(València, segle XVI – 1622)
Poeta en castellà. Fou un dels fundadors de l’Acadèmia dels Nocturns, a les sessions de la qual assistia sota el pseudònim de Tinieblas.
Cavaller de l’orde de Montesa i de Sant Jordi d’Alfama, llegà en morir els seus béns a l’orde.
Santuari de la Mare de Déu des Refugi, situat en un replà, al vessant meridional del puig d’Alaró, coronat pel castell d’Alaró. Fou bastit el 1622.
(Alacant, segle XVI – 1622)
Arquitecte. Probablement deixeble d’Agustí Bernardino i Martín Unzeta. A la mort d’aquest (1630) es féu càrrec, juntament amb Pere Guillén, de la direcció de l’església de Sant Nicolau d’Alacant, on continuà treballant fins a la mort.
Considerat tradicionalment com el veritable autor d’aquesta obra i un dels millors arquitectes valencians del classicisme, actualment hom pot afirmar que, si bé dirigí la major part de la construcció, aquesta es féu sempre segons els plans d’A. Bernardino traçats el 1615.
(Perpinyà, 1622 – 1802)
Llinatge de metges rossellonesos iniciat per Francesc Carrera.
(Algemesí, Ribera Alta, 1550 – 3 desembre 1622)
Escriptor i dominicà. Predicador general de València, qualificador i consultor del Sant Ofici i fundador del convent d’Algemesí.
Fou des del 1591 un decidit partidari de l’expulsió dels moriscs (1609), prop del rei, dels seus ministres i dels papes, i amb aquest fi va escriure Defensio fidei in causa neophytorum sive morischorum regni Valentiae, totiusque Hispaniae (València 1610), juntament amb un Tractatus de iusta marischorum ob Hispania expulsione (1610) i una Breve relación de la expulsión de los moriscos del reyno de Valencia.
És, a més, autor, entre altres obres, d’una Coronica de los moros de España (1618).
(Pedrola, Aragó, 1551 – Saragossa, 1622)
Noble i escriptor. A la mort del seu germà Ferran (1592) es titulà duc de Vilafermosa i comte de Ribagorça. El 1608 hagué de renunciar al primer títol, que passà a la seva neboda Maria Lluïsa; el segon, revertí, el 1598, a la corona, com a conseqüència dels acords del seu germà Ferran amb el rei; a canvi de la renúncia de les comandes ofertes pel rei obtingué el comtat de Luna (1608).
Escriví uns famosos Comentarios a los sucesos de Aragón en los años 1591-92, uns Discursos políticos, así en razón de estado como de la buena educación de un príncipe (1620) i mantingué una llarga correspondència amb Lupercio de Argensola.
Josep Gelabert (Illes Balears, 1622 – segle XVII) Mestre de cases. Escriví en català Vertaderes traces de l’art de picapedrer, acabat de redactar el 1653.
Josep Gelabert (Catalunya, segle XVII – Vic, Osona, segle XVII) Forjador. Realitzà la reixa de la capella de Sant Bernat, a la seu vigatana.
Martí Gelabert (Barcelona, segle XVII) Impressor. És autor d’obres remarcables.
(Piera, Anoia, 1576 – Barcelona, 1622)
Religiós jesuïta. Fou bon predicador i autor d’obretes piadoses en castellà i llatí.
(Igualada, Anoia, 1622 – Balaguer, Noguera, 16 març 1681)
Prelat. El 1670 fou nomenat bisbe d’Urgell, com a successor de Melcior de Palau, Reuní un sínode diocesà.
Fou succeït per Joan Baptista Desbac.
(Reus, Baix Camp, 1551 – Barcelona, 15 setembre 1622)
Mestre en arts i doctor en teologia. Jesuïta, fou provincial de la Corona d’Aragó (des del 1619), rector dels col·legis de Betlem de Barcelona i de Mont-sió de Palma de Mallorca, procurador del procés de canonització d’Ignasi de Loiola i impulsor de la fundació de la Cova de Sant Ignasi de Manresa.
És autor d’una Geografia de Catalunya (1598-1600), on acumula dades d’història natural, estadístiques i de geografia humana, fou publicat per Josep Iglésies el 1949. És també autor de Vides de sants de Catalunya, Vides de sants d’altres províncies d’Espanya, fora del Principat de Catalunya, Historia de Ntra. Sra. De Montesión de la Compañía de Jesús de la Ciudad de Mallorca, Sobre els tributs i llur dret en el Principat de Catalunya i Vida de la mare Estefania de la Concepció Rocabertí, carmelita descalça, totes inèdites i la darrera destruïda el 1936.
Publicà Memorial i advertències del molt iltre. i reverendíssim Sr. D. Joan Dimes Lloris, bisbe de Barcelona (1598), Modo d’ajudar a ben morir als qui per malaltia o per justícia moren (Barcelona 1604) i Officium Sanctorum Episcopatus Barchinonensis et Urgellensis.
Traduí al català el Contemptus mundi (o Imitació de Crist), de Tomàs de Kempis (Barcelona 1621), amb un interessant pròleg, on justifica la necessitat de la versió catalana pel fet d’ésser l’única llengua parlada i entesa al país.
Dades dels Països Catalans 