(Castelló de la Plana, Plana Alta, 21 juny 1823 – 30 novembre 1880)
Pintor. Deixeble de Joaquim Oliet, després d’ampliar estudis a Roma s’establí a Castelló i aconseguí un cert prestigi per la seva abundosa producció de temes religiosos i bíblics.
Els retrats, de tècnica més naturalista, mantenen alguna vigència artística.
(Palma de Mallorca, segle XVI – 1554)
Metge i poeta en castellà. Doctor en arts i medicina.
És autor del Libro del arte de las comadres (Mallorca 1541), un dels primers escrits sobre el tema en llengua moderna, que tingué una influència important en el desenvolupament de l’obstetrícia i la pediatria a la península Ibèrica.
Un poema seu, dedicat a Carles I amb motiu de la visita d’aquest a Mallorca, fou publicat el 1863.
(Madrid, 25 octubre 1819 – 2 març 1888)
Militar i polític. Germà de Narcís. Ingressà a l’exèrcit el 1832 i participà a les campanyes contra els carlins durant la Primera Guerra Carlina. Estigué a punt d’ésser afusellat per la seva participació a les revolucions del 1848 i del 1854.
Ascendit a brigadier el 1857, fou governador militar de Morella i comandant general del Maestrat. El 1871 fou nomenat capità general de les Balears.
(València, 1630 – segle XVII)
Poeta en català i en castellà. Participà als certàmens poètics celebrats a València el 1665, el 1667 i el 1668.
Figuren poesies seves en diverses edicions de l’època fins al 1686.
(Vila-real, Plana Baixa, 29/mai/1960 – )
Filòleg, historiador de la literatura i crític literari. Llicenciat en filologia catalana i en filologia hispànica per la Universitat de València (1982), s’hi doctorà el 1989 amb la tesi La poesia de Joan Vinyoli, autor del qual ha esdevingut el màxim especialista també amb els estudis Joan Vinyoli: escriptura poètica i construcció imaginària (1990, premi Josep Carner de l’IEC), Introducció a la poesia de Joan Vinyoli (1991, premi Crítica Serra d’Or 1992) i La freda veritat de les estrelles (lectures de Joan Vinyoli) (1995).
A banda, ha estudiat aspectes diversos de la literatura catalana contemporània al País Valencià en La recuperació literària en la postguerra i Literatura actual al País Valencià (1973-1992), ambdós amb Vicent Simbor i publicats el 1993, i en El teatre en la postguerra valenciana (1939-1962) (1997), amb Santi Cortés.
Professor a la Universitat de València des del 1989, ha estat vice-degà de la facultat de filologia i membre de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.
(Girona, 1832 – 1879)
Pintor. Mostra preferència per les natures mortes i els temes florals.
(Rosselló, segle XV – segle XVI)
Vescomte de Rodés. Lloctinent de Boffillo del Giùdice i de Gilbert de Borbó, comte de Montpensier, governadors dels comtats de Rosselló i de Cerdanya durant el domini de Lluís XI i Carles VIII de França.
Quan, el 1492, semblava que els comtats serien tornats a Ferran II el Catòlic, procurà de crear un ambient favorable a l’adhesió a França forçant l’elecció dels cònsols de Perpinyà, els quals nomenà personalment.
Anul·là les noves eleccions celebrades a causa de la protesta dels ciutadans, i calgué que Joan d’Ax, veguer de Carcassona, entrés a Perpinyà amb forces reials i hi restablís els veritables cònsols. Ferran II el desposseí dels seus dominis senyorials.
(Rosselló, segle XIV)
Cavaller. Es destacà per la seva oposició a la regència de Felip de Mallorca, durant la minoritat del nebot d’aquest, Jaume III de Mallorca. Fou un dels capdavanters del moviment que pretenia traspassar la tutoria i regència al comte Gastó I de Foix.
Aquest moviment fou vençut el 1326 per les forces que envià Jaume II el Just des del Principat, a requeriment de Felip, per restablir l’orde al Rosselló.
Títol amb què és conegut el lloctinent de València Luis Carrillo de Toledo y Chacón (1564-1626).
(València, 29 agost 1884 – Madrid, 9 març 1964)
Escultor. Germà de Pasqual. Aprengué la tècnica en el taller d’imatgeria religiosa del seu pare, Antoni Capuz i Gil. Pensionat per l’estat a Roma (1909) i a París, posteriorment s’instal·là a Madrid.
Amb la realització del grup Paolo i Francesca de Rimini -primera medalla de l’Esposición Nacional de Bellas Artes (1912)-, trencà la tradició classicista i creà una obra escultòrica religiosa, monumental i i una sèrie de retrats i figures de notable expressió psicològica.
És autor de la majoria de les imatges de la processó del divendres sant de Cartagena, de les estàtues del palau de l’Equitativa i del fris del Círculo de Bellas Artes (Madrid). Té obres al Museo de Arte Moderno de Madrid i al Museu Nacional de Ceràmica de València.
Fou membre de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando i de l’Acadèmia de les Nobles i Belles Arts de Sant Carles.
