(Barcelona, 1934 – )
Arquitecte. Director general d’Urbanisme durant el període de la Generalitat provisional.
Ha intervingut en el Pla Especial de Reforma Interior del Centre de Tarragona, de gran interès metodològic.
Elevació muntanyosa (889 m alt), al límit dels altiplans de les dues comarques, entre els torrents de Saladern i de Forès.
Prop del cim hi ha el llogaret de Sabella de l’Abadiat.
(Avinyonet del Penedès / Subirats, Alt Penedès)
Poble, situat al llarg de la carretera de Barcelona a Tarragona, a banda i banda de la riera de Sant Sebastià dels Gorgs, termenal dels dos municipis, als quals pertanyen els sectors oriental i occidental del nucli.
(Catalunya, octubre 1909 – febrer 1910)
Poema de Joan Maragall. Publicat a “Seqüències” (1911), en forma d’oració, summa de la seva obra i el seu pensament.
Cronològicament seguí els articles inspirats per la Setmana Tràgica (La iglésia cremada i La ciutat del perdó).
Cristià i bon coneixedor de Nietzsche, hi exposa els seus sentiments sobre la vida, la bellesa del món, el gaudi dels sentits i la recança de perdre-ho quan arribi el final. A la darrera estrofa, però, accepta la mort com un pas per a tornar a néixer a la vida eterna.
Potser ha estat l’obra més coneguda del poeta; ha estat traduïda a diverses llengües.
(Catalunya, 1705)
Cançó popular catalana. En la qual els diferents ocells celebren el naixement de Jesús.
La melodia, de caràcter melangiós, és escrita en tonalitat menor i té una extensió insòlita.
Una versió paròdica de caire polític fou impresa en fulls solts amb motiu de l’entrada a Barcelona del rei-arxiduc Carles III (1705).
Interpretada per Pau Casals per començar o acabar els concerts donats des de l’exili; ha estat considerada un símbol nacional.
(Montserrat, Bages, 1896)
Composició musical popular.
Himne de l’Orfeó Català, amb música de Lluís Millet i Pagès i lletra de Joan Maragall.
Ha suplert en moltes ocasions l’himne de Catalunya, Els Segadors. Fou prohibit després de la guerra civil fins als anys 1960.
(Montbrió del Camp, Baix Camp, 27 març 1824 – Barcelona, 13 gener 1890)
Prestidigitador. El 1931 la seva família es traslladà a Barcelona. Fou enllustrador i venedor ambulant de crema per a enllustrar el calçat.
Assolí grans èxits com a prestidigitador. Recorregué les principals ciutats d’Europa i Amèrica. Fou conegut amb el sobrenom d’El Merlín español.
Perseguit per les seves idees republicanes, fou nomenat, tanmateix, cavaller dels ordes d’Isabel la Catòlica i de Carles III.
(Jaén, Andalusia, segle XVI – ? , segle XVII)
Historiador. Monjo de Sant Feliu de Guíxols, d’on fou prior, abat (1617-21, 1629-33) i president fins que el 1641 en fou expulsat pels jurats de la vila pel fet que no era català.
Escriví, entre altres obres, una extensa història de Sant Feliu des dels seus orígens pretesament carolingis fins a l’abat Sobrarías (mort el 1611). L’obra, que conté nombrosos documents, és encara inèdita, però l’han utilitzada abundosament Emili Grahit i Eduardo González Hurtebise.
(Barcelona, 5 abril 1721 – 4 març 1797)
Metge cirurgià. Fou professor i director del Colegio de Cirugía de Cadis, vicepresident de l’Academia de Cirugía de Cadis, cirurgià honorari reial i cirurgià major de l’Armada (1771).
Esdevingué famós per les seves operacions de litotomia.
Publicà Tratado de vendajes i apósitos (Barcelona, 1763) i Tratado de las heridas de arma de fuego (Cadis, 1789).
Dades dels Països Catalans 