Arxiu d'etiquetes: 1346

Roís de Liori, Gil (I)

(País Valencià, segle XIII – vers 1346)

Gran privat del rei Jaume II el Just. Fill de Rodrigo de Liori i pare de:

Gil (II) Roís de Liori (País Valencià, segle XIV – vers 1414)  Fou governador general d’Aragó i conseller reial. Fou el pare de:

Sanç (I) Roís de Liori i Fernández de Heredia (País Valencià, segle XIV – 1420)  Fou almirall de Sicília i vescomte de Gagliano, títol en el qual el succeí el seu fill:

Sanç (II) Roís de Liori i de Centelles (País Valencià, segle XV – 1458)  Succeí al seu pare com a vescomte de Gagliano. També fou baró de Riba-roja i senyor de Betxí. Fou el pare de Joan Roís de Liori i de Mur.

Elionor de Randazzo

(Sicília, Itàlia, 1346 – d 1369)

Filla de Joan de Sicília, duc d’Atenes, germà de Pere II de Sicília. Era titulada duquesa d’Atenes.

Pretesa (1366) en matrimoni pel seu cosí Frederic III de Sicília, aspirant al ducat d’Atenes vacant en morir (1355) Frederic, germà d’Elionor, aquesta s’hi oposà, i es casà en secret (1367) amb Aimon de Gebennis, nebot del futur papa Climent VII, per la qual cosa fou empresonada a Aversa.

Alliberada finalment, es casà amb Guillem de Peralta, comte de Caltabellotta, capitost del partit català de Sicília i germà de Mateu de Peralta, governador general dels ducats d’Atenes i Neopàtria (1370-74) pel rei Frederic III.

Boixadors, Ramon de -1346/1420-

(Catalunya, vers 1346 – vers 1420)

Germà i successor de Bernat. Comprà al rei Pere III el Cerimoniós la jurisdicció dels dominis que heretà del seu germà.

El seu fill i hereu fou Ramon Berenguer de Boixadors  (Catalunya, segle XIV – segle XV)  Permutà les possessions heretades a Sardenya amb Berenguer Carròs per un censal. Fou germà de Beatriu i de Berenguer.

Aranda, Francesc d’

(Terol, Aragó, 1346 – cartoixa de Portaceli, Camp de Túria, 11 novembre 1438)

Cavaller. Visqué a la cort de Pere III el Cerimoniós, i fou conseller de Joan I i de Martí I. Fou procurador general de la reina Violant de Bar i preceptor de l’infant Ferran.

El comte de Prades l’acusà, falsament, d’haver emmetzinat l’infant Ferran (1389) a fi que la successió recaigués en l’infant Martí, al qual acompanyà en la seva expedició a Sicília, d’on tornà el 1395 en ambaixada prop de Joan I, i trameté socors a l’illa. Administrà també els béns de Maria de Luna.

El 1398 ingressà com a donat a la cartoixa de Portaceli. Des que, el 1402, el rei Martí l’envià com a ambaixador prop de Benet XIII, residí a la cort papal i es convertí en l’home de confiança del papa; l’acompanyà a Itàlia i no l’abandonà fins després de la seva deposició el 1417.

Mort Martí I l’Humà, se significà com a partidari de Frederic de Luna, però més tard, com el mateix papa, adoptà el partit de Ferran d’Antequera. Benet XIII l’envià al parlament d’Alcanyís, el 1412, per tal d’encaminar definitivament el plet successori favorable al pretendent castellà.

Fou nomenat compromissari per Aragó. A Casp, el juny de 1412, donà el seu vot a Ferran. Fou conseller del nou rei, del rei Alfons IV el Magnànim i de la reina lloctinent Maria de Castella.

Metge, Bernat

(Barcelona, 1340/46 – 1413)

Escriptor. Fou l’introductor de l’humanisme a Catalunya i el seu representant més destacat.

Fill de Guillem Metge, en morir aquest la seva vídua es casà amb Ferrer Saiol, escrivà i protonotari de la reina Elionor de Sicília, traductor de Pal·ladi i coneixedor de Cicero, els coneixements del qual, segons sembla, l’orientaren culturalment.

Entrà al servei de Joan I el Caçador, quan aquest era encara infant en qualitat d’escrivà. Gaudí de la confiança i el favor reials en càrrecs com el d’encarregat de recollir el maridatge per a les noces de l’infant amb Violant de Bar (1380).

Acusat d’ésser responsable dels abusos de la cort, perdé no solament la predilecció reial i el lloc que ocupava, sinó que fou també empresonat (1381). Rehabilitat el 1390, fou novament secretari del rei Joan I i de la reina Violant.

Com a enviat diplomàtic, anà a la cort d’Avinyó, on consta que va conèixer el Secretum de Petrarca, obra que l’influí de manera important en la seva formació literària, i que imità en l’obra titulada Apologia. Marxà amb la cort a Mallorca (1395) arran de la pesta que delmava Barcelona i va acomplir diverses comeses a Sicília.

La mort sobtada del rei Joan I féu que recaiguessin malèvoles sospites damunt uns quants curials. Entre aquests hi havia Bernat Metge, causa per la qual fou novament empresonat (1396-97). L’autor mateix deixà testimoniatge d’aquest fet en Lo somni (1398). En aquest període d’empresonament va escriure Medicina apropiada a tot mal, poema humorístic epistolar adreçat a Bernat Margarit.

Posteriorment tornà encara a la cort, i consta que l’any 1402 era escrivent de Martí I l’Humà i que el 1405 n’era secretari, càrrec que encara exercia en morir el rei (1410).

De les obres originals, una part de la seva producció té encara un acusat estil medieval: així, el Llibre de Fortuna e Prudència (1381) és un llarg poema en noves rimades, que, tant per la forma mètrica com per les fonts del llenguatge, se situa dins el medievalisme i acusa la influència directa d’Alain de Lille i de Boeci. La Medicina apropiada a tot mal i el Sermó, poemes burlescos i satírics, escrits en un to amarg, són encara dins aquesta línia.

Quant a les seves obres menors en prosa, cal remarcar que escriví Ovidi enamorat, conegut també amb el títol de La velletona, traducció en prosa classicitzant del llibre segon del poema llatí en hexàmetres De vetula.

En canvi, la versió de Valter e Griselda, feta durant el procés del 1388, situa l’autor dins el corrent renaixentista italià. En aquesta versió, Bernat Metge, fugint de l’estil medieval, adopta l’estil pulcre i harmoniós de la prosa clàssica llatina. Es val com a tema d’un conte del Decamerone de Boccaccio, traduït al llatí per Petrarca. La versió catalana de Valter e Griselda, feta per Bernat Metge sobre la versió del Petrarca, suposa la porta d’entrada del petrarquisme a la Península.

Escrites, la majoria de les obres, a conseqüència de diverses circumstàncies en relació amb la seva vida, cal assenyalar l’obra cabdal, feta després del procés de la mort del rei Joan I, Lo Somni (1398), on es passa revista comentada de l’actualitat de l’època i es pot entreveure la intenció misògina de l’obra, en que l’autor fa una defensa del sexe femení tot remarcant la dignitat de les reines de Catalunya.

Malgrat la múltiple influència externa, l’autor proporciona una obra original que posa de manifest la seva actitud intel·lectual, inclinada cap a una forma més flexible i generosa que no pas la medieval, amb un nou camí vers l’escepticisme i àdhuc el racionalisme, que traeixen algunes frases lapidàries.

Ell aporta a la prosa humanística catalana la novetat d’un estil que reflecteix el ritme de la prosa dels clàssics llatins. Amb un esperit escèptic i crític, utilitza a vegades el recurs ciceronià del diàleg i, de la fusió dels diversos elements que componen la seva obra, en resulta un estil personal.

Llordat, Arnau de -bisbe-

(Catalunya, segle XIII – 1346)

(o Guillem de LlordaEclesiàstic. Bisbe d’Urgell (1326-41) i de Tortosa (1341-46).

Durant el seu govern a l’Urgell s’enverinaren novament les lluites entre la mitra urgellesa i els comtes de Foix, per qüestió de les respectives jurisdiccions, fins al punt que hagué d’absentar-se uns quants anys del bisbat.

Constança d’Aragó i d’Entença

(Catalunya, 1318 – Montpeller, França, 1346)

Reina de Mallorca. Era filla d’Alfons III de Catalunya i de Teresa d’Entença.

Concertà el seu matrimoni (1325) amb Jaume III de Mallorca, aquest se celebrà el 1335.

En ésser desposseïts del regne per Pere III el Cerimoniós (1343), visqueren un temps a Catalunya, sota vigilància, i anaren a França (1346) en cerca d’ajut per recuperar el regne.

Durant el plet del seu germà, Pere el Cerimoniós, contra el seu marit, Jaume III, Constança sembla decantar-se a favor del germà.