(Catalunya / Andorra / Catalunya Nord)

Sistema orogràfic dels Països Catalans. El Pirineu català ocupa prop de la meitat del sistema muntanyenc: en longitud, 230 dels 440 km que hom li sol assignar; l’amplària, molt variable, és gairebé arreu més considerable que la del vessant occità, i vora la Mediterrània arriba a comprendre, fins a les Corberes, la totalitat de les serralades.

La superfície és considerable, car ocupa uns 12.000 km², el 29,7% del territori català: la regió de la Seu d’Urgell gairebé íntegra, la d’Andorra, la major part de la de Perpinyà i, a més, bona part del Berguedà i del Ripollès i fragments importants de la Noguera, el Solsonès, la Garrotxa i l’Alt Empordà.

En la divisió tradicional dels Pirineus corresponen a Catalunya bona part del Pirineu central i gairebé tot l’oriental. La separació entre ambdós sectors és donada tant pel criteri hidrogràfic (la vall del Segre) com pel geomorfològic, ja que el Pirineu Central es caracteritza pel fet d’ésser format per mantells que arriben més al sud (Gavarnia, Mont-sec) mentre que al Pirineu Oriental els mantells resten més al nord (Pedraforca, Cadí, etc).

De la divisió de cinc zones estructurals de nord a sud abans esmentada, el Pirineu català respon a la següent descripció: la zona d’avantpaís plegat nord no tindria representació: la zona nord-pirinenca (Prepirineus septentrionals) seria present a les Corberes.

La zona axial seria la disposada des de la capçalera de l’Éssera fins al cap de Creus, amb les alçades màximes dels Països Catalans, com l’Aneto (3.404 m) i d’altres massissos destacables, com el de Pocets (3.367 m), a ponent, i els de Besiberri (amb el pic de Comaloformo (3.030 m), el de Peguera (2.982 m), la pica d’Estats (3.143 m), coma Pedrosa (2.946 m), el Carlit (2.915 m), el Puigmal (2.913 m) i el Canigó (2.784 m).

La zona sud-pirinenca (Prepirineus meridionals), d’estructura geològica més complexa, on hi ha les Serres Interiors (les més pròximes a la zona axial), de les que destaquen, a ponent, el massís del Turbó (2.492 m), al Pirineu Central, el Boumort (2.076 m), al Pirineu Oriental, Port del Comte (2.332 m), Cadí (2.642 m), el Pedraforca (2.497 m), Comanegra (1.558 m), el castell de Grillera (1.060 m), i les Serres Exteriors, on destaca la Serra de Mont-sec, amb el pic de Sant Alís (1.688 m).

La història geològica del Pirineu Català es remunta a la deposició de materials mesozoics davant d’un sòcol hercinià, fa uns 248 milions d’anys. Les conques de sedimentació eren situades més al nord que no ho són ara, ja que, probablement, existia un massís emergit en l’actual conca de l’Ebre. Com a resultat d’un xoc de les plaques ibèrica i europea, segons la tectònica de plaques, es produí una compressió que originà el desplaçament de les conques en forma de mantells de corriment cap al nord, i, principalment, cap al sud.

Els primers a desplaçar-se foren els mantells que tenien Cretaci Inferior (el Pedraforca superior, Bóixols, etc), després els que tenien Cretaci Superior (el Pedraforca inferior, el Mont-sec, etc), i després els de sèrie eocena (mantell del Cadí). A mesura que s’anaven desplaçant els mantells, es crearen davant seu noves conques que s’ompliren amb materials provinents de l’erosió dels mantells. A causa del pes d’aquestes unitats al·lòctones, s’anà enfonsant cap al nord la depressió de l’Ebre, tot omplint-se amb gran quantitat de conglomerats provinents dels relleus

El paper fisiogràfic fonamental és el dels rius i per això cal observar la disposició de les valls: de sud a nord l’Arieja, els afluents arenosos de la Garona, l’Aude i el ventall de rius meridionals (nord-sud): l’Éssera, la Noguera Ribagorçana, la Noguera Pallaresa, el Segre amb la Valira, el Llobregat, el Ter; est-oest els afluents consegüents dels rius esmentats, i, a més, capçaleres de la Garona i el Segre, part de les del Llobregat i el Ter, i a més els llevantins: la Muga, el Tec, la Tet i l’Aglí. Aquests darrers, fora de la Tet, constitueixen, però, valls perifèriques i no intrapirinenques, gairebé totes orientades perpendicularment.

L’home ha incidit modernament en aquestes valls, quan li ho han permès els mitjans tècnics: la proliferació d’edificacions, no sempre respectuoses amb el paisatge, l’esforç per conservar la neu, que quan mancava d’interès esportiu hom procurava fondre, les vies de comunicació, que han comportat foradades revolucionadores de les distàncies, i, sobretot, les grans obres hidroelèctriques amb connexions artificials de conques i possible dessecament d’estanys, justifiquen la consideració d’una era humanitzada del sistema orogràfic.