(València, 1888 – 1957)
Pintor. Sobresortí com a retratista.
(Pego, Marina Alta, 1871 – València, 1954)
Advocat i polític. Milità a les files republicanes, aconseguí d’ésser un dels homes significatius del blasquisme moderat i defensà les tendències d’Azzati, que propugnava per al seu grup una actitud “autonomista” respecte al partit radical lerrouxista.
Fou diputat provincial, diputat a les corts i alcalde de València (1914). Fou també president del consell d’administració de la companyia Trasmediterrània, president de la Unió Naval del Llevant, de la Cambra Agrícola i de la Federació Nacional d’Agricultors Arrossers.
(País Valencià, segle XV – València ?, segle XV)
Pintor. Anteriorment conegut com a mestre Bartomeu. Documentat a València del 1468 al 1479.
L’única obra que se’n conserva amb certitud és la taula de La mare de Déu i l’infant amb donants (vers 1470, Museu de Bilbao), malmesa i posteriorment restaurada, on sintetitza els corrents de la pintura flamenca i italiana.
(Alaquàs, Horta, 20 desembre 1850 – València, 5 gener 1924)
Metge, erudit i polític. Com a metge destacà pels seus estudis sobre otorinolaringologia (La fisiología del lenguaje, La intubación laríngea, etc). Introduí a Espanya els nous mètodes d’ensenyament per als sordmuts (De la enseñanza del sordomudo por el método oral puro, 1894). Edità, també, manuscrits mèdics valencians del segle XV.
Fou l’organitzador del Congrès Mèdic Regional de València (1891). Vicepresident de la societat Lo Rat Penat, contribuí a fundar l’entitat València Nova (1904), de la qual aviat fou president.
Publicà una interessant obra doctrinal, De regionalisme i valentinicultura (1910), que representava l’abandó del provincionalisme romàntic i la formulació d’un programa d’actuació política regionalista a València.
(València, 1864 – 1897)
Poeta, dramaturg i periodista. Escriví en diaris de l’època, com “La Correspondencia de Valencia”, i fundà “La Correspondencia Alicantina”.
La seva obra poètica, dispersa, fou premiada diverses vegades als Jocs Florals de València.
Conreà també el teatre de tipus costumista: El que menja de baldraga, El dengue, etc.
(Nerpio, Múrcia, 12 agost 1876 – València, 13 agost 1950)
Arqueòleg i advocat. Diputat provincial de València, creà el Servei d’Investigacions Prehistòriques de València (1927), i en fou director. També dirigí el Centre de Cultura Valenciana.
Fundà la revista “Archivo de Prehistoria Levantina”, on publicà la majoria dels seus treballs.
(València, 20 juliol 1624 – 23 setembre 1672)
Predicador i teòleg. Fou catedràtic de filosofia i teòleg de gran competència. Era jutge ordinari de la Inquisició.
És remarcable el seu sermó titulat Ramellet del bateig del fill i fillol de València, Papostòlic sant Vicent Ferrer, que conté lloances significatives a la llengua del país.
(València, 3 agost 1892 – 21 juny 1981)
Pintor, dibuixant i cartellista. Format a l’Acadèmia de Sant Carles com a pintor, posteriorment es dedicà al cartellisme i al disseny gràfic, i va col·laborar en diverses editorials de la ciutat de València.
Durant la guerra civil realitzà cartells de propaganda política, especialment per a la CNT, de la qual era militant.
Lluís Ballester (València, 1542 – 1624) Jesuïta i escriptor. Professor de llengua hebrea als col·legis de Sardenya i de València -fou mestre de Juan de Ribera-, i més tard rector al col·legi de Tarragona. Publicà una Onomatographia sobre la Vulgata i un compendi de teologia positiva en quatre volums: Hierologia (Lió 1615).
Lluís Ballester (València, 1734 – 1817) Escriptor. Frare dominicà. Escriví diversos treballs en castellà, de caràcter erudit, així com algunes poesies.
(València, 28 juny 1828 – 9 gener 1893)
Autor dramàtic. Considerat el fundador de la comèdia valenciana de costums.
Escriví comèdies (Al sa i al pla, 1862; Eixarop de llarga vida, 1862; La capa no sempre tapa, 1876; Hostes vindran…, 1886) i “joquines” en un acte (Misèria i companyia, 1872; Les beceroles de l’amor, 1874; Acertar errant, 1883).
En col·laboració amb E. Escalante estrenà Fugint de les bombes.
Dades dels Països Catalans 