(València, 1721 – 1792)
Pintor, gravador, bibliòfil i col·leccionista d’estampes.
És autor de la Mare de Déu de les Angúnies per al convent del Peu de la Creu.
Els seus gravats foren també, generalment, de tema religiós.
Fou el pare del pintor Benet Espinós i Navarro.
(Alcoi, Alcoià, 26 desembre 1849 – València, 13 juliol 1905)
Compositor. Estudià a Alcoi i al conservatori de València, on fou deixeble de Salvador Giner. Es dedicà inicialment a la música religiosa i fou organista (1872-vers 1883) del col·legi de jesuïtes de Sant Josep, de València.
Les seves obres principals són un Stabat Mater (1869), la simfonia per a septet La reconquesta de València pel rei En Jaume I (1875), El recluta, basada en una obra de Teodor Llorente, en la doble modalitat de sarsuela (1887) i d’òpera (1895), i l’òpera Aurora (1896). Deixà inèdita l’òpera La promesa.
(València, 1842 – 1889)
Escultor. Destacà en la producció de làpides i monuments funeraris.
(València, 1638 – 18 desembre 1688)
Erudit i poeta. Comte de l’Alcúdia i comte consort de Xestalgar, baró de Xaló i de Gata i senyor de Ressalany. Fill de Gonçal Escrivà d’Íxer.
L’any 1685 fundà una acadèmia històrico-literària, que tingué els seus actes solemnes al palau reial de València (editats els del 1669 i el 1690).
Publicà, anònima, l’obra d’erudició vària Clarín de la fama (1683) i deixà inèdits un munt de manuscrits d’història, de política i de poesia.
El seu fill i successor fou Baltasar Escrivà d’Ìxer i de Montsoriu (País Valencià, segle XVII) Fou el tercer comte de l’Alcúdia i, com a hereu de la seva mare, comte de Xestalgar. Fou també majordom i conseller del rei. A la seva mort, els títols passaren als Castellví, comtes de Carlet.
Eren fills de Joan Jeroni Escrivà de Romaní i de Boïl, i d’Àngela Sabata de Mercader.
Francesc Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader (València, 1539 – 1617) Teòleg i escriptor. Jesuïta. És autor de diverses obres religioses, entre les quals obtingué especial fama la titulada Del infierno y de la gloria.
Joaquim Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader (País Valencià, segle XVI – 1600) Baró de Patraix, mestre racional del Regne de València i castellà de Morella, Olocau i Callosa. S’arruïnà amb el plet sobre la baronia de Beniparrell, guanyat el 1581 i disputat a Madrid des del 1584, i el darrer any de la seva vida veié posats a subhasta els seus béns. Mort sense fills mascles, els seus drets sobre Beniparrell passaren al seu germà Onofre.
Onofre Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader (País Valencià, segle XVI – 1603) Baró de Beniparrell i d’Argeleta. Heretà Beniparrell per la mort sense fills mascles del seu germà Joaquim. Fou mestre de la seca de València. Fou pare de Pere, Onofre i Jaume Escrivà de Romaní i Mateu.
(País Valencià, segle XV – València, 1503)
Dignatari i poeta. Fill d’Eiximèn Peres Escrivà de Romaní i Saranyó i de Beatriu Ram, i germà d’Eiximèn Peres. Mestre de Ferran II el Catòlic i ambaixador a Nàpols (1474-75) i a la Santa Seu (1497). Formà part de la famosa tertúlia de Berenguer Mercader.
També va prendre part en la redacció de Lo passi en cobles (1493). Escriví l’obra Quexa ante el dios de amor, així com la prosa rimada Lo juí de París i els poemes En contra d’Amor i Cobles de les Caterines.
És probable que sigui el comanador Escrivà, autor de poemes en català i castellà recollits en el Cancionero general (1511 i 1514) d’Hernando del Castillo, on hi figura la composició tan coneguda Ven, muerte tan escondida, posteriorment motiu de nombroses imitacions.
Eren fills d’Onofre Escrivà de Romaní i Sabata de Mercader.
Jaume Escrivà de Romaní i Mateu (País Valencià, segle XVI – València, 1630) Fou rector del col·legi dels jesuïtes de Barcelona.
Onofre Escrivà de Romaní i Mateu (País Valencià, 1577 – 1621) Fou l’iniciador de la línia dels comtes de l’Alcúdia. Cavaller de Montesa, patge de Felip II i conservador general del patrimoni reial de Sicília. La seva segona muller, Jerónima d’Íxer, li aportà les baronies de Xaló i de Gata i les senyories de l’Alcúdia de Carlet i de Ressalany, pel qual fet els seus descendents es cognomenaren Escrivà d’Íxer. Foren pares de Gonçal Escrivà d’Íxer (País Valencià, segle XVII) Primer comte de l’Alcúdia (1645). Fou el pare de l’escriptor Onofre Escrivà d’Íxer i de Montpalau.
Pere Escrivà de Romaní i Mateu (València, 1572 – 1630) Baró de Beniparrell i d’Argeleta. Fou receptor de la batllia de València. El 1604 es casà en primeres noces amb Àngela Bertran, neboda de sant Lluís Bertran. Llur nét fou:
(País Valencià, segle XIX – València, 1889)
Actor i cantant. La seva carrera artística es desenvolupà a Madrid, on començà de corista al Real.
Més tard fou una figura important de la companyia dita dels Bufos.
Mantingué sempre la seva especialització en el gènere d’opereta còmica.
(País Valencià, segle XVIII – València, 1833)
Arquitecte. Format a l’Acadèmia de Sant Carles -d’on fou membre el 1801 i director d’arquitectura el 1825- i a la de Joaquim Martínez. Autor de projectes urbanístics i de comunicacions.
Entre les seves obres sobresurten diverses esglésies al País Valencià, l’interior del Teatre Principal de València i les escalinates del passeig de Serrans (1830).
(València, 1753 – 1817)
Escriptor. Escriví goigs, romanços i poemes de to popular per afermar el seu principi del conreu de la llengua catalana.
Cal recordar: L’Àngel de l’Apicalipsi (1798). Traduí el Stabat Mater (1799).
Dades dels Països Catalans 