(Xàtiva, Costera, 1759 – Madrid, 1813)
Poeta i científic. Germà de Josep. Era membre de la Societat Econòmica d’Amics del País, de València.
És autor, entre altres poesies en castellà, d’una Oda al arte de escribir (1799), una Oda a la paz (1802), una Silva en elogio a las nobles artes i una memòria a l’esmentada societat sobre els estanys i aiguamolls del País Valencià.
(Xàtiva, Costera, 1532 – Mislata, Horta, 28 setembre 1614)
Jurisconsult. Es doctorà en dret a la universitat de València. S’establí en aquesta ciutat. Es relacionà amb el rei Felip II. Fou advocat de pobres i més tard oïdor fiscal de l’Audiència. Es jubilà devers el 1592. Es retirà aleshores a les seves possessions de Cerdanet, prop de Mislata, on morí.
Entre les seves obres de caràcter jurídic, algunes d’elles en llatí, destaquen les titulades Visita de la cárcel y de los presos (1574), Verdadero gobierno de la monarquía de España, tomando por su propio sujeto la conservación de la paz (1581), Viriloquium en reglas de estado (1604), Repartimiento sumario de la jurisdicción de SM en el reino de Valencia (1609) i Discurso en razón de abreviar pleitos y que sean muchos menos, así en lo civil como en lo criminal, y que no se cometan tantos delitos (1613); als preliminars d’algunes d’elles hi ha poesies dels seus fills Maximilià i Tomàs Cerdà de Tallada i Sancho.
(Xàtiva, Costera, 19 febrer 1734 – Madrid, 10 febrer 1820)
Prelat. Canonge de València (1759). Fou catedràtic i rector de la Universitat de València.
Bisbe d’Oriola (1797-1815), afavorí, a Alacant, la posada en marxa de la fàbrica de tabacs (1801), que ocupava més de 2.000 treballadors.
De tendència reaccionària, acompanyà Ferran VII de Borbó a Madrid, del qual era partidari fervent, i es traslladà a la cort (1815), on exercí diversos alts càrrecs eclesiàstics, com patriarca de les Índies i almoiner major del rei.
L’any 1817 Pius VII el nomenà cardenal.
(Xàtiva, Costera, segle XV – Nantes, França, 1532)
Catedràtic de teologia a la Universitat de València (1510-11). Ingressà en l’orde dominicà (1512), on professà el 1513, i fou elegit prior del convent de Xàtiva. Fundà a la mateixa ciutat un convent de monges dominicanes. Catedràtic de filosofia moral (1516-20).
Predicà a València el 1519 contra la sodomia, com a causa dels mals de la ciutat, prèdica que inflamà l’ànim de la gent i originà incidents, que desembocaren en la revolta de les Germanies.
Acabada aquesta (1523), hagué d’abandonar València i passà al convent de Barcelona, on fou regent de l’estudi general de Barcelona. El 1532, nomenat definidor i elector de l’orde, passà a Roma.
(Xàtiva, Costera, 13 gener 1743 – Iba-nei, Tonquín, Vietnam, 7 novembre 1773)
Dominicà missioner. Estudià al col·legi de Sant Domènec d’Oriola. Professà el 1759.
Anà a Filipines, on fou pres i expulsat, i es dirigí a Tonquín (1770), on morí martiritzat.
Fou beatificat pel papa Pius X el 1906. En resten les cartes i alguns versos.
(Xàtiva, Costera, vers 1435 – Roma, Itàlia, 1504)
Cardenal (1503), amb el títol de Sant Esteve in Monte Celio. Protonotari apostòlic i cambrer secret d’Alexandre VI (1498).
Assistí com a testimoni al casament de Lucrècia Borja amb Giovanni Sforza (1493).
(Xàtiva, Costera, 24 desembre 1829 – València, 8 febrer 1880)
Erudit. Llibreter d’ofici, fou finalment conservador de l’Arxiu Municipal de València.
Entre les seves publicacions es destaca la monografia Picaronas i alcahuetas o La mancebia en València (Apuntes para la historia de la prostitución) (1876).
(Xàtiva ?, Costera, segle XIV – València ?, segle XV)
Frare dominicà i teòleg. Era germà d’Antoni. Gaudí de la protecció reial.
Quan Antoni anà a Barcelona el 1398, deixant així el lectorat de teologia de la seu de València, Pere el substituí en aquest càrrec, per ordre de Martí I l’Humà.
(Xàtiva, Costera, 30 novembre 1901 – Mexicali, Mèxic, 25 setembre 1950)
Metge i polític. Partidari del valencianisme, fou membre de l’Agrupació Valencianista Republicana i, després (1935), del Partit Valencianista d’Esquerra.
Durant la guerra civil (1936-39) fou conseller de Cultura del Consell Provincial de València, des d’on dugué a terme, dins les limitacions imposades per la guerra, una tasca important: animà cursets de llengua, creà els premis literaris i musicals País Valencià i, sobretot, impulsà decisivament la creació de l’Institut d’Estudis Valencians (fundat el 9 febrer 1937).
El 1938 s’exilià amb la família, primer a França, i després s’instal·là a Mèxic.
(Xàtiva, Costera, 1441 – Roma, Itàlia, 4 novembre 1511)
Cardenal. De paternitat no documentada. Des del segle XVI hom l’havia suposat falsament, un bastard d’Alfons de Borja (Calixt III). Anà a Roma després de la mort de Calixt III a l’empara del vice-canceller Roderic de Borja (Alexandre VI, cosí germà del seu suposat pare). Posseí un canonicat a València.
Alexandre VI el nomenà bisbe de Teano a Campània (1495) i arquebisbe de Cosenza a Calàbria (1499); tresorer pontífici, fou creat cardenal per ell el 1500.
Hom l’ha volgut identificar amb un prelat que Il Pinturicchio retratà a les estances dels Borja del Vaticà.
Dades dels Països Catalans 