(Burjassot, Horta, 16 juny 1914 – València, 9 gener 1955)
Historiador i llicenciat en dret. Membre de l’Arxiu de la Corona d’Aragó des del 1942, exercí diversos càrrecs a València (a l’Escola d’Estudis Medievals, a l’Institut d’Estudis Històrics, etc).
Obres principals: La concordia de Alcañiz (1947) i El compromiso de Caspe (1948).
(València, 3 juliol 1851 – 12 març 1917)
Jurista i polític. D’idees republicanes, seguidor de Ruiz Zorrilla, dirigí el diari “El Mercantil Valenciano” (1873 i 1875-78), i fou diputat a les corts el 1893. La creixent expansió del blasquisme, frenà la seva carrera pública.
Fou un dels advocats més prestigiosos de la València de l’època, i presidí la societat Lo Rat Penat en 1910-12.
Fou el pare de Joaquim Dualde i Gómez.
(Prats de Molló, Vallespir, 1871 – Perpinyà, 1950)
Conseller a la cort d’apel·lació de Montpeller.
Autor d’una tesi intitulada Recherches sur l’histoire des corps d’arts et métiers en Roussillon sous l’Ancien Régime (1898), fonamental per a qualsevol estudi d’economia sobre aquesta qüestió.
(Boujan-sur-Libron, França, 21 març 1848 – Beauvais, França, 28 febrer 1915)
Eclesiàstic i historiador occità. Bisbe de Beauvais (1899-1915). S’especialitza en estudis sobre els albigesos i d’altres temes llenguadocians i relacionats amb Catalunya.
Obres principals: L’inquisition au Roussillon (1892), La Bible en catalan, de Jean Fernández de Heredia (1886), Les assignations de livres aux religieux du convent des frères prêcheurs de Barcelona (XIII-XIV siècles) (1893).
(País Valencià ?, segle XVI)
Escultor. Probable deixeble de Damià Forment.
És autor d’una bona part de l’extraordinari retaule major de l’església arxiprestal de Sant Mateu del Maestrat (vers el 1554, conservat només en part).
Hom li atribueix una escultura d’El Salvador, policromada per Joan de Joanes el 1555, a l’ermita d’aquesta advocació, a Onda.
(l’Alguer, 1869 – 1954)
(it: Cármine Dore) Escriptor. Fou arxiver municipal i secretari del Centre Catalanista La Palmavera (1906).
La seva poesia, en la seva major part inèdita, és centrada en la Barceloneta (l’Alguer), Catalunya i la seva muller, Barbarina Cossu. La poesia Varemes tristes fou premiada als Jocs Florals de Mataró el 1921.
Emprà els pseudònims Manuel Herrero de Sant Julià i Julià de l’Arc.
(València, 1780 – Saragossa, Aragó, 1808)
Gravador. Entre les seves obres cal esmentar el retrat de l’aragonès Ramon de Pignatelli, així com la major part de les làmines i els plans del llibre Descripción de los Canales Imperial de Aragón y Real de Tauste, estampat a Saragossa per Francisco Magallón.
(Perpinyà, 14 octubre 1846 – 1 maig 1914)
Metge i investigador. Director de la secció de ciències de la Societat Agrícola, Científica i Literària del Rosselló, de la qual fou president (1905-14).
Excavà el serrat d’en Vaquer, a partir del 1887, on descobrí la tortuga gegantina que rebé el nom de Testudo Perpiniana, i publicà les seves descobertes als butlletins de la SACL i de l’Association Française pour l’Avancement des Sciences (1894).
(Sardenya, Itàlia, segle XV)
Nét de l’homònim. Es casà amb Marquesa d’Aragall, de bon llinatge català establert també a l’illa.
Ja en temps del seu pare empitjorà molt la situació econòmica dels Doni, que hagueren de vendre’s les terres que havien comprat. Devers el 1450 hagué de desprendre’s fins i tot del feu pairal de Tuili, que senyorejà aleshores el seu cunyat Jaume Aragall.
Els de Don o de Doni, dits sempre després Dedoni, foren un llinatge molt conegut a Sardenya. La branca directa es perdé al segle XVI, però en restaren de laterals.
(Algemesí, Ribera Alta, 21 juny 1908 – València, 10 agost 1984)
Periodista i escriptor. Ha estat director de “Las Provincias”.
A part d’uns assaigs, en castellà, sobre les arrels de la història valenciana i sobre Blasco i Ibáñez, ha escrit teatre (El milacre dels Milacres, 1969; El cigne fora de l’aigua, 1977) i la novel·la sobre el món rural Els horts (1972).
