(Montpeller, França, 2 febrer 1208 – València, 27 juliol 1276)

“el Conqueridor”  Rei de la corona catalano-aragonesa (1213-76). Era fill de Pere I el Catòlic i de Maria de Montpeller. En morir el seu pare a la batalla de Muret, Jaume es trobava en poder de Simó de Montfort com a garantia d’una pau que no arribà. Per indicació del papa Innocent III, el nou rei fou lliurat a l’orde del Temple, encarregat, per disposició testamentària del rei difunt, d’educar-lo.

Durant la minoritat de Jaume, el comte Sanç I de Rosselló, fill de Ramon Berenguer IV de Barcelona assumí la regència del regne, però no trigà a ésser desbordat per tot de problemes interns i per l’antipatia del papa Honori III, i hagué de retirar-se (1218). Jaume I governà personalment des d’aleshores, bé que un consell integrat per rellevants personalitats de la corona era de fet el responsable de dirigir el país.

L’alçament de la noblesa aragonesa, menada per l’infant Ferran d’Aragó, oncle del rei, i la pau que hi posà fi (sentència arbitral d’Alcalà del Bisbe, març 1227) foren els darrers afers de la primera etapa del regnat de Jaume I, durant la qual, a causa del desgavell general, fracassaren els intents de conquerir Albarrasí (1220) i Peníscola (1225).

Després de la incorporació a la corona del comtat d’Urgell, gràcies al contracte de concubinatge signat amb la titular d’aquella regió, Aurembiaix, el monarca emprengué la primera empresa important del regnat. La necessitat de posar fi a la pirateria mallorquina i d’establir una base sòlida per al comerç mediterrani motivà la conquesta de les Balears, empresa en la qual col·laboraren també marsellesos, genovesos i pisans. Mallorca es lliurà a Jaume I el desembre de 1229 i Menorca se li declarà tributària l’any 1231. La presa d’Eivissa no s’acomplí fins al 1235.

Les regions peninsulars del regne, l’Aragó i els lleidatans, interessats més per l’expansió peninsular que no pas per la mediterrània, feren pressió al monarca, d’altra banda interessat també en l’empresa, perquè iniciés la conquesta de la regió valenciana. El 1232, Blasco d’Alagó, per iniciativa pròpia, ja havia conquerit Morella. Borriana i Peníscola foren les primeres poblacions incorporades a la corona (1233) i, després d’un lapse provocat pel problema de la sobirania sobre Carcassona, la conquesta de València va ésser continuada. El setembre de 1238 la capital va caure i el rei hi establí un fur propi. Pel tractat d’Almirra (març 1244) Jaume I es repartí amb Castella la zona de conquesta d’ambdós estats. Xàtiva (1244) i Biar (1245) foren les darreres poblacions que passaren a domini del rei.

En virtut del tractat de Corbeil (maig 1258), Jaume I cedí els seus drets sobre el Migdia de França; en compensació, Lluís IX renuncià a la seva sobirania teòrica sobre els comtats catalans. Aquests tancaments dels camins ultrapirinencs significà una vigorització de la política peninsular i mediterrània de la corona catalano-aragonesa.

La conquesta de Múrcia (1266), lliurada a Alfons X de Castella en compliment del tractat d’Almirra, el frustrat intent de portar a terme una croada a Terra Santa (1269), la rebel·lió del seu fill, l’infant Pere, ajudat pel vescomte de Cardona i els comtes d’Empúries i del Pallars, i un seguit d’insurreccions dels valencians constitueixen els esdeveniments més importants de la darrera etapa del regnat de Jaume I.

La divisió dels estats -Catalunya, Aragó i València per al primogènit, Pere, i les Balears i els comtats de Rosselló i la Cerdanya, per al segon fill, Jaume– ha estat considerada com una de les decisions menys encertades del regnat.

En temps de Jaume I, la corona de Catalunya-Aragó assolí la plenitud en l’aspecte institucional i econòmic. El monarca impulsà vigorosament l’organització dels municipis, mentre que també les Corts Catalanes assoliren una gran importància en aquests anys. L’esperit del dret romà presidí la redacció del fur de València i dels costums de Lleida. Sant Ramon de Penyafort, potser confessor del monarca, i Ramon Llull foren sens dubte les personalitats més rellevants de l’època.