(Alcoi, Alcoià, 5 febrer 1935 – València, 7 juliol 2005)
Compositor i pedagog. Estudià a París amb O. Messiaen. Ha estat professor i director del Conservatori de València.
Les seves obres Sinfonietta, Tres danses valencianes i Simfonia muntanyenca han rebut diversos premis. També és autor d’un Concert per a violí i orquestra, d’una Elegia per a violoncel i piano, de diverses marxes i pasdobles per a banda, i de composicions per a veus.
(València, segle XVI – 1613)
Filòsof i carmelità descalç. De l’escola neoaristotèlica, fou catedràtic a València i a Valladolid.
Entre les seves obres figuren els Commentarii in universam Aristotelis logicam (1612), In VIII libros Physicorum (1614) i In libros de anima, et generatione et corruptione (1615), que tingueren un bon acolliment a les universitats.
(València, 1490/95 – 5 desembre 1554)
Historiador i exegeta. Beneficiat de la seu valenciana des del 1528 i capellà de l’arquebisbe Erhard de la Marche, dedicà a aquest el tractat Caerimoniae ad Missam (1527) i un Iudicium in confessiones sacerdotum (1532). L’any 1540 anà a Roma, on Pau III el nomenà protonotari i predicador apostòlic. De tornada a València regí la càtedra de Sagrada Escriptura i Antic Testament.
El 1538 publicà la primera part de la seva obra essencial Primera part de la història de València…, que fou traduïda per ell mateix al castellà el 1546 amb el títol de Crónica general de toda España y especialmente del reino de Valencia, la segona part de la qual, redactada en castellà, va publicar-se el 1550; la tercera, inèdita, no ha estat trobada.
La crònica de Beuter, que fou traduïda a l’italià el 1556 i reeditada a València el 1604, és basa en un ampli recull bibliogràfic i inclou diverses inscripcions, però no es sostreu a la influència fabulosa d’Annio de Viterbo.
Fou el pare del teòleg jesuïta Pere Lluís Beuter.
(València, 22 agost 1902 – 14 agost 1993)
Geògraf i escriptor. Introductor de l’escoltisme a València i col·laborador en diverses publicacions.
Va publicar llibres de geografia descriptiva, estudis comarcals i una extensa antologia sobre el paisatge valencià (Els paisatges i pobles valencians descrits pels nostres escriptors, 1966).
(València, 1 gener 1526 – 9 octubre 1581)
Religiós dominicà i sant. Era fill d’un notari. Ingressà a l’orde dominicà (1544), i fou mestre de novicis al convent de Llombai. Es relacionà amb diverses personalitats de la reforma posttridentina.
El 1562 se n’anà de missioner a Amèrica, al regne de Nova Granada, on durant més de set anys acomplí una intensa labor evangelitzadora. S’oposà al tracte inhumà que els encomendados donaven als indis i, en relació amb una seriosa advertència de fra Bartolomé de Las Casas, tornà a València el 1569, on des d’aleshores fou amic i conseller de l’arquebisbe Juan de Ribera.
Se’n conserva un informe al lloctinent de València sobre el problema de l’evangelització dels moriscs (1579) i una carta -en català- a la seva mare. Teresa d’Àvila el consultà en els projectes de reforma carmelitans.
Beatificat per Pau V (1608), fou canonitzat per Climent X el 1671. Alexandre VIII el proposà com a patró del regne de Nova Granada (1609). La seva festa és celebrada, el 9 d’octubre; a València és commemorat, però, el 20 d’octubre.
(València, segle XVIII – 22 gener 1819)
Militar. Fill de Vicent Bertran de Lis i germà de Manuel.
Estigué complicat en la conspiració liberal del coronel Joaquim Vidal, i fou afusellat.
(València, 4 febrer 1712 – 5 febrer 1787)
Jurista. Germà de Joan Baptista. Es doctorà en lleis el 1735, i exercí d’advocat a València i a Madrid. Treballà en l’estudi del dret de Castella, vigent al País Valencià des del 1714. Fundador del Col·legi d’Advocats de València, en fou secretari el 1762-63.
Publicà obres de deontologia i de pràctica forense (El abogado instruido, 1738; Manual de testar, 1739; Privilegios, gracias y prerrogativas de los abogados españoles, 1764) i diversos llibres sobre la legislació castellana, com les dues edicions comentades de les Partidas (1758-67). Féu la traducció castellana de les Trobes de mossèn Febrer, amb notes de caràcter erudit, que no es publicà.
(València, 25 juny 1705 – 8 gener 1738)
Filòsof, sacerdot i notari de la Inquisició. Germà de Josep. Alumne del pare Tomàs Vicent Tosca i després catedràtic de filosofia a la Universitat de València, defensà posicions antiescolàstiques i racionalistes, i defensà la separació entre la filosofia i la teologia.
És autor de tres llibres hagiogràfics, d’escassa importància, i del tractat Filosofia racional, natural, metafísica i moral (1736), obra en quatre volums bàsica per a la renovació filosòfica a les zones de parla catalana al segle XVIII.
(València, vers 1850 – vers 1915)
Escriptor. Amic i deixeble de Constantí Llombart. Fundà el setmanari “La Tronà” (1894), de tendència republicanà, que aparegué irregularment durant divuit anys.
Escriví algunes obres teatrals (Moros en l’Horta, 1893) i diverses novel·les curtes, una de les quals, Caciquisme roig (1904), prologada per Rodrigo Soriano, atacava durament la política de Vicent Blasco i Ibáñez i és un text molt representatiu de les lluites internes del republicanisme valencià de l’època.
El 1908 promogué i dirigí una altra publicació setmanal “El Cuento del Dumenche”, que es proposava de fomentar el conreu i la lectura de prosa narrativa en la llengua pròpia. Des de les pàgines d’aquesta revista polemitzà amb Teodor Llorente i amb els literats de Lo Rat Penat, els quals acusava de distanciar-se del poble i d’emprar un idioma arcaic i artificiós.
El 1915 encara donà al públic una narració (Nit de nóvios).
(Sueca, Ribera Baixa, 19 març 1809 – València, 31 desembre 1864)
Escriptor. Advocat de professió, fou diputat a Corts per Sueca.
Va escriure en castellà El sueco (recull d’articles publicats en periòdics de Madrid, on visqué alguns anys), i en català col·laborà en diverses revistes valencianes (“El Sueco”, “La Donsayna” i “El Tabalet”), sempre dins una línia satírica i popular i en un llenguatge dialectal.
Fou autor dels primers llibrets de Falla (1855) i l’iniciador del teatre modern al País Valencià: El gafaüt, Qui tinga cucs, que pele fulla, El virgo de Vicenteta, Pataques i cargols, Pasqualó i Vicenteta, L’agüelo Pollastre (paròdia de Don Juan Tenorio), La viuda i l’escolà (paròdia del Sacristán y la viuda), etc. Posseïa una gran facilitat de versificació.
Els seus escrits reflecteixen el malestar econòmic del camp valencià durant la primera meitat del segle XIX i traspuen un irònic escepticisme respecte a les institucions constitucionals i administratives de l’època.
Dades dels Països Catalans 