(Xàtiva, Costera, 24 desembre 1829 – València, 8 febrer 1880)
Erudit. Llibreter d’ofici, fou finalment conservador de l’Arxiu Municipal de València.
Entre les seves publicacions es destaca la monografia Picaronas i alcahuetas o La mancebia en València (Apuntes para la historia de la prostitución) (1876).
(Alacant, 1856 – Buenos Aires, Argentina, 1928)
Baríton. Actuà amb èxit a Europa i Amèrica durant uns trenta anys; Carmen, de George Bizet, fou una de les seves millors interpretacions.
Retirat de l’escena, es dedicà a l’ensenyament del cant a Sant Petersburg, Barcelona, Buenos Aires (on fundà una acadèmia amb Joan Goula) i Tucumán.
Deixà inèdit un Método para la impostación de la voz.
(Barcelona, 20 novembre 1873 – 9 febrer 1910)
Metge. Va estudiar medicina a Barcelona, on es doctorà el 1895. Fou metge auxiliar de l’Hospital de la Santa Creu.
Publicà obres notables de caràcter professional, com Historia de la legislación sanitaria española, Condiciones higiénicas que han de reunir las escuelas destinadas a la primera enseñanza (1895), etc.
Fou soci de mèrit de l’Acadèmia d’Higiene de Catalunya.
(València, 27 abril 1852 – 27 agost 1926)
Pedagoga. Professora de l’escola normal i de la Institució per a l’Ensenyament de la Dona, creada el 1884 per la Institución Libre de Enseñanza, a València. Participà en congressos i en activitats pedagògiques amb projecció internacional.
Publicà obres didàctiques: Pedagogía maternal, Temas de Pedagogía, Las emociones agradables y la enseñanza artística en la niñez, i articles sobre l’educació física de la dona on proposava un feminisme moderat.
(Alcoi, Alcoià, 1861 – Madrid, 1922)
Enginyer de mines. És autor d’un Tratado de legislación de minas i d’una Economía minera.
Projectà el ferrocarril de València a Madrid i les línies de la Vila Joiosa a Dénia i a Alacant.
(València, 12 febrer 1871 – 29 febrer 1944)
Escultor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles, on després en seria professor.
Són notables algunes de les seves obres per a mausoleus del cementiri de València.
(Cocentaina, Comtat, 15 maig 1883 – 30 octubre 1914)
Escriptor. Publicà diverses novel·les: Voto perpetuo, Yeso, Antes muerta, De rebeldía, Cleofé, El tío Huelga, i alguns volums de poemes: Los malditos cantos, Aires levantinos, Felicidad.
Una part dels seus versos catalans són reunits en el llibre Tendrors (1908).
Estrenà també algunes obres teatrals, entre les quals destaca el drama La sort.
(València ?, segle XV – segle XVI)
Eclesiàstic i apologista. Mestre en arts i en teologia.
Traduí del llatí al català La història de Josep fill d’Eli i espòs de la sacratíssima Verge Maria (València 1502), i l’obra de Joan Alemany De la venguda d’Anticrist, amb una reprovació, original d’ell, de la “secta mahomètica” (València 1520).
(Palma de Mallorca, segle XVII)
Explorador. El centre de les seves activitats fou l’antic mar de Cortés, al Pacífic, atret per la riquesa dels bancs de perles. Havia servit a les ordres de Pere de Santacília i Pacs.
Va escriure una Relació al marquès de Cerralbo, virrei de Mèxic (1632), en què parlava del viatge fet pel capità Joan d’Iturbe abans del 1627 per descobrir el golf de les Califòrnies, així com del viatge del mateix Carbonell amb el capità Francesc Ortega l’any 1632 amb el mateix intent.
Fou processat per l’audiència per ocultació de nacionalitat, quan tenia en construcció, a San Blas, Nova Galícia, una nau de sis-centes tones, disposat a prosseguir les exploracions.
Retornà a Mallorca el 1655.
(Perpinyà, 25 juliol 1774 – 20 gener 1834)
Escriptor en francès.
És autor d’una novel·la pastoral, Daphné (1808), de diverses poesies publicades en revistes locals i reeditades, el 1817, amb el títol Essais, opuscules divers, d’una oda, Maylli ou le tribut de la reconnaissance (1820), i d’un poema en tres cants sobre el departament dels Pirineus Orientals.
El 1814, i amb la col·laboració de Pere Puiggarí, publicà l’estudi Sur l’inscription des “Decumani Narbonenses” de Saint-André de Sorède.
