(València, 1905 – Roma, Itàlia, 1932)
Escultor. A la seva mort era pensionat a Roma. Tot i la seva curta vida, el seu art ben prometedor el col·locava ja en un lloc estimable entre els artistes del seu temps.
(València ?, segle XVIII – País Valencià ?, segle XIX)
Militar. Es distingí en la guerra del Francès. Més tard fou capità general de Cuba, i el 1833 li fou concedit el títol de comte de Cuba, i fou nomenat capità general de València (1833-34).
Fou ajudant del general Joan Prim; quan aquest abandonà l’expedició de Mèxic (1862), el denuncià a Isabel II de Borbó, però la reina no en féu cas.
(València, 3 maig 1545 – Roma, Itàlia, 23 febrer 1632)
Eclesiàstic. Estudià a Roma, on es doctorà en ambdós drets (1584). Fou un personatge molt influent a la cort romana, on tramità afers per al rei Felip III, per als jurats de València i altres prínceps i entitats. Féu construir (1605) una tomba nova a l’església de Montserrat de Roma per als papes, on foren traslladats el 1610. Fou ascendit a cambrer secret del papa (1589) i nomenat ardiaca d’Alzira (1607), i s’ordenà de sacerdot el 1609.
Obsessionat per la idea missional, fundà un col·legi per a neòfits de missions a la seva casa el 1591, que més tard oferí, sense èxit, a diferents congregacions religioses. També adquirí, després de llargues gestions (1613-25), el palau Ferratini, que oferí al papa Urbà VIII, on el 1627 fou instal·lat definitivament el Col·legi Pontifici de Propaganda Fide o Col·legi Urbanià, amb facultat de conferir el doctorat en filosofia i teologia amb vista al treball missional.
Esmerçà la major part de la seva llarga vida en les tasques missionals, a les quals llegà la majoria dels seus béns.
(València, 6 març 1492 – Bruges, Bèlgica, 6 maig 1540)
Humanista i filòsof, d’origen jueu. Estudià filosofia a París i fou professor a Lovaina i a Oxford. Un dels principals representants de l’humanisme renaixentista europeu. Criticà durament l’abús que l’escolasticisme feia de la dialèctica fins al punt de convertir les ciències naturals en metafísica.
Per resoldre aquest problema proposà un estudi crític de l’objecte i del camp d’investigació de cada ciència, deixant de banda el mètode deductiu i retornant al veritable mètode aristotèlic. Pot ésser considerat un precursor de la filosofia empírica i de la moderna psicologia de l’observació.
Obres principals: De disciplinis (1531), que inclou el De causis corruptarum artium i el De tradentis disciplinus; De anima et vita (vers 1538).
Eren fills de l’arxiver Francesc Vives i Julià.
Francesc Vives i Liern (València, 1859 – 1915) Escriptor. Advocat (1880), pertangué al partit liberal, dirigí “El Liberal Valenciano” i ocupà càrrecs a l’ajuntament i a la diputació provincial de València. Fou membre del Centre de Cultura Valenciana. Publicà nombrosos poemes, en castellà, en periòdics valencians.
Vicent Vives i Liern (València, 1862 – 1930) Arxiver i erudit. Doctor en dret i filosofia i lletres, des del 1888 fou arxiver municipal de València. Publicà Lo rat-penat en el escudo de armas de Valencia (1900), Las casas de los Estudios en Valencia (1907), La puerta de Serranos (1915) i altres monografies.
(València, segle XV – 1501)
Convers judaïtzant. El nom jueu del qual era Yosef Abenfaram. Era fill de Salvador Vives i Valeriola (mort abans del 1500) i de Castellana Guioret, judaïtzant, a casa dels quals funcionava una sinagoga, de la qual Miquel era rabí. Descoberta aquesta pels inquisidors i sorpresos mare i fill en plena funció religiosa, foren processats, relaxats i cremats. Al lloc de la casa fou erigida una església pels inquisidors.
Miquel era casat amb Castellana Marc, també judaïtzant, de nom jueu Ester Ciunta. Fou un dels processos més famosos de València -la descripció de la sinagoga, segons informe dels inquisidors, fou recollida per l’humanista barceloní Pere Miquel Carbonell– contra la família Vives, perseguida per la inquisició ja des del 1482 i que culminà amb el ressonant procés de Blanquina Marc i Almenara, mare de l’humanista Joan Lluís Vives i Marc, cosí germà de Miquel Vives.
(València ?, segle XVI – Sàsser, Itàlia, 1625)
Polític. Era senyor de les baronies de Benifairó de les Valls i de Santa Coloma. Aquest darrer lloc, despoblat per l’expulsió dels moriscs, li fou indemnitzat per Felip II de Catalunya.
Fou ambaixador d’aquest monarca a Gènova, i més tard fou virrei de Felip IV a Sardenya (1623-25). Combaté el bandolerisme del cap del Logudor. Morí en el càrrec.
(València, 9 juliol 1853 – 4 març 1893)
Erudit. Doctor en dret (1878), fou un dels impulsors de la Societat Arqueològica Valenciana i de l’exposició arqueològica feta a València el 1878, per a la qual redactà el catàleg. Formà una valuosa biblioteca sobre història valenciana. Col·laborà a “Revista de Valencia”, “Valencia Ilustrada” i altres periòdics.
Publicà diversos opuscles, entre els quals Los diccionarios y vocabularios valencianos (1882), Retratos de alicantinos ilustres (1892), Bosquejo biográfico de Crisóstomo Martínez y Sorlí (1890), Los limoncillos de Sagunto (1885) i Noticias de Pep de l’Horta. Fou soci fundador de la Caixa d’Estalvis de València i acadèmic de Sant Carles.
(València, 1800 – 1861)
Jurista. Estudià a València. Fou catedràtic de dret civil a la Universitat de València.
Publicà obres de text, reeditades sovint, com Lecciones elementales de historia y de derecho (cinc volums, 1852-60), amb un apèndix titulat Lecciones de derecho civil foral (1886).
(València, 1550 – 1614)
Poeta, dramaturg i militar. Fill d’Alfons de Virués i germà de Jeroni, Francesc i Jerònima. Seguí la carrera militar; el 1602 era capità. Participà en la batalla de Lepant i en les campanyes del Milanesat. Féu diverses estades a Madrid.
Autor de l’epopeia religiosa El Monserrate (Madrid, 1587), sobre la llegendària fundació del monestir de Montserrat i de cinc tragèdies (Obras trágica y líricas, Madrid 1609) poc significatives, llevat d’Elisa Dído, concebida segons les unitats i regles clàssiques.
És considerat un dels escriptor valencians més importants vinculats a la literatura castellana del Siglo de Oro.
Dades dels Països Catalans 