(Catalunya, segle XVIII)
Arquitecte. D’acord amb una moda renovadora de malaurades conseqüències, cobrí les nobles línies romàniques de la catedral de la Seu d’Urgell amb una reforma d’estil neoclàssic.
La reforma ha estat destruïda modernament, per tal de restablir les línies primitives.
(Esterri de Cardós, Pallars Sobirà)
Poble (1.364 m alt), enlairat al nord del cap del municipi.
L’església parroquial, romànica (Santa Maria), era decorada amb unes notables pintures murals a l’absis (actualment al Museu d’Art de Catalunya) representant el Pantocràtor, voltat dels evangelistes, sobre la Mare de Déu i els apòstols, dins l’estil del mestre d’Urgell, i posseïa dos frontals d’estuc policromat (un al Museu d’Art de Catalunya i l’altre al Metropolitan Museum de Nova York).
El lloc formava municipi independent a mitjan segle XIX.
Poble, al límit amb el terme de Sant Martí de Llémena, a la dreta de la riera de Llémena.
L’església parroquial de Santa Maria, esmentada ja el 1184, és d’origen romànic; en depèn el santuari de Santa Afra.
(Piera, Anoia, 1756 – Madrid, 19 octubre 1815)
Cirurgià i pedagog. El 1788 fou nomenat catedràtic del Col·legi de Cirurgia de Barcelona, i el 1789, del de San Carlos de Madrid.
Fou cirurgia de cambra del rei (1801) i acadèmic de la llengua.
Publicà El Conservador de los niños (1797).
(Ripoll, Ripollès, 1880 – Santiago de Cuba, Cuba, 1940)
Escriptor i impressor. Des d’abans del 1915 anà a viure a Cuba, on edità les publicacions “El Eco de Mataré” i “Emancipación” i impulsà “Correu de Catalunya”. Publicà les col·leccions “Biblioteca Oriente” i “Avante”.
De les seves obres teatrals cal recordar Deliri (1894), El guardador del Bruc (1896), Les aurenetes (1907) i Flor muntanyenca (1915), i és autor de l’òpera Sigiberta (1921).
(Seva, Osona, 8 gener 1952 – )
Dibuixant i escriptora. Es formà a Llotja, a l’Escola d’Arts i Oficis i a l’Escola Eina, de Barcelona.
S’ha especialitzat en la il·lustració del llibre infantil i juvenil, en què s’ha manifestat com una gran colorista. Destaca, sobretot, com a creadora d’un món personalíssim de personatges.
Col·labora habitualment en diverses revistes i editorials. Li han estat atorgats diversos premis de il·lustració. Directora de la revista “Tretzevents”.
(Florència, Itàlia, 1791 – Barcelona, 27 març 1824)
Arquitecte. Després de viatjar per Grècia i Egipte, s’establí a Barcelona (1814?).
És autor dels plànols del cementiri Vell (1818); hi edificà la capella neoclàssica d’aquest, la portalada i el monument als morts de l’epidèmia del 1821.
En la seva obra, escassa i poc coneguda, hi ha una combinació original d’elements grecs, romans i egipcis que li donen un caràcter molt particular, i que fou durament criticada per Antoni Cellers.
Fou vice-cònsol de la Toscana a Barcelona.
(Barcelona, 19 juny 1930 – Sitges, Garraf, 11 juny 1996)
“Gin” Dibuixant. Col·laborà primer en publicacions com “Florita”, “Nicolás”, “Can-can” i “DDT”. Marxà a París, on treballà també per a “Pardon”, “Stern” o “Playboy”.
De retorn a Barcelona, col·laborà a “El Papus”, que posteriorment dirigí. Fou fundador i col·laborador habitual d’“El Jueves”, que dirigí.
El 1995 fou nomenat Catedràtic de l’Humor per la universitat d’Alcalá de Henares.
(Cadis, Andalusia, 14 octubre 1847 – Granada, Andalusia, 20 agost 1923)
Polític, professor i escriptor. Germà de Francisco, amb el qual col·laborà en la Institución Libre de Enseñanza.
Catedràtic als instituts de Burgos, Alacant i Barcelona. Desposseït de la seva càtedra (1875), fou rehabilitat (1881).
Adscrit al partit republicà, després de Solidaritat Catalana, passà al partit radical. Diputat a corts per Barcelona (1908, 1910 i 1914).
Com a conseller municipal de cultura de Barcelona, impulsà la infraestructura escolar (construcció d’escoles i renovació del material didàctic), les colònies, biblioteques i caixes d’estalvi escolars i per les campanyes entorn del laïcisme.
Escriví sobre pedagogia (Resumen de psicología, 1904; Preceptos pedagógicos para el profesorado de las escuelas libres, neutrales o laicas, 1913) i art (Filosofía y arte i Teoría del arte e historia de las bellas artes en la antigüedad).
(Barcelona, segle XIV – 1394)
Escriptor i dominic. Estudià teologia a Barcelona (1357), Girona, Lleida, Tolosa (1372) i París (1376).
Continuà la versió catalana del De consolatione philosophiae, de Boeci, que havia iniciat Pere Saplana i dedicada a l’infant Jaume de Mallorca, presoner de Pere III de Catalunya, la qual serví de base a l’edició castellana del 1488 i del 1493.
El 1385 Pere III el Cerimoniós li encarregà la traducció i l’adaptació del Speculum historiae, de Beauvais, que el 1360 havia començat Jaume Domènec. El resultat fou una història universal titulada Compendi historiae, obra en la qual són incorporades diverses fonts catalano-aragoneses.
El 1386 Pere III el nomenà predicador de la capella reial. El 1390 fou elegit prior del convent de Barcelona.
Ha estat confós, erròniament, amb el seu homònim Antoni Ginebreda bisbe d’Atenes mort el 1390.
Dades dels Països Catalans 