(Fuenllana, Castella, 1486 – València, 8 setembre 1555)
Prelat, teòleg i sant. Nomenat arquebisbe de València (1545-55), esmerçà el pontificat en la reforma dels clergues -fundà el seminari de la Presentació (1550)-, l’assistència caritativa i l’evangelització dels moriscs.
Escriví, entre altres obres, Soliloquio que entre Dios y el alma conviene hacerse después de la Sagrada Comunión.
(Llucmajor, Mallorca, 1504 – Empúries, Sardenya, 1572)
Eclesiàstic. Era fill de Bartomeu Tomàs, que havia ocupat diversos càrrecs municipals de Llucmajor i havia acompanyat els dirigents agermanats mallorquins a la cort de Valladolid. Almenys des del 1529 habitava a Palma de Mallorca, on fou beneficiat de la seu i mestre en teologia. Bisbe d’Empúries a Sardenya per nomenament el 1556.
Tingué cura de l’educació del seu nebot Miquel Tomàs de Taixequet i Fluixà (fill del seu germà notari, Damià), que féu hereu. Aquest el representà al Concili de Trento.
(Rosselló, segle XV)
Pintor i vitraller gòtic. El 1455, juntament amb Joan Figuera contractà un retaule dedicat a Sant Bernardí per al convent de Sant Francesc de Càller (Sardenya).
L’any 1463 pintà, juntament amb Guillem Martí, el retaule de l’altar major de l’església de Sant Jaume de Perpinyà. El 1470 contractà una vidriera per al finestral central de la capçalera de l’església de Sant Mateu de Perpinyà.
(Palma de Mallorca, segle XVIII – 1809)
Imatger. Fou rector del col·legi de pintors i escultors.
És autor del Sant Joan de la parròquia d’Alaró i del Sant Pere per a la façana del seminari de Palma.
Fill i deixeble seu era Francesc Tomàs i Rotger.
(Orpesa, Plana Alta, 1711 – País Valencià, segle XVIII)
Escultor. Treballà dins l’estètica academicista.
Féu escultures per a la façana de l’església parroquial d’Alcalà de Xivert i el retaule major de Móra d’Ebre.
(Llucmajor, Mallorca, segle XVIII – Palma de Mallorca, 1813)
Frare franciscà. Era doctor en teologia. Ensenyà aquesta ciència a l’Estudi General de Palma. Dotà aquest centre d’una bona biblioteca lul·liana. Fou provincial de l’orde.
(Millars, Rosselló, 17 desembre 1931 – )
Escriptor teatral. Seguint l’estela marcada per Pere Guisset, escriví obres de caràcter popular i costumista, però amb un marcat esperit crític i de denúncia de l’espoliació del país, que han tingut èxit arreu de Catalunya Nord.
Ha estrenat El vi de l’Auton (1977), Vinçà (1978) i Tresserres (1979), publicada a “Sant Joan i Barres” (1979). Després va fer incursions en la novel·la, en francès, amb Les scorpions de Corbera (1980) i L’homme de Cosprons (1982).
(Ènguera, Canal de Navarrés, 4 maig 1757 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 24 desembre 1816)
Escultor i arquitecte. Estudià amb Josep Puchol a l’Acadèmia de Sant Carles de València, i a la de San Fernando de Madrid. Fou acadèmic de mèrit. L’any 1790 es traslladà a Mèxic com a director de la secció d’escultura de l’Academia de San Carlos.
Féu nombrosos retaules de factura barroca; excel·leix sobretot l’estàtua eqüestre de Carles IV (1796) del passeig de la Reforma de la capital mexicana, de dimensions colossals i fosa en bronze d’una sola peça, és considerada com una de les millors de l’art universal en el seu gènere.
Com a arquitecte, és el principal representant del neoclassicisme a Mèxic, on projectà la façana i la cúpula de la catedral i el palau de La Mineria. Projectà i realitzà retaules i imatges. La major part de la seva obra es conserva.
(Sant Julià de Lòria, Andorra)
Masia i església, vora el bosc de Tolsa.
(Prada, Conflent, 1824 – Tolosa, Llenguadoc, 1890)
Historiador i eclesiàstic.
És autor de nombrosos treballs: Notice historique et topographique sur Notre-Dame de Font-Romeu (1855), Notice historique religieuse et topographique sur Força-Réal, redactat en col·laboració amb Víctor Aragon (1859), Tableau des études historiques en France au XIXº siècle (1866), Une épopée catalane au XIX siécle: l’Atlantide de don Jacinto Verdaguer (1881) i Recueil de goigs ou cantiques roussillonnais (1881).
