(Càller, Sardenya, Itàlia, segle XV – vers 1537)
Pintor. Estigué a Barcelona, Nàpols i, versemblantment, a Roma. És autor del retaule de l’església de Sant Joan Baptista a Vilamar (1517) i d’altres obres a Sardenya.
El seu tríptic de la Mare de Déu dels Consellers, de gran qualitat, a la casa de la vila de Càller, recorda la disposició de l’obra homònima de Lluís Dalmau i l’estil de Rafael.
(Saragossa, segle XIV – 1465)
Jurista. Fou conseller d’Alfons IV de Catalunya i comissari de la reina Maria de Castella a les corts de Montsó i d’Alcanyís (1436-37). El 1438, Alfons IV habilità àmpliament a ell i els seus descendents per a tota mena d’oficis, honors i dignitats. Fou mestre racional d’Aragó i primer jurat de Saragossa.
Renegà els seus, fins al punt que el 1447 intentà de provar amb falsos testimonis que no descendia de jueus, els quals atacà en el seu Zelus Christi contra Judaeos, sarracenos et infideles (Venècia, 1592), que acabà d’escriure vers el 1464.
Morí assassinat, segons que sembla, com a revenja d’un veredicte que havia dictat contra Juan Ximénez Cerdán, senyor de Castellar. La seva mort provocà una sèrie de lluites que duraren mesos, de la ciutat de Saragossa contra les terres dels Cerdán.
(País Valencià, segle XIII – València ?, després 1276)
Gran financer. Pertanyent a la minoria hebrea. Gaudí de gran consideració a la cort de Jaume I el Conqueridor, al qual prestà en diverses ocasions quantitats importants.
El 1260 fou nomenat batlle de Saragossa, per tal de cobrar-hi en nom del monarca rendes i drets de benefici reial.
El 1276 era batlle reial de València, on rebé noves distincions del rei, algunes d’elles extensives al seu fill Salomó de Cavalleria.
Bernat Cavalleria (Manlleu, Osona, segle IX) Religiós. Fou prior del monestir de Manlleu.
Pere Cavalleria (Tarragona, segle XVI) Eclesiàstic. És autor d’un tractat apologètic publicat el 1592.
Salomó de Cavalleria (País Valencià, segle XIII) Hebreu notable. Fill de Jafuda de Cavalleria. Jaume I el Conqueridor el nomenà, poc abans de morir, batlle de Morvedre, amb estada franca al castell i jurisdicció sobre altres llocs. També li concedí alguns altres privilegis.
(Montpeller, França, 4 febrer 1811 – París, França, 13 octubre 1899)
Orguener. Fill de Domènec Cavaillé i Coll. El 1833 féu un viatge a París, on hi construí diversos orgues.
El 1890 construí de nou la part instrumental de l’orgue de la catedral de Perpinyà. Fabricà també orgues per a diferents països europeus i americans.
Inventà un instrument semblant a l’harmònium i perfeccionà el mecanisme de l’orgue.
(Galhac, Llenguadoc, 1700 – França, segle XVIII)
Orguener. Primer membre d’aquesta família. Col·laborà en l’orgue de Sant Pere de Tolosa.
El seu nebot fou Joan Pere Cavaillé.
(Perpinyà, 1938 – )
Botànica i cariòloga. Estudiosa de la sistemàtica i de la cariologia de les umbel·líferes, principalment de les pirinenques.
Dirigí, d’ençà del 1978, el laboratori de botànica de la Universitat de Perpinyà.
(Llenguadoc, segle XVIII – França, segle XVIII)
Militar. Destinat a Menorca durant l’ocupació francesa (1756-63) amb els càrrecs d’intendent de policia i de finances.
Preocupat per l’economia menorquina, procurà d’establir relacions comercials amb França. El 1762 expedí els títols de propietat dels solars del nou poble de Sant Lluís, del qual fou un dels promotors principals.
(Catalunya, segle XIV – Grècia, segle XV)
Llinatge d’origen català, que tingué la senyoria dels darrers reductes de la dominació catalana a Grècia: l’illa d’Egina i Piada, a l’Argòlida.
El més antic fou Aliot (I) de Caupena (Grècia, segle XIV – segle XV ) Coper del rei Martí I de Sicília. Fou el pare d’:
Antoni (I) de Caupena (Grècia, segle XIV – segle XV) Esdevingué senyor d’Egina i de Piada (vers 1402-1418) probablement pel seu suposat matrimoni amb la filla i hereva de Joan Frederic d’Aragó. Fou succeït pel seu fill:
Aliot (II) de Caupena (Grècia, 1418 – 1440) Tingué un fill il·legítim:
Antoni (II) de Caupena (Grècia, segle XV – 1451) Senyor d’Egina i de Piada. Es casà amb una filla adoptiva del duc d’Atenes, Antoni I Acciaiuoli. En morir sense fills, la senyoria d’Egina passà a Venècia i la senyoria de Piada fou heretada pel seu oncle:
Arnau Guillem de Caupena (Grècia, segle XV – 1460) Senyor de Piada. Renuncià als seus drets a Egina a canvi d’una pensió. El seu nom ha perdurat en el mont Arnà, a l’Argòlida. Fou el pare d’:
Aliot (III) de Caupena (Grècia, segle XV) Intentà, endebades, de recuperar l’illa d’Egina.
