(València, 1858 – 1912)
Pintor i escultor. El 1880 fou pensionat a Roma, de part de la diputació per un retrat escultòric d’Ignasi Vergara (Museu de Belles Arts de València), hi féu, entre altres feines, l’estàtua de Joan de Joanes (al mateix museu).
Com a pintor cal esmentar-ne L’enterrament de Crist, que presentà a Madrid. També és autor d’aiguaforts remarcables (Capellà de missa i olla).
Conreà, també, la ceràmica i el col·leccionisme de taulellets antics.
(València, 1823 – Madrid, 20 desembre 1882)
Escriptor. Llicenciat en dret (1847), col·laborà en la revista literària “El Fénix” i dirigí (1851-70) el “Diario Mercantil de Valencia”. És traslladà a Madrid el 1870, on fou crític teatral de diverses publicacions.
Part de les seves novel·les curtes, realistes, foren publicades sota el títol Historias para todos (1873), i Teodor Llorente n’edità unes Obres literarias selectas (1884).
(València, 25 novembre 1862 – 15 març 1891)
Escriptora. Fou poetessa bilingüe. Obtingué un premi de Lo Rat Penat el 1882.
(el Cabanyal, València, 14 febrer 1936 – Arce, Cantàbria, 10 octubre 2000)
Metge i historiador. Professor agregat des del 1972 i després catedràtic d’història de la medicina de la universitat de Granada, fou format a l’escola valenciana de López Piñero, amb el qual ha realitzat molts treballs.
Ell mateix ha impulsat un notable nucli de recerca a Granada. Ha treballat sobretot en el camp de la medicina antiga i social.
És autor d’un gran nombre de llibres, entre els quals: Alma y enfermedad en la obra de Galeno (1972), Galeno (1972), Historia social de la medicina en la España de los siglos XIII al XVI (1976) i Galen: Problems in diagnosis (1981).
Ha editat el Codex Granatensis i, juntament amb López Piñero, ha investigat els aspectes mèdico-socials en el segle XIX.
Ha estat president de la Sociedad Española de Historia de la Medicina.
(València, 22 agost 1937 – )
Director d’orquestra. Estudià al Conservatori de Madrid, a Munic i a Siena, on fou deixeble de S. Celibidache.
Ha estat titular de l’Orquestra Simfònica de Ràdio Televisió Espanyola (1966-84), així com de la Filharmònica de Las Palmas i de l’Orquestra Municipal de València, i director adjunt de l’Orquestra Simfònica Nacional de Washington.
Ha actuat també com a director invitat en nombroses orquestres d’arreu del món, i des del 1993 fou director de la Banda Simfònica de Madrid.
Membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València des del 1969, ha estat director dels conservatoris valencià i madrileny. Ha obtingut nombroses premis internacionals.
(València, 1865 – Madrid, 1922)
Polític i escriptor. Advocat, membre del partit conservador, ocupà càrrecs municipals a València.
A Madrid treballà a l’Instituto de Reformas Sociales i a la “Revista de Legislación y Jurisprudencia”.
A part unes altres obres tècniques, és autor d’Impuestos de la ciudad de Valencia durante la época foral (1909).
(València, 1551 – 1616)
Professor universitari. Catedràtic de poesia a la Universitat de València. El 1589 es traslladà a Roma, on ocupà una càtedra de retòrica, i féu de preceptor del nebot del cardenal Juan de Mendoza.
Novament a València, hi ensenyà oratòria (1594), i el 1603 ocupà la càtedra de retòrica en morir Pere Joan Nunyes.
Va escriure Versos (1585), dedicat a Felip II, una comèdia, diversos tractats de retòrica, elogis i panegírics, Diálogos de prosodia (1587), Orationes Romanae (1603) i un tractat d’ortografia, en castellà (1608).
(València, 1740 – Venècia, Itàlia, 1800)
Dramaturg. Jesuïta. Per expulsió del seu orde (1767), residí a Ferrara i a Venècia.
Escriví en italià poemes, elogis fúnebres i drames; entre els darrers destacà Tarquino il Superbo (1782), així com adaptacions d’obres de García de la Huerta Marcella, ossia la innocenza salvata e la calunnia punita (1786), Gonzalo della Riviera… (1786-89) i La zingara (1791-1800).
(València, 27 març 1919 – 17 octubre 1980)
Poeta i crític en llengua castellana. Germà d’Alexandre i de Lola. Professor de literatura castellana en universitats nord-americanes.
La seva poesia és una reflexió sobre l’existència: Arcángel de mi noche (1944), Sobre la tierra (1945), Luz desde el sueño (1947), Profecía del recuerdo (1956), Un montón de sombra (1972), Poesías completas (1974).
Realitzà també estudis crítics i traduccions: La poética de Campoamor (1955), Poesía y técnica (1955), Temas y problemas de literatura española (1959), Claves de la literatura española (1971). També ha traduït diverses obres.
El 1981 rebé el premi Nacional de Poesía per Última Thule, llibre pòstum.
(València, 2 desembre 1921 – Madrid, 4 juliol 1993)
“Lola Gaos“ Actriu. Germana de Vicent i Alexandre. Es formà en els escenaris de l’Amèrica Llatina on es traslladà amb la seva família el 1939.
Prolífica a l’estat espanyol en el camp teatral, i més tard en la televisió, figurà també com una de les millors actrius cinematogràfiques secundàries.
De la seva extensa filmografia cal assenyalar títols com: Molokai (1959), Viridiana (1961), Tristana (1969), El verdugo (1963), El arte de vivir (1963), La busca (1966), Mi querida señorita (1972), etc; però la seva consagració definitiva es va produir gràcies a Furtivos (1975).
La seva darrera pel·lícula va ser Gran Sol (1988).
Dades dels Països Catalans 