(València, 1861 – 9 novembre 1923)
Organista i compositor. Fou nomenat mestre de la capella de la seu de Tortosa (1886) i de la de Toledo (1892). S’ordenà jesuïta el 1896.
Entre les seves obres cal esmentar la missa Lux et origo i una Salve.
(València, setembre 1750 – 10 octubre 1805)
Escriptor. Fou soci de la Societat d’Amics del País de València i secretari de l’Acadèmia de les Nobles i Belles Arts de Sant Carles.
És autor d’obres dramàtiques en castellà (Cleopatra, 1791; Florinda, 1792; Escena trágica unipersonal, València 1792; La Isabela, representada a València) i de diverses composicions poètiques, la majoria fetes per encàrrec de corporacions locals.
Col·laborà al “Diario de Valencia” (1790-91), amb escrits en vers i en prosa. Es feia notar per portar sempre el vestit típic de país.
(València, 24 abril 1908 – 17 abril 1995)
Compositor. Deixeble de Josep Iturbi. La major part de les seves obres són per a cor i orquestra; en sobresurten: Tres poemes orquestrals, El mar de las sirenas (sobre un text de Calderón de la Barca), Iñigo Yáñez.
També cal esmentar la missa dels Sants Innocents i el ballet Microsuite per a un ballet modern i Hilas.
També ha publicat alguns treballs de musicologia i folklore.
(València, 12 març 1919 – 21 desembre 1995)
Escriptor. Intervingué activament en la direcció de les revistes bilingües “Sicània” (1958-59) i “València Cultural” (1960-64) i en l’organització de les assemblees de cronistes del Regne de València.
Ha publicat entre altres obres un Compendio de geografía del Reino de Valencia (1955) i un Programa de redreçament cultural (1960).
(Alberic, Ribera Alta, 2 desembre 1859 – València, 21 gener 1917)
Escriptor. Fou un dels representants més importants de la Renaixença al País Valencià. Membre del grup fundador de Lo Rat Penat de València. En els Jocs Florals d’aquella entitat fou proclamat Mestre en Gai Saber l’any 1898. El seu poema Mariola és el que li donà més fama com a poeta.
Destacat folklorista, escriví com a obres més importants els següents reculls: Llegendes i tradicions valencianes (1899), Rondalles del poble (1900) i Contes populars (1900). També publicà diversos reculls de poemes breus: Flors de Xúquer, Cants de la Ribera, Veus de natura, etc).
Traduí en vers castellà algunes obres de Jacint Verdaguer: Sant Francesc, Idil·lis i cants místics.
(Castelló de la Ribera, Ribera Alta, 1879 – València, 1961)
Pintor. Estudià a l’Acadèmia de Sant Carles, amb Josep Benlliure i Joaquim Agrassot.
És autor d’excel·lents aquarel·les i bodegons.
(València, 1411 – 16 juliol 1461)
“Jacomart“ Pintor. Fill d’un sastre estranger establert a València cap a l’any 1400. Hom ignora la seva formació. Fou coneixedor de les novetats flamenques portades per Lluís Dalmau.
Treballà al Regne de València abans que Alfons IV el Magnànim el cridés a Nàpols, on residí com a pintor reial de 1443 a 1451, quan tornà a València. Treballà associat amb Joan Reixac, amb el qual féu el retaule de la Cena de la catedral de Sogorb.
D’estil sobri i enèrgic, és autor del retaule de Sant Benet (catedral de València), d’un retrat d’Alfons de Borja (col·legiata de Xàtiva), i d’un Sant Jaume el Major i Sant Egidi (Museu de Belles Arts de València).
(Aragó ?, 1620 – València, 2 febrer 1675)
Compositor, un dels més importants del barroc al País Valencià. El 1657 fou nomenat mestre de capella de la catedral de València.
Autor de misses, motets, nadales, lamentacions, salms, etc, a vuit, deu i dotze veus. Algunes d’aquestes obres són per a diversos cors i acompanyaments d’orquestra.
(Cadis, Andalusia, novembre 1874 – València, 20 juny 1929)
Polític. Fill de pares italians, arribà a València de petit. S’afilià ben aviat al partit republicà de Vicent Blasco i Ibáñez, de qui fou el més íntim col·laborador. Quan Blasco i Ibáñez es retirà de la política activa (1908), Azzati el substituí a la direcció del diari “El Pueblo” i a l’escó parlamentari.
El 1912 independitzà el blasquisme de la disciplina lerrouxista, reestructurant l’organització del partit -del qual fou cap indiscutit fins a la seva mort-, que adoptà el nom oficial de Partit d’Unió Republicana Autonomista (PURA). Fou diputat a corts en nombroses ocasions i portà el seu partit, per mitjà d’una política poc escrupolosa i oportunista, a controlar la vida política a la província de València.
Combaté durament les idees valencianistes, però arran del 1918 modificà aquesta actitud i mantingué una posició política ambigua envers els grups valencianistes. Comptà amb el suport electoral dels anarco-sindicalistes, de decisiva importància al País Valencià.
La seva actuació en la vaga de ferroviaris valencians, el juliol de 1917, durant l’Assemblea de Parlamentaris, fou considerada com la d’un agent provocador del govern.
A la seva mort, el PURA, dirigit per Sigfrid Blasco-Ibáñez, entrà de nou en l’òrbita del radicalisme lerrouxista.
(Màlaga, Andalusia, 1020 ? – València, vers 1058)
Poeta i filòsof jueu. Nom amb que fou conegut als Països Catalans Sälomó ibn Gabirol. Visqué gran part de la seva vida a Saragossa.
Escriví Kéter malkut (Corona reial), l’obra filosòfica Font de la vida (molt important), Collar (gramàtica hebrea en versos), Llibre de la correcció dels caràcters (manual pràctic d’educació) i Selecció de perles (compilació de màximes morals).
Considerat el millor poeta hebreu andalusí.
Dades dels Països Catalans 