Arxiu d'etiquetes: 1304

Xàtiva, governació de -1304/1707-

6 Respostes

(País Valencià, 1304 – 1707)

Antiga demarcació administrativa del Regne de València, una de les tres en què fou subdividida la governació de València; d’origen medieval, subsistí fins a la Nova Planta.

Comprenia la part del País Valencià entre el Xúquer i la línia de Biar a Busot, límit meridional del Regne de València des de la conquesta de Jaume I fins a la incorporació de la meitat del Regne de Múrcia, el 1305.

El seu governador era lloctinent del governador de València (és a dir, del portantveus del governador general del regne), que tenia jurisdicció damunt seu. En 1565-72 tenia 102.478 hab (22.773 focs).

Fou anomenada també governació dellà Xúquer.

Castre i d’Haro, Felip (II) Ferrandis de

2 Respostes

(Ribagorça, abans 1304 – 1328/30)

Fill i successor de Felip (I) Ferrandis de Castre i Ximénez de Urrea, i germà d’Aldonça de Castre i d’Haro  (Ribagorça, segle XIV).

Estigué sota la tutela de l’àvia Aldonça Eiximenis d’Urrea, puix que la seva mare es casà de nou, amb Ramon Folc IV, vescomte de Cardona, i successivament sota la dels seus besoncles Joan, Lope i Miguel Ximénez de Urrea, aquest darrer, arquebisbe de Tarragona.

Es casà vers el 1322 amb Elionor de Saluzzo, parenta del rei. S’oposà a l’erecció del comtat de Ribagorça a favor de l’infant Pere i a l’exercici de la jurisdicció d’aquest a les seves terres (1322-28).

El succeí el seu nebot Felip (III) de Castre i de Saluzzo.

Infants de la Cerda, Guerra dels -1289/1304-

5 Respostes

(Castella, 1289 – Catalunya-Aragó, 1304)

Períodes de guerres civils entre els dos regnes. Ocasionades per la successió al tron castellà d’Alfons X davant el seu fill Sanç IV, el qual hagué d’aliar-se amb Pere II de Catalunya.

Mort Alfons, el seu fill Sanç fou contrari als desigs expansionistes de Pere II, i deixà de complir el pacte d’aliança centrat amb aquest monarca, arran de la invasió francesa de Catalunya (1285).

Això provocà que, més tard, Alfons II el Franc, fill de Pere II, alliberés els infants de la Cerda (cosins de Sanç) i, a Jaca, proclamés rei de Castella el primogènit Alfons de la Cerda. Així s’inicià la guerra civil entre Castella i Catalunya-Aragó, que es prolongà fins el 1291.

Els infants hi foren utilitzats com a pretext per a dirimir les diferències entre aquests dos regnes: Jaume II el Just, el nou rei, germà d’Alfons II, quan desitjà d’obtenir el domini de Sicília, retirà el seu ajut als infants (1291).

Tanmateix, quan, després del tractat d’Anagni (1295), hagué de renunciar als seus drets de Sicília, tornà a protegir-los i inicià l’ocupació de les terres de Múrcia, les quals hagué d’abandonar -en ésser legitimat Ferran IV (1301)- en canvi de la conservació de les places d’Elx, Oriola i Alacant i la renúncia a continuar sostenint els drets d’Alfons de la Cerda, el qual els perdé definitivament el 1304.

Ermengol, Pere

3 Respostes

(la Guàrdia dels Prats, Montblanc, Conca de Barberà, 1238 – 27 abril 1304)

Religiós mercedari i sant. Estudià a Cervera i a Vic, i es dedicà algun temps al bandidatge.

Ingressà a l’orde de la Mercè (1258), treballà en el rescat de presoners als regnes de Granada, Múrcia i a l’Alger, on s’oferí com a ostatge.

Considerat sant, fou aprovat el seu culte el 1686, per Innocenci XI; la seva festa se celebra el 27 d’abril.

Cruïlles i de Bestracà, Gilabert (IV) de

6 Respostes

(Cruïlles, Baix Empordà, vers 1225 – Catalunya, 1295/1304)

(dit el Gran)  Senyor de les baronies de Cruïlles i Peratallada. Fill de Gilabert (III) de Cruïlles. Fou el fundador de la grandesa del llinatge pel seu casament (vers el 1249) amb Guillema de Peratallada (morta vers el 1295).

Serví Jaume I de Catalunya a València i fou ambaixador seu a Roma (1266), Navarra (1273), Foix (1278) i França (1279).

Gran privat de Pere II el Gran, l’acompanyà a Bordeus el 1283 i després fou conseller i home de confiança d’Alfons II el Franc i ambaixador seu a Provença (1287) i a França, on fou retingut pel rei francès (1290-92). El 1293 anà d’ambaixador a Roma.

Fou un gran creditor de Jaume I i de Pere II, però també hagué de contraure deutes molt crescuts, i el 1287 hagué de vendre els seus dominis de Vulpellac, Sant Climent de Peralta i Sant Feliu de Boada.

Besalú, sots-vegueria de

10 Respostes

(Catalunya, 1304 – 1716)

Antiga demarcació administrativa -39.900 h (1718)- depenent de la vegueria de Girona, que comprenia quasi tot l’Alt Empordà i la Garrotxa i el sector septentrional del Gironès.

El 1304 la aleshores vegueria de Besalú comprenia també la zona d’Olot, Beget i Costoja; no incloïa, en canvi, Vilademuls ni tota la zona empordanesa a l’est de Bàscara, que constituïen el comtat d’Empúries i el vescomtat de Rocabertí, els quals no foren mai considerats plenament de la demarcació de Besalú.

El 1716, en la nova divisió administrativa ordenada per Felip V de Borbó, vigent fins al 1833, la sots-vegueria constituí l’alcaldia major de Besalú, una de les dues en que fou dividit el corregiment de Girona, al capital de la qual -vacil·lant ja els primers anys de la Nova Planta– fou traslladada a Figueres al començament del segle XIX.