(Valls, Alt Camp, 2 febrer 1895 – 14 agost 1936)
Polític i escriptor. Milità des de molt jove en la Comunió Tradicionalista i fou, alhora, partidari de les aspiracions polítiques i culturals de Catalunya.
Participà en les deliberacions de l’estatut català del 1930 que preparà la Comunió Tradicionalista.
Fou assassinat per elements incontrolats poc després d’esclatar la guerra civil.
Dirigí el setmanari tradicionalista de Valls “Joventut” (1919-36).
(Valls, Alt Camp, 28 març 1864 – 4 setembre 1930)
Historiador i literat. Fundà els setmanaris “La Actualidad”, després “El Distrito”, i, el 1905, “La Crónica de Valls”, on a vegades signava Patrici de Valls o March Pons, i aclarí errors històrics, especialment sobre les Esquadres de Catalunya.
Fou diputat provincial i alcalde (1906-09) de Valls.
Fou cronista, arxiver i bibliotecari municipal des del 1918.
(Portugalete, Biscaia, 24 juny 1715 – Valls, Alt Camp, 24 agost 1778)
Polític i militar. Fou nomenat intendent de Catalunya i com a tal fou president de la Junta de Comerç de Barcelona (1763-76), la qual afavorí.
Lliurat a la junta l’antic edifici de la Llotja, durant la seva presidència, Castaños n’emprengué la reconstrucció contractant tècnics estrangers per a les obres i fent portar d’Itàlia quadres, marbres i reixes metàl·liques.
El 1776 va retirar-se al monestir de Poblet.
(Valls, Alt Camp, 1908 – 1988)
Poeta i jurista. De molt jove començà a publicar col·laboracions a diversos periòdics, entre ells “El Matí” i “La Publicitat”. Fundà i dirigí la revista vallenca “El Temps”.
Publicà un llibre de caràcter mig jurídic mig literari titulat Entre la vida y la ley (1955). Publicà el seu llibre jovenívol Valls-Documental (1931) i el de poesies El pont de fang (1963).
Després la seva poesia evolucionà del simbolisme de La selva ignota (1957), Sonets d’Itàlia (1959) i Pont i crepuscle (1966) cap a un cert realisme a Nuri (1967).
Ha publicat el llibre tècnic Las aparcerías y sus problemas (1948).
(Barcelona, 1683 – Valls, Alt Camp, 1765)
Escultor. Fill de Lluís Bonifaç “el Vell”, fou deixeble de Llàtzer (I) Tremulles.
El 1705 treballà a Valls. Residí uns anys a Barcelona, on fou clavari de la confraria d’escultors, i el 1717 tornà a ésser a Valls on, entre altres retaules, treballà en el de Sant Marc (1720) i en el de la Candela (1722), que executà només en part.
El 1721 anà a Escaladei, on féu diverses obres; el 1735 havia fet el retaule de les Ànimes per a la Guàrdia dels Prats, i el 1741, el retaule major de Riudecols.
Creà a Valls l’escola d’escultura que després continuaren i acreditaren els seus néts Francesc i Lluís Bonifaç i Massó.
(Valls, Alt Camp, segle XVIII – segle XIX)
Escultor. Fill de Lluís Bonifaç i Massó. Degué col·laborar amb el seu pare, però sense la vocació i els dots artístics d’aquest.
En morir el seu pare es féu càrrec del taller, però pocs anys després el traspassà a Pere Joan Golarons, que havia estat el primer ajudant del mateix.
Amb ell s’acabà la important dinastia artística dels Bonifaç, mantinguda durant cinc generacions.
(Valls, Alt Camp, 1709 – 1747)
Escultor. Nét de Lluís Bonifaç i fill de Lluís Bonifaç i Sastre. Sembla que la seva activitat al taller del seu pare fou més administrativa que no pas artística.
Hom sap tanmateix que treballà per a l’església de Santa Maria de Lledó al temps de la seva mort, i que el seu fill Lluís Bonifaç i Massó hagué de finir-hi les obres.
Juntament amb el seu altre fill, Francesc Bonifaç i Massó, canviaren la forma anterior del cognom familiar (Bonifaci).
(Valls, Alt Camp, 5 maig 1730 – 6 novembre 1786)
Escultor. Nét de Lluís Bonifaç i Sastre, amb qui vivia i estudià, fill de Baltasar Bonifaç i Anglès, i germà de Francesc.
Figura cabdal de l’escultura barroca catalana. Començà a actuar a 22 anys; a 33 obtingué el títol d’acadèmic de mèrit a l’Academia de San Fernando, de Madrid, i, fins als 58 anys que morí, treballà per a més de 50 pobles de Catalunya, així com per a Madrid i Puerto Rico.
Executà 48 retaules amb llurs imatges, unes altres 31 imatges soltes, 12 traces de retaule, 5 misteris de processó, 8 models de sants en fusta d’alzina per a executar amb plata, 2 lliteres, un cor de catedral i altres objectes.
Mereixen ésser citats la imatge de Sant Miquel, a la Barceloneta (1755); el cambril de la Misericòrdia de Reus (1756); el retaule de Sant Ignasi, a la Granadella (1762); els de la Victòria (1762), i dels Dolors (1779), a Valls; el retaule major de Cubells (1764), i el cor de la seu de Lleida, l’obra més important del barroc a Catalunya, amb més de cent imatges en alt relleu (1775-79).
Totes aquestes obres, desaparegudes durant la guerra de 1936-39, eren també una prova de la perícia de Bonifaç en les composicions arquitectòniques influïdes de l’estil Lluís XV francès, amb elegant i sòbria ornamentació rococó, i de la seva escultura àgil i expressiva.
D’entre les seves obres conservades, sobresurten la figura jacent de Sant Aleix i algun relleu de la capella del mateix sant, a Valls (1769), el relleu de Sant Sebastià, a l’Academia de San Fernando, de Madrid (1763), els passos de la Solitud (1755) i del Devallament (1766), ambdós de Valls, i la grandiosa llitera de l’Assumpta de la seu de Girona (1773).
Continuà i augmentà el crèdit de l’escola fundada pel seu avi, concorreguda per deixebles de tot Catalunya, entre els quals el seu fill i successor Simforià Bonifaç i Miracle, i el cèlebre Ramon Amadeu (1761-63).
Dades dels Països Catalans 