(València, 1851 – Pontevedra, Galícia, 1900)
Enginyer agrònom. Estudià a Madrid. Dirigí l’estació vitícola i enològica de Sagunt (1882), la granja-model de València (1883-88) i la granja provincial a Burjassot (1893-1900).
Col·laborà a l’Exposició Regional Valenciana del 1883 i es destacà en la introducció al País Valencià de nous sistemes de conreu de l’arròs i de la vinya.
(València, 1 gener 1877 – 4 gener 1972)
Dibuixant, escriptor i historiador de l’art. Format en les belles arts, conreà la caricatura, que sovint firmà amb el pseudònim Folchi, i participà activament en la vida artística valenciana, entre altres amb la divulgació dels valors de la ceràmica, especialment de Paterna.
Col·laborador periodístic especialitzat, és autor d’estudis i monografies: Cerámica vidriada valenciana, Cerámica de Paterna, Pinazo, su vida y su obra, però, sobretot, de l’obra monumental Cerámica del Levante español (1944-52). Conreà també la narrativa (Contes del pla i de la muntanya).
Les seves col·leccions de ceràmica foren el ric origen del Museu Nacional de Ceràmica establert al Palau del Marquès de Dosaigües de València.
(València, 22 agost 1942 – 23 desembre 1996)
Polític i industrial. Fundà Unió Valenciana (UV) el 1982. Entre el 1982 i el 1987 dugué a terme actuacions contra símbols catalans, com la senyera quadribarrada, i defensà les diferències entre el català i el valencià i el canvi del terme País Valencià.
Diputat a Madrid, el 1991 fou candidat a l’alcaldia de València, que perdé per pocs vots davant Rita Barberà, del PP. Al juny de 1995 accedí a la presidència de les Corts Valencianes gràcies al pacte de legislatura amb el PP.
A l’assemblea d’UV, al novembre de 1996, el Consell Nacional li obrí un expedient disciplinari per no voler renunciar a la presidència de les Corts. El 9 de desembre de 1996 fou expulsat del grup parlamentari d’UV, però continuà al capdavant de la presidència fins a la seva mort.
(València, 1889 – 1977)
Compositor i crític musical. Estudià en el Conservatori de València i a Barcelona, on dirigí el cor del Centre Catòlic de Santa Madrona. Fou catedràtic de contrapunt i fuga del Conservatori de València.
Escriví articles de crítica musical als diaris valencians i a diverses revistes especialitzades.
Compongué Concerto en si menor per a piano i orquestra i Tres paisatges llevantins per a orquestra, a més a més de diverses peces per a orquestra de corda, composicions per a piano i composicions de música religiosa.
(València, 1723 – 1794)
Matemàtic. Destacà per les seves activitats docents.
És autor de moltes obres de text escolar i d’altres sobre pràctica mercantil.
(València, 7 novembre 1864 – 25 maig 1937)
Pintor. Format amb Francesc Garcia i Marco i Joan Peyró. Obtingué premis importants en exposicions tant nacionals com internacionals.
Dedicat preferentment a a aquarel·la i al quadret a l’oli de petit format, exercí també la docència, a Manises i a València.
Conreà el retrat, la pintura d’història i el paisatge, i sobresortí per la lluminositat i la riquesa del color, que hom ha comparat amb la dels impressionistes.
(València, 13 maig 1871 – 3 setembre 1956)
Pintor i fotògraf. Estudià belles arts a l’Acadèmia de Sant Carles de València i fou deixeble d’Ignasi Pinazo.
Tenia un estudi de fotografia que fou cèlebre per les nombroses tertúlies artístiques que s’hi organitzaren.
Fou director del Centre de Cultura Valenciana i alguna de les seves obres es conserva al Museu de Belles Arts de València.
(València, 19 febrer 1907 – València d’Agen, França, 29 octubre 1993)
Escriptor. Professor d’història antiga, amb Lluís Pericot, a la Universitat de València. Membre d’Acció Cultural Valenciana, evolucionà cap al marxisme.
Formà part de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura i col·laborà assíduament durant la guerra civil a la revista “Nueva Cultura”, de València, amb articles en català sobre qüestions nacionals. Fou membre de la secció històrico-arqueològica de l’Institut d’Estudis Valencians (1937).
És autor de l’estudi El País Valencià i els altres (1972). Exiliat el 1939, residí a França.
(València, 21 desembre 1862 – 11 juny 1924)
Metge pediatre. Fou catedràtic (1888) i degà de la Universitat de València, i president de l’Acadèmia de Medicina (1917). Dirigí la revista “La Medicina Valenciana” i el sanatori de Malva-rosa.
Va escriure La herencia orgánica desde el punto de vista higiénico (1884), La atrofia muscular progresiva y la parálisis grosolabiolaríngea (1885) i Aforismos sobre higiene escolar.
(València, 1809 – Madrid, 17 febrer 1863)
Pintor. Format a l’Acadèmia de Sant Carles i a Madrid amb Vicent López. Fou premiat als concursos de San Fernando i a les exposicions del 1856, 1860 i 1862.
Gran colorista i dibuixant, conreà el retrat, el quadre d’història i la natura morta. La seva obra, no gaire llunyana del neoclassicisme, fou apreciada per la casa reial; fou nomenat pintor de cambra el 1846. La seva obra es conserva a Madrid.
Dades dels Països Catalans 