(Inca, Mallorca, 1866 – 1953)
Publicista, poeta i impressor. Fundà el Círculo de Obreros Católicos (1900).
Dedicà especial atenció a les publicacions en català i creà diversos setmanaris (“Ca Nostra”, 1907-29; “La Veu d’Inca”, 1915-19).
Els seus llibres de versos, A flors de roella (1922), A la Mare de Déu de Lluc (1936), expressen els aires populars, la seva fe religiosa i la influència del paisatge.
(Palma de Mallorca, 15 octubre 1934 – 10 abril 2016)
Historiador i polític. Estudià filosofia i lletres a l’Estudi General Lul·lià de Palma, s’especialitzà en història per la Universitat de València i es doctorà a la Universitat de Barcelona.
Fou professor a diversos centres d’ensenyament de Palma. Des del 1973 fou professor de la Universitat de les Illes Balears i des del 1984 catedràtic d’història.
Com a polític ha exercit diversos càrrecs a l’ajuntament de Palma, diputat a corts (1977 i 1979) i al govern de les Illes Balears, primer pel Partit Liberal i després per la Unió de Centre Democràtic.
El 1993 s’incorporà a la Unió Mallorquina, d’on fou elegit membre del consell polític (2000). Membre de l’Acadèmia de Doctors de Barcelona i del Centre Europeu de Relacions Públiques.
A més d’articles en revistes científiques ha publicat, entre d’altres, Repercusiones de la Revolución de 1868 en Mallorca (1980), Política autonòmica de la Segona República (1981) i 1936 en Mallorca (1982). El 1988 rebé l’orde del mèrit constitucional.
(Mallorca, 1361 – Alger, Algèria, 1444)
Escriptor d’origen jueu. Gran rabí d’Alger, on emigrà a causa de la matança de jueus del 1391.
Va escriure L’escut dels avantpassats. Va prosseguir el desenvolupament de la filosofia en el comentari al Llibre de Job.
(País Valencià, segle XV – segle XVI)
Matemàtic. Dominicà, el 1503 ocupà la càtedra de matemàtiques de l’estudi general de València.
Anotà l’edició que el metge i llatinista Jeroni Amiguet féu fer de l’Aritmetica et geometria de Thomas Bradwarine sota el títol de Praeclarissimum Mathematicorum opus (València 1503).
Veure> Sanç d’Ull (bisbe de Sogorb, segle XIV).
(Mallorca, segle XIV)
Cartògraf. Autor de la primera carta nàutica mallorquina signada que hom coneix, datada a Palma de Mallorca l’agost de 1339.
Abraça des de la mar Caspi i el golf Pèrsic fins a les illes Canàries i indica, per primera vegada, la ruta transsahariana que mena a Malí, país productor d’or. Mostra totes les característiques de les cartes de l’escola mallorquina anònimes anteriors: toponímia catalana, forma de l’Atlas, de Jutlàndia i de la mar Bàltica, il·lustració de ciutats, figures humanes en el desert, reis (reina de Saba).
És a la Bibliothéque Nationale de París, procedent d’un convent de Venècia.
Se l’ha intentat d’identificar amb Angelino de Dalorto, cartògraf genovès que traçà una carta nàutica datada el 1325. Comparats ambdós documents, el mapa del 1339 presenta una major precisió sobre l’anterior, i, per tant, s’ha d’admetre o bé que Dalorto s’instal·là a Mallorca i es catalanitzà el nom, o bé que existí un cartògraf català, Dulcert, que copià, amplià i posà al dia el mapa de l’italià.
(Vic, Osona, 1817 – Barcelona, 14 desembre 1877)
Metge. Estudià al Col·legi de Cirurgia de Barcelona, treballà de metge a Centelles, on el 1854 formà part de l’equip que combaté l’important epidèmia de còlera d’aquella zona.
L’any 1870 es traslladà a Barcelona on participà activament a les sessions de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia.
És autor d’escrits mèdics, com un manual d’obstetrícia, que era la seva especialitat, i un Tratado práctico para las comadronas.
(Montcada de l’Horta, Horta, 26 novembre 1899 – València, 15 març 1990)
Industrial i polític. Empresari seder, presidí (1932) el Col·legi de l’Art Major de la Seda de València.
Fou secretari (1930) de la Dreta Regional Valenciana i diputat a les corts per la CEDA de la circumscripció de València (1936).
Formà part de la segona comissió gestora de l’ajuntament de València (1939) en acabar la guerra civil, però cessà en aquest càrrec a petició pròpia.
(València, 8 gener 1957 – )
“Nacho Duato” Ballarí i coreògraf. El 1980 ingressà al Ballet Cullberg d’Estocolm i un any després al Nederlands Dans Theater, companyia de la qual fou coreògraf estable (1988-90).
El 1990 fou nomenat director artístic del Ballet Lírico Nacional de España, convertit després en la Compañía Nacional de Danza.
És autor d’una vintena de coreografies, entre les quals destaquen Arenal, Synaphai o Concierto madrigal.
El 1996 es retirà com a ballarí en actiu.
(Catalunya, segle XVII)
Religiós carmelità. Publicà en català algunes obres pietoses.
