(València, 17 maig 1625 – 19 agost 1715)
Polític, militar i pintor. Tingué el grau de mestre de camp d’un dels terços de la milícia valenciana. Fou regidor perpetu i tres vegades jurat en cap de València.
El 1704 publicà un Árbol genealógico y cronológico de la sucesión de la monarquía… Hasta Felipe V. Durant la guerra de Successió es mostrà filipista; el 1706 fou desinsaculat per les autoritats fidels al rei-arxiduc Carles III.
(València ?, 1470/75 – abans 1560)
Pintor. Conreà un estil a cavall de dos corrents artístics: el del gòtic tardà i el del primer Renaixement.
És autor de l’Aparició de Crist i els sants pares a la Mare de Déu (Art Museum, Cambridge), quatre taules de sants i àngels (Museu de Belles Arts de València), de Sant Dionís i Sant Nicolau (Museu de Xàtiva), de l’Anunciació (Museu Diocesà de València), de les Lamentacions a la mort de Crist (Santa Maria de Morella) i la seva obra mestra, el retaule de la Mare de Déu de la Sapiència (1515-16, capella de la Universitat de València).
L’any 1560 fou nomenat pintor de la Generalitat de València, càrrec de què havia gaudit el seu pare o germà, Onofre (I) Falcó.
(València, segle XVII – 1678)
Eclesiàstic. Des del 1637 era canonge de la seu de València.
És autor dels escrits: Repasos y fundamentos del Ilustre Consistoria de la Generalidad del Reino de Valencia, para no admitir el juramento de diputados a un grave sujeto eclesiástico regular, que decía tener pretexto para serlo (1663), Discurso político, teológico y jurídico sobre que la menor edad no impide ni priva a uno de ejercer gobiernos y oficios públicos (1667), De probationibus i De officio et potestate judicis delegati.
(València, segle XV – segle XVI)
Dinastia de pintors. Oscil·laren estilísticament entre el goticisme derivat dels epígons de Jacomart i de Roderic d’Osona i el primer Renaixement, introduït per Paolo de San Leocadio i Francesco Pagano.
El pare de la dinastia sembla que fou Onofre (I) Falcó (València, segle XVI – 1556) Pintor. Nomenat pintor de la Generalitat de València el 1503, com en fou posteriorment el seu fill o germà Nicolau (I) Falcó. Un altre possible fill seu fou:
Nicolau (II) Falcó (València, vers 1500 – 1560) Pintor. Succeí al seu pare en el càrrec de pintor de la generalitat valenciana, que exercí fins a la mort. Fou el pare de:
Onofre Dionís Falcó (País Valencià, segle XVI) Pintor. Probablement fou el darrer pintor de la dinastia.
(València, 29 juny 1520 – 23 desembre 1583)
Pintor, escriptor místic i sant. Pertanyé a l’orde franciscà observant (1537), exercí diversos càrrecs en convents del Regne de València (1538-82) i del Principat (1582-83).
Com a pintor, possiblement fou deixeble de Joan de Joanes. Conreà un estil impregnat d’art rafaelista, però exempt de vigor, malgrat el seu domini del dibuix. És autor d’una Mare de Déu de la Llet (Museu de Belles Arts de València), Sant Francesc, Santa Clara i Sant Bernadí (descalzas Reales, Madrid) i d’uns frescos del convent de Jesús a València.
Excel·lí en la il·luminació de llibres de cor (Diürn, de Lluís Bertran). Conreà també, en llatí i en castellà, la poesia, la música i l’aritmètica, i ha deixat diverses cartes d’orientació espiritual.
Fou beatificat el 1786 per Pius VI. Festa: 14 de desembre.
(Benassal, Alt Maestrat, 13 octubre 1734 – València, 23 desembre 1809)
Metge. Va escriure diverses obres sobre medicina, però el seu Tratado sobre asfixia (1775) li donà una gran notorietat.
Joan Fabra (València, segle XV – 1462) Cavaller. El 1415 formà part de l’ambaixada, presidida per Felip de Malla, que Ferran I d’Antequera trameté a Enric V d’Anglaterra. Lluità al Paso Honroso, organitzat el 1434 pel cavaller lleonès Suero de Quiñones, juntament amb el seu germà Pere (mort el 1469). Tingué amistat amb Ausiàs Marc, Jaume Roig (que li adreçà la Consulta que precedeix l’Espill) i Joan Roís de Corella, que escriví Lletra que Honestat escriu a les dones (1462) en memòria de la seva muller.
Joan Fabra (País Valencià, segle XV) Cavaller. Germà de Gaspar, junt amb el qual i amb Joan Roís de Corella dirigí la gran ofensiva del 1476 per ocupar definitivament el marquesat de Villena. Expugnà amb el seu germà la capital del marquesat, el 23 de gener, i restà assetjant el castell, que encara resistiria bastant, mentre Gaspar proseguía les operacions cap al sector d’Almansa. El 1483 un Joan Fabra era procurador de Sardenya i tingué un conflicte amb el lloctinent reial Eiximèn Peres Escrivà de Romaní, el qual fou destituït per aquesta qüestió. El 1487, també amb el seu germà, participà al setge de Màlaga.
(València, segle XV – 1530)
Humanista. Després d’estudiar arts a Alcalá i teologia a París, es doctorà en teologia a València.
Mestre de Joan de Borja i amic de Lluís Vives, fou catedràtic de filosofia a la Universitat de València (1515-23), hi promogué activament la renovació dels mètodes d’ensenyament.
La seva obra es compon de diversos comentaris i anotacions a les obres de Sèneca i Plini, entre d’altres.
Llegà la seva biblioteca i una col·lecció important de monedes antigues i medalles al seu deixeble Honorat Joan.
(la Llosa de Ranes, Costera, 10 març 1889 – València, 8 agost 1936)
Escriptor i polític. Tipògraf, fou un dels líders del sindicalisme catòlic a València, on presidí la Casa dels Obrers de Sant Vicent Ferrer, la Confederació d’Obrers Catòlics de Llevant i altres entitats semblants.
Fundà revistes com “Rondalles Noves” (1912), “Foc i Flama” (1912) i “Pensat i Fet”, i fou director d’“El Poble Valencià” (1931).
Publicà teatre, novel·les breus: El milacre de l’amor i de les flors (1909) i un recull de poesia política: Les dècimes del dia (1932).
Fou afusellat poc després de començada la guerra civil.
(València, 1882 – 12 maig 1925)
Pintor. Pertanyia a l’Acadèmia de Sant Carles. Fou paisatgista excel·lent.
Té obres al museu de València i al d’Arte Moderno de Madrid.
Dades dels Països Catalans 