou director; membre de l’Academia de San Fernando de Madrid. Home culte i refinat, tingué una gran influència en la renovació de l’art valencià.

La seva pintura té una amanerada gràcia rococó, amable i irònica, i un colorit agradable. En la seva obra abunden els temes religiosos, les escenes galants i bucòliques, les figures femenines. Són notables també els seus dibuixos i les seves miniatures.

Se’n conserven obres en esglésies, museus i col·leccions privades del País Valencià, Madrid, Barcelona, etc.

Fou el pare de Josep Joan i de Manuel Camaron i Melià.