(València, 1571 – 1645)
Pintor. Probablement fou deixeble de Joan de Joanes, del qual seguí l’estil.
Obres seves són el retaule major i el de Sant Josep d’Alaquàs i les teles sobre la vida de sant Domènec pintades per al convent dominicà de Xàtiva.
Fou germà d’Onofre Llorenç (País Valencià, segle XVI – segle XVII) Pintor, amb el qual treballà a Cabdet.
Antoni Joan (País Valencià, segle XV) Fuster artístic. Obrà, el 1493, l’altar de la capella del palau de la Generalitat de València. Al mateix edifici treballà, el 1496, diverses portes.
Antoni Joan (Andratx, Mallorca, 1571 – Palma de Mallorca, 1652) Frare observant. Sobresortí com a orador sagrat. És autor d’un poema a honor de la Concepció, publicat a València el 1597.
Francesc Joan (Xàtiva, Costera, segle XV – segle XVI) Cronista. Almenys durant el període 1503-28 intervingué en la redacció del Llibre de memòries o Llibre de notícies, obra col·lectiva d’interès considerable per a l’estudi de la història de València.
Joaquim Joan (Onil, Alcoià, 1714 – País Valencià, segle XVIII) Religiós jesuïta. Fou canceller de la Universitat de Gandia i rector del Seminari de nobles de València. És autor de diversos escrits religiosos, alguns d’ells sobre la Concepció de Maria.
Miquel Joan (País Valencià, segle XVI) Poeta en llengua catalana. Era notari. El 1532 participà al concurs poètic de la Concepció, a València.
Pere Joan (Catalunya, segle XV) Brodador. Era establert a Barcelona.
(País Valencià, vers 1526 – València, després 1571)
Primer marquès de Guadalest (1542). Almirall d’Aragó i senyor de Betxí, Riba-roja i Gorga. Es casà el 1543 amb María Colón y Toledo, néta de Cristòfor Colom.
Tercer senyor de moriscs en importància, després dels ducs de Sogorb i de Gandia, es mostrà contrari a la política del papa i del rei envers els moriscs, mantingué respecte als seus vassals una actitud de tolerància religiosa i àdhuc permeté la construcció d’una mesquita a Albaida, que esdevingué un centre religiós important.
Davant la política de reconciliacions en massa duta a terme per l’inquisidor Miranda, intentà de convèncer el papa d’un canvi d’actuació i cercà igualment la pressió indirecta dels turcs; recomanà, a més, l’aixecament armat dels moriscs.
Processat per la inquisició de València el 1569 (la instrucció havia estat iniciada ja el 1540), fou forçat a abjurar de levi i a pagar 2.000 ducats, i confinat al monestir de Sant Pau de Conca (Castella) (1570). Traslladat el mateix any a un monestir de València, el 1571 li fou commutada la pena per la de reclusió dins el terme de la ciutat.
(València, 29 novembre 1571 – Saragossa, 7 abril 1649)
Escriptora carmelitana. Fundadora del convent de l’orde a Saragossa (1615).
Escriví una autobiografia i tres tractats espirituals publicats el 1675.
(València, 1571 – País Valencià, segle XVII)
Poeta i cavaller. El 1593 ingressà a l’Acadèmia dels Nocturns, de València, on adoptà el nom de Lluvia; hi participà amb diverses composicions poètiques en castellà.
Presa del riu Segura, construïda entre el 1571 i el 1615, des d’on és derivada l’aigua cap a les hortes dels termes d’Almoradí, Dolores, Daia Nova, Daia Vella, Formentera del Segura, la Pobla de Rocamora, Sant Fulgenci i Rojals.
(Vallromanes, Vallès Oriental, 7 octubre 1571 – Lleida, 20 desembre 1634)
Eclesiàstic. Fou prior de la col·legiata de Santa Anna de Barcelona (1618-22) i, successivament, bisbe d’Elna (1622-27), de Vic (1627-34) i de Lleida.
Del 1623 al 1626 fou també president de la Generalitat de Catalunya.
Deixà dues obres de pietat mariana i unes Constitucions sinodals de Vic (1628).
(Cervera, Segarra, segle XVI – Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1571)
Erudit. Entrà al monestir de Montserrat el 1525, i fou dues vegades abat del monestir de Sant Feliu de Guíxols (1559-62 i 1568-71).
Excel·lí pels seus coneixements bíblics i patrístics.
La seva obra principal, Sylva allegoriarum totius Sacrae Scripturae (1570), obtingué una gran difusió i fou reedita als segles XVI-XVIII, onze vegades, a Venècia, París, Lió i Colònia.
(Mallorca, vers 1490 – Barcelona, 1571)
Bisbe franciscà, teòleg i humanista. Fou provincial de Catalunya, i des de la seva consagració com a bisbe titular de Constantina (1542) actuà d’auxiliar dels bisbes de Barcelona (Joan de Cardona, Jaume Caçador, Guillem Caçador).
Present a la segona etapa del concili de Trent (1551-52), intervingué en els debats sobre l’eucaristia i la penitència, posteriorment publicats (Barcelona, 1570), com també altres opuscles.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, vers 1535 – Lepant, Mediterrània, 1571)
Capità de vaixell. Participà en la batalla de Lepant contra els turcs.
El seu vaixell “Santiago” lluità a l’ala esquerra de l’esquadra cristiana, sota les ordres d’Agostino Barbarigo. Morí en el combat.
Dades dels Països Catalans 