(País Valencià, segle XVI – València, octubre 1587)
Impressora. En morir el seu marit, l’impressor flamenc Joan Mei, el 1556, prengué la direcció de la impremta.
Imprimí obres com la Crònica de Jaume I (1556) i la de Ramon Muntaner (1558).
Aquest darrer any es casà amb l’impressor Pedro de Huete, amb el qual continuà l’impremta, i, mort aquest (1587), prosseguí amb el seu fill, Pere Patrici Mei, que la succeí al capdavant de la impremta en morir ella.
(Menorca ?, segle XV)
Frare franciscà. Deixà escrites les traduccions de Medea i dels Proemis de les tragèdies de Sèneca, i un treball original titulat Breu parlament de les virtuts dels antics filòsofs.
Totes aquestes obres han estat perdudes.
(Vievila, Occitània, vers 830 – Occitània, 900)
Agricultor i sant. Canonitzat cap al 990, fou el patró dels pagesos al Rosselló (a la resta del Principat ho fou a l’alta edat mitjana, fins que fou substituït per sant Isidre), on hom ha celebrat, fins a èpoques recents, la seva festa el 16 d’octubre.
Els monjos del monestir del Canigó en robaren una part de les relíquies. En èpoques de secada hom les baixava en processó fins a la plana de Perpinyà i fins a la mar.
(València, 1726 – 9 juny 1778)
(o Galceran) Gravador. Format a València, l’any 1750 anà a Madrid, i després treballà per al capítol de la catedral de Toledo, li encarregà la restauració d’unes planxes que el cardenal Portocarrero havia enviat a Roma. L’Academia de San Fernando el nomenà individu de mèrit l’any 1762.
Novament a València, fou mestre de gravat de Joaquim Ballester i Pasqual Pere Moles.
La seva producció artística comprèn més de set-cents gravats, entre els quals destaquen Espectacle de la natura, La monarquía hebrea i Escola del cavall.
(Perpinyà, segle XVII)
Advocat i polític. Fou un dels principals conspiradors que organitzaren el projecte d’expulsar els francesos de Perpinyà el 1674.
Descoberta la conjura, pogué fugir a temps. Els seus béns foren confiscats.
(València, 1841 – Màlaga, Andalusia, 1896)
Pintor. Es formà a l’Acadèmia de Sant Carles, a San Fernando i a Roma. Fou professor de dibuix a Ciudad Real (1866) i a l’escola de belles arts de Màlaga (1876).
Es presentà a les Exposiciones Nacionales de Bellas Artes de Madrid del 1864 i del 1866, on presenta el seu vast oli Visita d’Isabel II a València el 1858, d’una acurada tècnica retratista.
Publicà un tractat de pràctica de dibuix (1882) i de dibuix geomètric (1890-91).
(València, segle XV – 1490)
Cavaller. Amic de Joanot Martorell, s’ocupà d’acabar i revisar el Tirant lo Blanc, incomplet quan l’escriptor morí, el 1468, a fi de lliurar-lo a l’impressor, i hi afegí algun episodi.
Tot i que la crítica actual, fa cada vegada més evident que la seva intervenció en l’obra fou molt minsa o, probablement, nul·la, tot i que d’altres creuen que són deguts a Galba alguns episodis que, en principi, no corresponen a la suposada intenció literària de Martorell (així, el del drac i el cavaller Espèrcius, d’una palesa inversemblança).
(Lleida, segle XV)
Jueu. Excel·lí pel seu saber i especialment com a llatinista.
Publicà l’obra de divulgació mèdica titulada Antidotarium, estampada a Lió el 1508.
(Elx, Baix Vinalopó, 1793 – Liorna, Itàlia, 1875)
Metge i cirurgià. Matà un militar a conseqüència d’un duel, i hagué de fugir a Itàlia, on estudià i es doctorà a Pisa.
S’instal·là a Egipte com a metge del kediv Mehmet Alí, del qual fou metge i inspector de sanitat. Al Caire fundà un centre universitari que evità als estudiants del país la necessitat de recórrer a institucions similars europees. Fou professor d’anatomia i fisiologia d’aquest centre.
Intervingué activament contra les epidèmies del còlera del 1831 i de la pesta del 1835.
Publicà diversos tractats mèdics en italià.
(Palma de Mallorca, 1909 – Caracas, Veneçuela, 1971)
Periodista republicà. Dirigí “República” (1934-36), òrgan de l’Esquerra Republicana Balear. Formà part també de la redacció de “La Almudaina” fins al 1935.
Durant la guerra civil fou empresonat al castell de Bellver, i el 1949 va emigrar a Veneçuela.
