(Barcelona, vers 1113 – Borgo San Dalmazzo, Itàlia, 7 agost 1162)

“el Sant”  Comte de Barcelona, Girona, Osona, Besalú i Cerdanya (1131-62) i príncep d’Aragó (1137-62). Fill i successor de Ramon Berenguer III.

Quan a Aragó la mort d’Alfons I el Bataller (1104-34) i l’accidentada entronització de Ramir II el Monjo (1134-37) possibilitaren la invasió castellana del Regnum Caesaraugustanum, els aragonesos cercaren el suport dels catalans.

En aquell temps Ermengol VI d’Urgell, Arnau Mir de Pallars i Guillem Ramon de Montcada eren personalitats influents a la cort aragonesa. Probablement tots ells, i sobretot sant Oleguer, bisbe de Barcelona, propiciaren la solució de la crisi a base de concertar el matrimoni de Peronella, filla i hereva de Ramir II, amb Ramon Berenguer IV (a Barbastre, l’agost de 1137).

Tot i que, a causa de la minoritat de Peronella, el matrimoni no se celebrà fins al 1150, d’ençà del 1137 Ramon Berenguer exercí el govern efectiu d’Aragó, però sense autotitular-se rei, dignitat que conservà el seu sogre.

Pel tractat de Carrión (22 febrer 1140) el comte de Barcelona obtingué la retirada de les tropes castellanes a canvi de reconèixer-se vassall d’Alfons VII de Castella pel Regnum, i més tard arriba a uns acords satisfactoris amb els ordes militars del Sant Sepulcre, de l’Hospital i del Temple, els quals, d’acord amb el testament del Bataller, eren els hereus del tron.

Solucionats els problemes d’Aragó, ajudà el seu germà Berenguer Ramon I de Provença, amenaçat a l’interior per revoltes nobiliàries i a l’exterior pel comte de Tolosa i per l’emperador. A la mort d’aquest (1144), es féu càrrec directament dels assumptes provençals per minoritat del seu nebot Ramon Berenguer III i aconseguí que la noblesa provençal i les poderoses cases nobiliàries de Baus i Tolosa reconeguessin la seva autoritat.

En virtut del vassallatge degut per les ciutats aragoneses, al capdavant d’una esquadra catalano-genovesa, ajudà Alfons VII de Castella a conquerir Almeria (17 octubre 1147) i després va poder dedicar tots els seus esforços a la reconquesta catalano-aragonesa.

El 29 de juny de 1148 salpà de Barcelona al capdavant d’una esquadra de 426 naus, amb notable participació genovesa i occitana, i posà setge a Tortosa, que capitulà el 31 de desembre d’aquell any. Immediatament després emprengué un atac simultani a Lleida i Fraga, amb el concurs dels comtes d’Urgell, Empúries i Pallars; ambdues capitals es rendiren el 24 d’octubre de 1149.

Tortosa (30 novembre 1149) i Lleida (gener 1150) reberen sengles cartes de població i franqueses, i la caiguda de Mequinensa (1149), assenyalà la fi de l’antic regne sarraí de Lleida.

Assegurada la unió catalano-aragonesa pel matrimoni amb Peronella (Lleida 1150), Ramon Berenguer IV firmà amb el castellà Alfons VII el tractat de Tudellén (27 gener 1151), pel qual es concertà un atac i el repartiment de Navarra, que no fou dut a terme, i es reservà a la corona d’Aragó el dret a la reconquesta de València, Dénia i Múrcia.

Després de la caiguda de Miravet, últim reducte sarraí de l’Ebre, els barcelonins emprengueren una campanya contra els sarraïns que quedaven al Priorat i a les muntanyes de Prades; l’ocupació de Siurana (1153) significà la fi de la reconquesta de Catalunya.

Per impulsar la repoblació dels territoris tot just adquirits, els Montcada fundaren (1150) el monestir cistercenc de Valldaura, més tard traslladat a Santes Creus, i Ramon Berenguer IV el de Poblet (1153).

Com a solució al problema demogràfic plantejat per l’extensió de les conquestes, s’autoritzà i estimulà també la permanència de pobladors sarraïns al territori reconquerit.

Els seus darrers anys de govern foren absorbits pels problemes ultrapirinencs, en aquest camp dugué a terme una activa diplomàcia, que tendia a estendre la seva influència a la zona (el 1150 el vescomte de Carcassona-Besiers li jurà vassallatge; el 1154 una dieta reunida a Canfranc l’elegí protector i governador del Biarn), a acostar-se a l’emperador Frederic I, que ambicionava la Provença (jurament de vassallatge el 1159), a allunyar Lluís XII del sud de França (trobada a Toledo, 1154) i a aliar-se amb Enric II d’Anglaterra, senyor de Gascunya, contra Tolosa.

A la seva mort tots els dominis passaren al seu fill Alfons I de Catalunya.